Jump to navigation
1. Carles Castellà: "Preferim dir podar en lloc d'esllemenar; botifarra en lloc de baldana"‘Cultura popular, folklore i etnologia del Baix Ebre’ és el treball més recent que recull la memòria oral sobre el patrimoni cultural i immaterial, des d’una doble perspectiva etnològica i lingüística. El filòleg Carles Castellà la va escriure després d'una investigació de caràcter estrictament lingüístic, 'El tortosí del Baix Ebre i l'estàndard'. Dues obres que dialoguen entre elles i que arriben en un moment en què una certa vida al camp, aïllada dels dominis lingüístics estàndards, està ja a les acaballes. És per això que Castellà ha estat el darrer a rescatar mots, dites, creences, supersticions i etnotextos de la comarca del Baix Ebre, a partir de la memòria oral de més de vuitanta informants. > Llegeix-lo aquí!
2. Maria Climent: "Tenia ganes d’explicar esta putada de l’esclerosi”“Aquest mirall em diu que sóc ben sola, i no hi fa res que el trenqui en mil bocins”, va escriure la poeta Maria-Mercè Marçal. I l’escriptora Maria Climent (Amposta 1985), que n’és admiradora, sembla que li va fer cas. Quan tenia vint-i-sis anys i li van diagnosticar esclerosi múltiple —una malaltia neurodegenerativa i crònica del sistema nerviós central— i va trobar en la solitud, el millor racó per rebel·lar-s’hi. I sense la malaltia, ni la rebel·lió, ni la solitud, segurament no hauria escrit 'Gina' (L’Altra Editorial en català, Alfaguara en castellà), la seva primera novel·la que tot just s’acaba de publicar. El resultat és un llibre d’una intensitat dolorosa, però que també fa riure i fa pensar. Darrere l’aparent simplicitat del seu llenguatge, s’hi amaga una història que transcorre entre La Ràpita, Barcelona i París, sobre la generació dels qui s’apropen als quaranta, que potser ja ho han viscut tot, però encara ho tenen tot per viure. > Llegeix-lo aquí!
3. Cecile Thevenot: “Per aconseguir un canvi real hem de reaprendre a viure”La resiliència té a veure amb adaptar-se als canvis i, des de fa temps, el planeta viu situacions que no tenen marxa enrere. Després de diversos anys treballant en granges ecològiques i espais de cooperativisme, Cecile Thevenot (Belfort, 1981) va deixar el seu país natal per crear el seu propi espai de permacultura a les Terres de l’Ebre. Sota el nom de la muntanya que l’envolta, Permacultura Penyaflor neix com un centre d’experimentació i capacitació en permacultura albergat en una finca prop d’Aldover, a mig camí entre el Parc Natural dels Ports i el del Delta de l'Ebre. Més de 5 hectàrees d’oliveres, garrofers, ametllers i figueres que comparteixen espai amb un barranc i un riu efímer, en un espai que busca resiliència alimentària, social, mediambiental i econòmica. Hem parlat amb la Cecile per aprendre, a grans trets, com viure respectant el nostre entorn i utilitzant el mínim de recursos possibles.> Llegeix-lo aquí!
4. Josep Juan: "Crec que viatjar t'ajuda a acceptar el lloc que ocupes en cada moment"Josep Juan (Poblenou del Delta, 1984) fa pocs mesos que ha tornat al Delta de l'Ebre després de passar set anys al Brasil, on s'ha doctorat en antropologia. Conegut a les Terres de l'Ebre com a documentalista i activista en defensa dels sediments del riu, ara comença una nova etapa proposant sortides amb caiac i poesia pel riu Ebre i les badies del Delta. Hem volgut parlar amb ell de viatges, d'aprenentatges i de com enfoca el seu futur professional amb el projecte 'Poesia, surf i kaiak', que compagina amb la gestió de la casa de pagès familiar al Poblenou del Delta.> Llegeix-lo aquí!
5. Nete Vericat: "Els rituals neixen d'una voluntat de voler comprendre el món"Nete Vericat, programador de les Jornades Musicals a l'Ermita, cada cop està més convençut de la potència ritualística de l'Ermita de la Pietat d'Ulldecona, un emplaçament que des de fa més de 8000 anys ha acollit rituals diversos, dels quals el so ha estat un element important. En l'actualitat, les Jornades Musicals a l'Ermita són la versió contemporània d'aquestes celebracions comunitàries. Durant tot l'estiu, els diumenges a la tarda, els coetanis gaudeixen dels concerts i de la màgia del lloc. De fet, fa poc que s'ha fet públic el projecte Artsoundscape, impulsat per l’European Research Council i liderat per científics de la UB, que corrobora la influència que el paisatge sonor i l’entorn acústic exercia en els rituals prehistòrics així com en la plasmació de les pintures en aquests abrics. A través de la localització d'aquestes pintures, els estudiosos es pregunten si els nostres avantpassats van decidir pintar-hi per tenir una sonoritat especial. I sembla clar que l’ermita de la Pietat és un espai amb una acústica privilegiada. Vericat té molt clar que les Jornades Musicals, que van néixer el 2005 i que enguany celebren quinze anys, són fruit d'aquesta tradició mil·lenària. > Llegeix-lo aquí!
6. Marta Vidal: "Creo paraules femenines per donar lloc a un món nou"Marta Vidal (La Ràpita, 1977) va inaugurar aquest 8 de març l'exposició 'árbol-A' on mostra la potència simbòlica de la natura, i dels arbres, com a figures engendradores. Que podrien ser dones i que sorgeixen de la terra i s'enlairen amb tota la seva potència. Vidal remarca el valor d'aquesta "A" separada per un guionet que expressa la feminitat afegida a un món eminentment masculí. > Llegeix-lo aquí!
7. Àngela i Amanda Notari: “Hi ha moltes persones que es disculpen quan diem que som adoptades”Mentre berenem m’expliquen que des de petites ho han compartit gairebé tot, i que no s’imaginen com hauria sigut la seva vida separades. Tot i la seva joventut, Àngela i Amanda Notari (Reus, 2002) estan acostumades a ser responsables de moltes coses. Tant que, amb només 3 anys, mentre la majoria d’infants només pensen en jugar i dormir, elles recorden entre riures que ja ajudaven a cuidar a dos nadons, que també vivien al centre d’acollida. Amanda i Àngela són bessones i, quan tenien tres anys, van deixar de formar part de la família d’un centre d’acollida de Reus per fer-se un lloc a casa dels Notari Valmaña, a Amposta. El fet de ser adoptades és un tema que des de petites, i amb l’ajuda de la família, han exposat amb naturalitat. Tot i això, diuen que no tots els infants adoptats tenen la mateixa sort. Fa uns mesos van decidir anar més enllà per parlar públicament sobre el tema, en una ponència TEDxYouth. Avui, a més de ser voluntàries de diverses associacions locals, són conscients que hi ha poques persones que exposen la situació des d’un punt de vista allunyat dels experts.> Llegeix-lo aquí!
8. Àngel Burgas: “La idea del bar neix del que jo havia sentit dir del Broadway de Jesús"Una dona que perd la memòria durant tot un dia. Un noi discapacitat de qui tothom en conta històries per a no dormir. Un home gran que en el seu temps era el propietari d’un dels bars més moderns del poble i que, ara, pateix una malaltia que no el deixa sortir de casa. Aquests són alguns dels personatges que es retroben cara a cara amb el seu passat a la barra del Rainbow, un bar de poble que va ser tot un símbol de llibertat als anys 80. ‘Els dies del Rainbow’ és una història coral que es desplega en capes heterogènies que, juntes, conformen una realitat amb un significat diferent per a cadascun dels personatges. ‘Els dies del Rainbow’, una de les últimes novel·les de l’escriptor Àngel Burgas (Figueres, 1965), parla de secrets del passat, d’històries peculiars i d’un assassinat. Hem parlat amb ell per desvetllar-ne algunes de les claus.> Llegeix-lo aquí!
9. Rachel Ella Lungman: "La meva vida és anar teixint, fent teles reals o simbòliques"Ella diu que es considera una ciutadana del món, viatja de manera constant i actualment viu entre Israel i Catalunya. Parla vuit idiomes i està aprenent català. Té quatre fills vivint en diferents països, el seu marit treballa arreu del món amb la companyia de teatre Zikit i ella és artesana tèxtil, tintorera i arquitecta. Als 18 anys va estar durant 24 mesos servint a l’exèrcit, a Gaza, encara avui no en pot parlar sense emocionar-se. Sempre ha treballat teixint, tant en sentit metafòric com real, treballant en projectes socials vinculats al turisme, lligats a l’artesania, l’arquitectura i als col·lectius de dones que viuen en zones rurals. Actualment Ella i la seva família estan restaurant una masia a la vora del riu Ebre, a Aldover, on vol posar en marxa un projecte turístic vinculat a l’artesania col·lectiva. Hem parlat amb ella.> Llegeix-lo aquí!
10. Klaus Titze: "A l'Alemanya de l'Est només ens deixaven fer cistells en sèrie perquè tenien por dels projectes creatius"Tant Jan Johansen com Klaus Titze han trobat en l'artesania la millor manera de viure. Aquests dos artistes cistellers estan construint aquests dies al Mas de Barberans dues torres i una tanca de vímet. Tot i que ja havien coincidit en alguna ocasió, aquest és el primer projecte en què col·laboren i que han estat preparant des de fa mig any a Dinamarca. Johansen és danès i Titze va nèixer a l'Alemanya comunista i de gran va emigrar a Dinamarca, on ha anat desenvolupant la seva tècnica pròpia amb el vímet. Tots dos tenen en comú una carrera com a treballadors de les fibres vegetals que els ha portat a perfeccionar tècniques pròpies que ja són reconegudes entre la resta de companys del sector. Els podreu conèixer del 2 al 4 d'agost a la Fira de les Fibres Vegetals, juntament amb altres artesans vinguts de diferents zones geogràfiques que treballen amb el jonc, la canya, l'espart, la pauma, el càrritx, l'olivera, el cànem o el vímet, entre altres.> Llegeix-lo aquí!
(+1) Mireia Panisello: "La sostenibilitat no és una tendència, sinó un bàsic" El món de la moda viu una demanda frenètica derivada del fenomen "fast fashion": productes de qualitat baixa a preus ínfims pensants per ser substituïts cada temporada. Una lluita entre grans multinacionals i petites empreses que obre un diàleg on el consumidor s’hauria de qüestionar els processos de producció de cada peça de roba adquirida i quin és el camí adequat per aconseguir un model sostenible. Cada peça de roba que comprem porta una cua de residus que no veiem, i és així com naix la col·lecció 'Mama', que ha guanyat un dels premis MODA-FAD -en col·laboració amb el Museu del Disseny de Barcelona- a la millor col·lecció de moda sostenible. Amb aquesta obra, la dissenyadora Mireia Panisello (Amposta, 1998) dóna vida als materials sobrants per fer al consumidor el principal responsable. Al mateix temps, aquesta col·lecció de moda amb l’etiqueta "residu zero", busca allargar la vida útil dels objectes i reduir-ne així el consum, el que esdevindria un nou model de moda sostenible. Conversem amb Panisello.> Llegeix-lo aquí!
