Jump to navigation
Entrant a la teva web una de les primers coses que dius és que fer una companyia és un projecte de vida.És que realment és una mica així. És com fer-te monja i tancar-te en un convent perquè no et permet fer res més. Q-Ars Teatre, de fet, com a projecte va néixer l’any 2000, fa 14 anys, quan la Mercè Anglès i jo vam començar a treballar juntes. Ella portava l’Artenbrut en aquell moment, estava organitzant un festival i em va demanar que l’ajudés. Gairebé no ens coneixíem, em va explicar el projecte, a mi em va agradar i vam començar a organitzar el festival. Arrel d’això ens van arribar una sèrie de projectes en aquell moment i hi vam estar treballant dos anys. Ens va funcionar molt bé i a partir de l’any 2004 vam decidir crear la companyia. I des d’aleshores un o dos projectes l’any els acostumem a fer.
També feu moltes activitats extres lectures, formacions...Sí. Nosaltres considerem que tenir una companyia no és una activitat només per fer produccions d’espectacles sinó que tot això ha de tenir una repercussió social d’alguna manera. I aleshores intentàvem que els nostres espectacles anessin una mica més enllà, de manera que, no només presentéssim l’espectacle, sinó que al voltant de tot això es crees una dinàmica, un equip de gent. A l’hora d’enfrontar-nos a un espectacle també busquem temàtiques que ens interessin, autors o autores que ens interessin, parlar de coses en determinats moments socials. I tot això implica una complicitat social que hi ha de ser, un compromís. I això ens porta a la docència, a fer altres activitats paral·leles, a treballar molt amb la paraula, la poesia, lectures. Tot plegat també va demanar en el seu moment, quan l’Artenbrut va tancar, que amb la Mercè sortíssim a buscar un petit espai que tenim al carrer Cartagena i en aquell espai és on es fan moltes coses: assajos, cursos, lectures, debats, col·loquis, trobades, una miqueta de tot. Volem que aquest espai estigui sempre estigui actiu i amb gent, que sempre estigui ocupat.
També parlaves de la dimensió col·lectiva del teatre. Potser és especialment important en moments com aquest?Per descomptat en moments com aquest és quan més es reclama i més es necessita. Però el teatre en sí com a mínim necessites de tu i de l'espectador. Això seria el mínim, però evidentment cada muntatge necessita un equip: una direcció, una ajudantia de direcció, possiblement una traducció, una persona que et faci l'espai, una altra que et faci el vestuari, una que t'il·lumini. El teatre sempre és una feina d'equip i això ve dirigit i has de buscar l'interès i la necessitat que té la societat d'aquest producte que vols oferir.
Vosaltres fa molts anys que treballeu, des del 2000, però es parla molt ara de l'eclosió de les companyies a casa nostra.Sí, això és veritat. Durant molt temps érem una mica com uns freelances tots plegats, cadascú es buscava la feina. I ara, cada vegada més, la gent s'està tornant a ajuntar i a crear equip i això és perquè realment és un moment molt difícil. I aleshores hem d'anar tots a una i això vol dir que has de demanar complicitat als teus companys de feina. Perquè no pots contractar i pagar un sou, has de dir escolta, t'interessa el projecte? Doncs anem junts. I des de les institucions no ens estan facilitant gens la feina, gens ni mica.
Des de l'IVA...Quan temps fa que estem batallant amb l'IVA? I com està l'IVA? Com estan els ajuts? Com estan les infraestructures? Com estan els circuits? De vegades quan t'absorbeixes amb una estrena, amb un projecte, tanques una mica els ulls. Tornes a obrir els ulls i dius: seguim igual, no s'ha fet res. Al contrari, a vegades tanta institució et fa tirar enrere i això és terrible.
Ens estem acostumant a altres sistemes de finançament. Verkamis, amb Q-Ars teatre n'heu fet un parell, taquilles inverses... Com ho valores?Mira, jo vinc del teatre independent. I en aquell moment amb aquestes coses fèiem més de 200 funcions l'any, avui se'n fan 30. Fèiem 200 funcions, es podien fer espectacles de deu persones i tots vivíem d'això. I deies, i això com ens ho fèiem? Doncs ens ho fèiem, i ens ho fèiem bé. De sobte ha entrat algú que t'ho ha volgut organitzar i el que ha fet és que no paris de pagar impostos, que tot sigui oficial, has de tenir una SL, has de tenir una gestoria, has de tenir un centenar de coses que el que fa és impedir-te una expressió. Ara de tota manera també tot això dels mecenes i dels sponsors ja ho estan gravant amb impostos. Vull dir que no sé si anirem gaire lluny tampoc.
Com a companyia Q-Ars teatre teniu alguna línia de tipus d'espectacles?Les dues persones que vam muntar aquesta empresa érem dues dones, i com a tal els temes que ens tocaven són els que ens interessen. No és que sigui una companyia ni femenina ni feminista, sinó que a l'hora de parlar de coses que ens interessen possiblement ens interessen més les que ens toquen a nosaltres. Després nosaltres sempre ens hem basat en textos clàssics i hem demanat a nous dramaturgs que els revisitéssin. Ens hem centrat molt amb el teatre de text, que ens interessa i ens agrada molt. Que hi hagi un bon text, que hi hagi un bon contingut i que ens parli de coses de màxima actualitat.
Precisament 'L'alè de la vida' parla molt d'això. Hi ha més a més les protagonistes es defineixen com a “dues dones madures però amb expectatives de futur”, una edat que sembla difícil als escenaris de casa nostra.Sí, nosaltres fins i tot ho hem utilitzat una mica en aquest sentit, de dir són dones que tenen un passat. Que hi ha un passat i hi ha una experiència però que encara no han plegat de res, el futur els pot deparar moltes coses. Encara hi ha la possibilitat de canvi, cap de les dues no ha acabat, no s'ha retirat en realitat i “L'alè de la vida” és això. És dir, hi ha una part important de la meva història però ara comença una altra part molt important i aquesta com l'afronto.
A Londres la van estrenar Judi Dench i Maggie Smith, actrius conegudíssimes que no ens sobta veure-les a l'escenari. Aquí, però sovint sentim dir que no hi ha papers per les actrius d'aquesta edat.Sí que és veritat, però no és ben bé això.Passes per una edat com a actriu que busquen actrius més joves o actrius més grans. I és aquella edat tan complicada com a actriu que dius “mare de Déu”. I llavors ja fas el pas i passes a fer les iaies. Però hi ha aquest pas entremig que dius, “per què no puc fer de mare?”. No hi és, excepte aquest text i vas a buscar aquest text corrent. Després hi ha uns quants dramaturgs espavilats que han començat a escriure per aquestes edats perquè han dit: “home, aquí tenim un target molt precís que no podem deixar perdre”.
I hi ha un target de públic. Perquè el text té un component generacional molt important.I tant! La gent que s'apropa a la generació de les protagonistes se sent molt reflectida, lliga moltes coses.
També parlen molt de la necessitat de crear-se històries. En el teu personatge és evident perquè és escriptora i s'hi dedica, però també en el personatge de la Mercè Arànega, encara que hi sigui reticent al principi.Sí, el personatge de la Mercè diu que el que vol és justificar-se, posar-ho tot en un paper i endreçar-ho. I l'altra necessita d'alguna manera això, explicar-se d'alguna manera i explicar-se escrivint. Sí, hi ha una necessitat de resumir, de dir: “jo crec que el que he fet ho estava fent bé. Per què m'he trobat en aquest precipici?”. I això hi ha un punt a la vida que ens passa. Quan estem cap endavant, estem cap endavant i pim-pim-pim. Però en el moment que estàs a la cresta mires enrere i dius: “Ah, tot això per això, i això no m'ha servit de res, i allò que vindrà què és?”.
David Hare té també aquest doble punt d'aquestes històries intimistes que dius que us agraden, però també té un contrapunt molt polític.Ell va començar amb teatre polític i hi ha com una mica de cosa. Tot això del Vietnam, del què érem, del que volíem ser, d'allò en que ens hem convertit. I el seu primer teatre era molt polític, molt de diaris russos, de coses americanes. Després s'ha anat socialitzant una mica i ha anat agafant una mica aquest intringulis polític però dins la vida humana. I això també li permet crear uns personatges molt de veritat, amb moltes contradiccions, amb molts problemes. I això és molt xulo del Hare.
Vau fer la primera funció al Teatre Alegria de Terrassa, tu ets de Sabadell, vas estudiar a l'Institut del Teatre de Terrassa. Com és aquesta connexió amb el teatre del Vallès?Amb Terrassa fantàstic, perquè el Centre d'Arts Escèniques és un centre amb molt moviment Entre l'Institut i el Centre és un viver de coses noves i de compromís. I amb el Pep Pla hi ha una gran amistat, ha col·laborat molt amb Q-Ars Teatre perquè ens encanta com a director. Hi ha una grandíssima amistat i per mi és un plaer venir a Terrassa.
Un viver important per una generació d'actors formats allà.Hi ha que ens coneixem i encara ara una gran amistat. Amb la Rosa Renom, la Francesca Piñón, que també va estudiar a Terrassa, el Sergi Belbel, el Feliu Formosa, el Pau Monterde, la Marisa Josa, l'Àngels Poch Hi ha una gran amistat, és gent amb qui t'hi sustentes i has aprés molt. La Marisa Josa, l'Àngels Poch. Anem i venim, no marxem mai.
I després de “L'alè de la vida” quins projectes de futur teniu amb Q-Ars teatre.A Q-Ars teatre, al perdre la Mercè Anglès, hem fet un equip de persones molt afins de producció, direcció, una mica per sostenir entre tots aquest projecte. Tenim moltes ganes de tirar-ho endavant. Sempre amb la bona memòria de la Mercè que ens aguanta. I el projecte és aquest, tirar endavant i tirar-ho amb ganes i esperem poder-ho fer i que les condicions vagi millorant una miqueta.
Vau perdre una persona important, però la filosofia de crear vincles dóna fruit.Sí, exacte. Amb els anys vas trobant que hi ha gent que és molt afí a les teves idees i això vulguis que no t'ajuda.
'L'alé de la vida' de David Hare Sala Muntaner, fins el 7 de març Dimecres i dijous 18€, de divendres a diumenge 20€ Direcció: Magda Puyo Intèrprets: Anna Güell i Mercè Arànega Venta d'entrades al següent enllaç
