Què m’importa el que digui l’autor?

Ja de petita sempre m’havia frustrat molt el joc aquell que consistia en posar peces de diferents formes dins una caixa a través d’una tapa que tenia forats. No entenia l’objectiu final, ni les barreres que em plantejava. Per què aquests reptes psicomotrius si aconseguir l’objectiu és tan senzill com aixecar la tapa? I des de quan és divertit endreçar les peces al seu lloc quan ets un bebè? De la mateixa manera, de gran segueixo sense veure clar els objectius ni les barreres de moltes “caixes” que es suposa que han de ser interessants. I per caixes entenc: centres d’art, museus, galeries, etc.

La obertura al diàleg és una necessitat inherent a l’art. Mica en mica va creixent el número d’institucions que entenen aquesta necessitat i duen a terme iniciatives per cobrir-la, tot i que encara s’ho miren amb la mateixa cara amb què jo em mirava la caixa de les formes. Aquesta necessitat de l’art és també, cada cop més, una condició sine qua non del públic a nivell individual i individualista. Vull dir: aquella pregunta que tots hem sentit algun cop a la nostra vida de “Què ens vol dir l’autor?” va perdent el seu sentit; les noves tendències de consum l’han transformat en un “Què significa per a mi i què m’aporta aquesta obra?”. Del plural al singular individual; independentment del que en pensi el veí.

L’art és un llenguatge a través el qual expressar, i com a tal ha de ser comunicatiu. La comunicació es dóna quan un emissor transmet un missatge a través d’un canal que arriba al receptor en un codi que aquest pot entendre. Encara queden molts passos a fer per tal d’optimitzar aquest procés dins el sector de les arts plàstiques, i el següent nivell serà explorar els principis del diàleg, més enllà de la comunicació unidireccional.

Quin joc han de jugar doncs els centres d’art en tot aquest sistema de comunicació? Com ha de ser el joc que facilitin al públic?

• Encaixar les peces dins les formes correctes?

• Obrir la tapa, posar-hi totes les peces a dins i complir els objectius?

Jo vull que em deixin jugar amb els elements que els centres puguin posar al meu abast i ja m’inventaré jo les regles del joc. Quan ho comenci a gaudir, ja seré jo mateixa qui vulgui compartir-ho amb el meu veí, amb els meus amics o amb l’autor.

El que no vull és que interessos polítics, estratègies comunicatives de mitjans generalistes, moviments electoralistes o simplement poca amplitud de mires em marquin les regles d’un joc que al final, plantejat així, m’acaba resultant avorrit.