Foto: 

Núria Casanovas
Gerard Pla, Rosa Cadafalch i Pep Pla

Trajectes Urbans: la família Pla-Cadafalch

En Pep Pla, la Rosa Cadafalch i en Gerard Pla viuran un cap de setmana culturalment frenètic
Núria Casanovas
,
23/04/2015
Espectacles
Si diem “espectacle familiar” pensem en un show dirigit a tots els públics. En aquest cas, és al revés. En Pep Pla dirigeix l’obra ‘No Res’, que s’estrena dissabte al Teatre Alegria de Terrassa i que interpreta la Rosa Cadafalch, amb qui a part de compartir escenaris, comparteix família. L’anècdota no passaria de “rosa” si no fos que la cosa va més enllà: en Gerard, el seu fill petit, n’ha dissenyat el cartell i, a més, aquest divendres és un dels convidats a La Descomunal, la trobada de joves artistes terrassencs que versa sobre l’art urbà. En Carles, el fill gran, també ha col·laborat amb No Res des del seu àmbit, la música. No és premsa del cor, és un pòker cultural entre quatre parets.
Res té sentit, això fa molt temps que ho sé. No val la pena fer res, això ho acabo de descobrir.

És l’hora del vermut d’un dia laborable. A l’escenari hi ha una plaça amb una terrasseta, quatre taules mal posades. Hi ha gent prenent un tè o una cerveseta. En un lateral, tres bancs de fusta formen una U. Els personatges van arribant d’un a un, se saluden i s’asseuen al voltant d’una taula metàl·lica. En Gerard mira el rellotge perquè els tres tenen pressa, l’un se n’ha d’anar al teatre, l’altre a pintar un mural… Malgrat la seva vida atrafegada, es reuneixen amb una persona que veiem d’esquena, potser una periodista. 

No Res

Acte 1r
Els personatges parlen de l’obra que estrenaran aquell mateix cap de setmana.

Pep Pla: Quan vaig llegir la novel·la original, de Janne Teller, em va agradar molt. Vaig pensar a fer-ho tot jo, dirigir i interpretar. Però no m’atreveixo a estar a dins i a fora de l’escenari, així que, tenint una gran actriu a la vora, qualsevol no ho aprofita! Sempre tinc ganes de treballar amb la Rosa. I m’agrada que hi participi la gent que estimo i aprecio, des del Gerard que fa el cartell fins a l’equip tècnic i artístic, en qui confio molt. La dramatúrgia l’hem fet la Rosa i jo. Jo vaig fer una sèrie de talls inicials, i després entre els dos vam anar traient, traient i posant, posant. M’agrada molt manipular els textos. 

Rosa Cadafalch: A mi no m’agrada tant, jo sóc de manipular d’una altra manera, a l’hora de dir el text es poden donar molts matisos. Quan adaptes una novel·la a un text dramàtic s’han de sacrificar moltes pàgines, i a mi sempre em sap greu. Un cop tancada la dramatúrgia, és una altra cosa. És un repte, perquè no és un personatge: és una narradora en primera persona, com si jo a la meva edat expliqués una història que em va passar quan tenia 11 anys. No és el mateix quan expliques una història que quan la vius, perquè no pots amagar-te darrere uns sentiments. És més fred, però alhora més directe. 

Pep: Volíem emular els conta-contes que et trobes, per exemple, a les places de Marraketch, que van explicant contes però et mantenen completament en tensió. A partir d’aquí comença el muntatge, que hem tingut molt en compte perquè comptem amb l’actor i ballarí Jaume Sangrà, i altres elements plàstics i de moviment. En aquest cas no hi ha vídeo perquè podia ser redundant: en lloc de deixar que l’espectador s’imaginés un personatge, li mostràvem a la pantalla… de fet apareixen molts objectes al text que no són a l’escenari: tot són caixes. 

Gerard Pla: El primer dia del curs escolar, el Pierre Anthon decideix que res no té sentit, i que per tant no val la pena fer res, i marxa. S’enfila a una prunera i es queda allà. Intenta convèncer els seus companys del poc sentit que té al seva vida, intenta fer-li veure a la gent com és d’absurd tot. 

Pep: Són les preguntes que ens fem tots sempre, des del pas cap a l’adolescència. 

Rosa: Els companys de classe intenten fer-li veure que sí que hi ha coses que tenen sentit. Decideixen fer una pila d’objectes que tenen valor, una “pila de significació”. Primer aporten coses personals, erò poc a poc entren en un joc pervers: “jo sé que això té molt valor per tu, i per tant és que et demano que aportis a la pila”. Tot acaba de forma molt dramàtica. 

Gerard: El cartell representa la pila de significació. No volia fer-la gaire explícita, però sí que s’hi veuen alguns objectes que reflecteixen la religió, la pàtria, alguns béns materials…

Rosa: A la nostra societat se’ns valora pel que tenim, no pel què som. Això és el que planteja l’obra: què és important a la vida? I pels adolescents? Nosaltres no ho hem estat mai gaire, de consumistes. 

Gerard: Jo no he hagut de ser un Pierre-Anthon, sempre he trobat recolzament en la meva família. No m’he trobat cap mur, ningú que em reprimeixi. 

Pep: Al llibre, l’autora diu que “els adults no en volen saber res” dels problemes dels joves. Es troben desamparats i comencen a fer-la cada vegada més grossa. Això porta als fanatismes. 

Rosa: És evident que, per l’edat i pel què sigui, en Gerard és molt més extrem. Recordo quan jo era dolescent, era molt més extrema que ara i ma mare em deia “ja canviaràs!” i ara nosaltres estem a l’altra banda! No canvies tant: veus més matisos. 

Gerard: Jo sé que canviaré, però espero mantenir-me fidel a les idees i les reflexions. Al llibre també es parla de les reaccions dels altres davant d’una persona que es rebel·la. Tothom intenta treure-li del cap, demostrar que en Pierre-Anthon no té raó.

Pep: Tenen por que els sedueixi la idea, tenen vèrtig. També parlen de la manipulació de l’art. Si jo ara dic que aquest banc de plaça és millor que tots els altres, potser algú s’ho creu 

“perquè ho ha dit en Pep Pla”. I això és absurd, com tenir el millor violinista del món tocant al metro de Nova York i que ningú li fes cas…

Periodista: O com Banksy. 

 

La Descomunal

Acte 2n
En Gerard parla de La Descomunal, la trobada d’artistes on ha estat convidat. 

Gerard: Els companys de Majara Studio m’han convidat a La Descomunal d’aquest mes. Havíem organitzat alguna exposició al Casal Popular l’Atzur, i ara s’havien ofert per muntar aquesta trobada d’artistes que se celebra cada dos mesos. Però volien fer-ho diferent i fer-la al carrer, perquè és on es pinten els graffiti i això és el que ells fan. Pintarem un mur al centre de Terrassa. Bé, ells no pintaran, només organitzen. Treballaré amb OVNI i MORCKY, gent amb molta experiència i amb una forma de tractar l’espai espectacular. En FLASH té al cap fer una figura, i a partir d’aquí OIPS, jo i els altres dos veurem com configurem l’espai del voltant. Serà un joc i ens ho passarem molt bé. Després hi ha els debats, que volen ser molt oberts, un espai on comentar què és l’art al carrer, què és el graffiti. Els Urban Sketchers Terrassa també hi seran, i hi haurà dinàmiques participatives per qui vulgui jugar amb nosaltres. 

 

Trajectes Urbans

Acte 3r
Els pesonatges ens expliquen el seu cap de setmana. Un focus els il·lumina suaument mentre parlen, un per un. Cadascun d’ells parla directament amb el públic, però alhora pensant en veu alta, com fent una llista mental. 

Rosa CadafalchRosa: Divendres al matí intentaré anar a gimnàsia de 9 a 11, després he d’anar a comprar i fer el dinar. Tenim assaig de No Res d’hora, i hem de fer un passi previ amb poqueta gent, per tenir una mica de feedback. No la podem fer a una hora normal perquè jo tinc actuació a La Seca (Barcelona) amb l’obra Les Dominiques. Abans de les cinc comencem la prèvia i quan acabem agafaré el tren corrent per no fer tard. Dissabte, depèn de com, assajarem al matí. No sé si em deixaran descansar (riu). Fins al vespre no hi ha l’estrena, i diumenge la funció és a la tarda. Espero poder descansar, però no m’agrada quedar-me a casa. M’agrada més anar a caminar, cansar una mica el cos va millor, així la ment no et tortura tant. Estaré dedicada a fer No Res. (tots riuen. Ella es queda pensativa) No tinc hobbies, el meu hobby és la feina. Quan ets actriu hi ha molts moments que no tens projectes i et sents molt desamparada. A la gent que li agrada escriure o pintar, sempre té ocupacions, però quan la felicitat dels hobbies depèn de la feina, és més problemàtic. M’agrada molt el cine, llegir o anar al teatre, però no fer pastissets o ganxet. Si a algú se n’hi acut algun…

Pep PlaPep: Divendres a les 7 del matí vaig a gravar La Riera, de TV3, on m’han demanat de fer un personatge. Per allà les 11 ja hauré tornat, perquè no tinc gaire “tela”. Aniré al CAET fins les dues, després a dinar… o no, espera. A les tres tenim assaig, a quarts de cinc farem la prèvia amb públic, i quan la Rosa marxi acabarem de retocar el tema tècnic, les llums, els volums. M’estaré allà fins les vuit, i aniré a La Descomunal. I després a preparar el sopar i esperar la Roseta. Dissabte al matí potser s’ha de repassar alguna cosa de l’obra, però jo prefereixo deixar-ho tot enllestit el divendres encara que haguem de plegar tard, així tens la sensació de deixar-ho tot enllestit. (Pausa). Per mi també, la feina és el meu hobby. M’agrada fer de programador, fins i tot d’obres que a mi no m’entusiasmen però t’adones que al públic sí. Viag al teatre dos o tres cops per setmana per estar al dia.

Gerard PlaGerard: Quin cap de setmana! Dijous presento el projecte final i he de fer uns murals a Cerdanyola, i al vespre hi ha actuació de Minyons, perquè és Sant Jordi. Divendres a La Descomunal, estaré pintant tot el dia. Si cap a les sis puc tenir la meva part acabada, aniré a la presentació de Batzac, als Amics de les Arts, que és una assemblea llibertària que acaba de néixer i de la que formo part. Després tornaré al debat de La Descomunal, aniré a sopar a l’Atzur però al cap de poc hauré de baixar fins al BauHouse, ja que a la nit fem un espectacle amb un grup de teatre que acabem de crear. No podré anar a l’assaig de Minyons. Dissabte serà més tranquilet, no tinc res fins que vagi a l’estrena de No Res, així que potser vaig a la muntanya a escalar, que ara mateix és el meu principal hobby. Ah, i diumenge (es gira cap en Pep, a tall informatiu), m’han donat feineta al Teatre Principal, fan doble funció matí i tarda.

Pep: sí, hi ha funció de La Xarxa…

Gerard: doncs potser no puc anar a l’actuació de Minyons tampoc, és al matí, però a l’Ametlla de Mar. 

De manera informal, entre murmuris, els personatges comenten la vida tan atrafegada que tenen, entre riures. Es van aixecant, se saluden i lentament fan Mutis.  

Més informació: 

La Descomunal
Trobada bimensual d'artistes terrassencs. Organitza BaumannLab - Laboratori cretiu del Servei de Joventut i Lleure de Terrassa. Aquesta edició coorganitzada per Majara Studio al c. Joan Baptista Galí. Obert al públic. Acte central a les 19:30h
Consulta el blog de La Descomunal

No Res, al Teatre Alegria
Dissabte 25 d'abril, 21h
Diumenge 26 d'abril, 18h
Preu de l'entrada: 10.50€. Compra-les aquí.

 

A

També et pot interessar