Jump to navigation
- Em podria posar una cervesa sisplau?- No sap com ho sento, però les copes no surten fins d’aquí a 17 minuts. (digué ella somrient sense pestanyejar)
La meva cosina s’ha casat fa poc. Bodorrio pautat i amb cada detall minuciosament controlat per un equip de professionals, liderats amb ma ferma per la Coordinadora d'Esdeveniments, una dona de somriure impertorbable i forçat. Era per veure-ho! Una dansa perfectament coreografiada de cambrers, decoradors, músics, discjòqueis, testimonis, familiars i amics. Tothom al seu lloc en tot moment, com marcats per un metrònom comú i perfectament sincronitzats sota la batuta d’aquella dona.
Reconec que l'exemple no és equiparable, però m'era impossible no comparar aquella organització germànica amb la sensació que es té en organitzar qualsevol esdeveniment cultural, per exemple una festa major. Aquell vertigen previ al tret de sortida en què es repassa mentalment tot el que s'ha fet. El dubte atroç: Està tot controlat? I en algun racó sempre queda una sensació de precarietat incòmoda. Al final però, sense saber com, acaba sortint tot bé. La gent gaudeix sense plantejar-se massa la feinada que hi ha al darrere, i els errors acostumen a passar desapercebuts per al públic en general. N'hi ha que li diuen la màgia del directe, d'altres que ni s'ho plantegen. L'èxit es valora en crítiques periodístiques, protestes veïnals, intervencions sanitàries i quantitat de gent al carrer, i ja sabem que cap d'aquests vectors depenen sempre de la qualitat de la feina organitzativa de l'equip que hi ha treballat durant mesos.
Potser l'obsessió compulsiva de la Coordinadora de somriure inquietant de la boda és una mica massa perfeccionista per a una festa, (us imagineu intentar cronometrar la sortida de les birres a qualsevol barraca?!) però la determinació d'aquella dona venia donada pel concepte que ella té de públic. Tots els convidats a la boda érem el seu públic, un públic que ella considera "clients".
Agafeu qualsevol responsable de festes i pregunteu-li què ven, quin és el seu producte o qui són els seus clients. Veureu com se li retorça la cara d'un dolor intern insuportable. La cultura no es ven, és cultura! Ningú vol sentir que la festa major d'un poble té res a veure amb cap negoci, i alhora és l'activitat que s'enduu més pressupost de cultura de tot l'any a qualsevol vila.
Amb el fred arriba el moment de revisar com han anat les festes d'enguany i començar a plantejar les vinents. Una festa major, com tot esdeveniment cultural, necessita d'una estratègia, uns objectius, un sistema d'avaluació i uns indicadors clars des de l'inici. Malauradament no sempre es dedica temps a aquestes dissertacions, i menys amb les incògnites inherents que comporta un any d'eleccions municipals. O potser ens és incòmode parlar de cultura local en termes empresarials i ens és més amè integrar en el discurs paraules com tradició, identitat i intangibles varis?
En tot cas, per molta feina que comporti, com a bons catalanets, som treballadors, perfeccionistes i cabuts -també els de la faràndula-, igual que la Coordinadora de la boda. I ens enorgullim de dir-ho. A més, en el sector tenim la sort que, al final, sense saber ben bé com, sempre acaba sortint tot bé... Oi?
I tu què fas? A què et dediques? ... Jo?... uf... (suor freda)... sóc del sector cultural... Però què fas exactament? I aquí és on comença la "verborrea" d'aquest bloc, que va de tot una mica i d'allò relacionat amb la cultura local i de proximitat. (Fos a negre).