Jump to navigation
El seu últim llibre es diu 'Sense Nostàlgia' i relata la seva infància, parla d'una època que hem de recordar sense trobar-la a faltar?Sí, parla de records d'una època dura, l'època de les dues guerres. Primer la Guerra Civil Espanyola, després la Segona Guerra Mundial. El meu pare va estar exiliat a França, això ho explico al llibre. I després l'època del racionament, l'estraperlo, els primers temps de la repressió franquista, que va ser molt dura. Tota aquesta és l'època que tracta el llibre. I acaba l'any 51 que va ser el primer moviment antifranquista de la història, la Vaga dels Tramvies. Van pujar el preu del bitllet i la gent va protestar, no solament pels tramvies sinó per tot. Hi va haver un moviment de masses important que va durar uns dies. I el llibre acabava amb aquest episodi.
Acaba amb aquest episodi i, a més a més, amb el títol d'una novel·la d'Anna Murià que diu “Aquest serà el principi”.Sí, el principi de la consciència política. Perquè algú em pregunta si serà el principi de la continuació del llibre però no està previst així. Pot ser que sí, perquè a vegades m'ho plantejo i puc anar prenent alguna nota. Però en principi no, perquè ara tinc molta feina, estic traduint pel Nacional i he de treballar molt.
Parla de que és el principi de la consciència política. Vostè també va formar part de les primeres generacions més polititzades a la universitat, la Generació del Paranimf.Allà es va anar imposant entre els estudiants l'afiliació al PSUC que era el partit que més incidència tenia en la lluita antifranquista. Després hi havia altres partits, el FELIPE que li deien, el Front d'Alliberament Popular que hi havia el Vàzquez Montalbán, però també es va passar al PSUC després i va ser dels que va durar més.
I vostè venia ja d'una família on el seu pare havia tingut un paper polític important.Sí, el meu pare era un activista polític del POUM, del partit trotskista. Hi va haver episodis d'enfrontaments importants entre el POUM i l'anarco-sindicalisme i el Partit Comunista Espanyol i el PSUC, l'assassinat de l'Andreu Nin. I el meu pare va participar fins que va tornar de França que llavors va canviar.
Al llibre explica que el seu pare tenia la sensació que s'havia perdut un món.L'exili francès que era una circumstància negativa, tràgica, perquè es va haver d'exiliar amb tots els republicans, les 100.000 persones que van creuar els Pirineus i van anar a parar als camps de concentració. Però ell va trobar feina de seguida al camp d'Argelers. Jo crec que va viure l'exili una mica com una època èpica i que es va acabar tot una mica quan va tornar de França. Va haver de viure dins del règim franquista i va perdre el món anterior. Llavors es va dedicar als negocis, va ser gerent d'una empresa i va viure bé. Des de que el meu pare va tornar de França a poc a poc la nostra família es va anar situant econòmicament i va arribar a viure molt bé.
I vostè el temps de l'exili el va viure a Sabadell.Vaig viure a Sabadell perquè la meva mare i jo vam abandonar la casa, el domicili familiar, i vam anar a viure a la casa pairal de la família Formosa que era antiquíssima, tenia 150 anys. I eren gent molt de dretes, molt franquistes. El germà gran del meu pare, el meu oncle, tenia un retrat de Franco al menjador. El meu cosí Camilo, que té la meva edat i surt molt al llibre, no fa gaires dies, m'explicava dinant “li vas dir al meu pare: treu això d'aquí ja”, quan ja era gran el Camilo.
Com es viu des del punt de vista d'un nen això que el seu pare estigués exiliat per ser del POUM i la seva família fos de dretes?La família Formosa parlava malament dels rojos i jo sabia que el meu pare era un roig. I clar, jo era petit i això era un conflicte mental important. Van ser aquests tres anys, des del gener del 39 fins al desembre del 41.
En un moment del llibre parla de quan es troben, durant la postguerra, la pobresa humil i la pobresa altiva.La família Formosa eren molt pobres, no tenien, era una família que havia anat a menys. El meu oncle era una persona acomodada que treballava en una empresa alemanya i vivia al costat de la família Formosa, de l'àvia i les tietes. I els deixava diners perquè s'havien venut tots els mobles, la biblioteca, totes les cases de la família Formosa, que eren moltes. I la meva àvia i les meves tietes estaven en una situació econòmica molt precària. I la meva mare i jo vivíem amb elles, fins que va tornar el meu pare.A Sabadell a la presentació del llibre, alguna senyora gran que hi havia deia “nosaltres parlàvem de les noies de cal Formosa com d'una gent molt exquisita, molt aristocràtica”, tot i que no tenien ni un cèntim. Però tot i així eren molt de dretes. Però això que dius de la pobresa altiva i la pobresa humil és perquè l'àvia Dolores rebia molt sovint una parenta pobra. Parlo de “La parenta pobra” d'una cançó del Georg Kaiser amb música del Kurt Weill. I la parenta pobra anava a visitar la família Formosa, era la Rosita de cal Tio Joan. Era tot aquest ambient, també molt de missa, d'església, de Setmana Santa, del rosari diari, molt religiosa. Una família antiquíssima de Sabadell perquè van arribar a Sabadell, segons l'historiador Miquel Carreras, a finals del segles XVIII i van fundar la primera fàbrica a vapor. La va muntar el Josep Formosa que era un rebesavi meu, el 1839. Funda aquesta fàbrica que és la primera fàbrica a vapor de Sabadell i la casa era la mateixa on vam viure amb la meva mare durant l'exili del meu pare on havia viscut aquest rebesavi.
Al llibre hi apareix també la Colla de Sabadell, i diverses vegades parla d'un humor típic d'aquesta ciutat.Hi faig referència perquè aquest humor sabadellenc és l'humor de La Colla de Sabadell: el Joan Oliver, el Francesc Trabal, l'Armand Obiols i companyia. Hi havia més gent: el Garriga de la farmàcia, el Marlès, el gravador.. Hi ha una mena d'humor sabadellenc, que és l'humor de La Colla. I el meu pare el tenia una mica aquesta mena d'humor una mica surrealista, una mica d'agafar-s'ho tot una en broma. Això el meu pare ho tenia fins els últims anys que va estar molt malament.
És un llibre que parla d'una època dura però que no tot és dramàtic.He volgut posar-hi una mica d'humor en el llibre parlant de parents. Perquè clar, ara estem parlant de l'època de Sabadell però la meitat del llibre passa a Barcelona. Al carrer Castillejos tocant a la Gran Via allà on ara hi ha la Plaça de les Glòries. Castillejos i Padilla, on vam tenir les primeres cases. I això és tota la segona part del llibre. Hi ha una part que algú m'ha dit que li havia agradat molt, que era la part que explico quan la meva mare tenia una espardenyeria i jo jugava al carrer. Parlo dels nens i de dos gitanos que hi havia, la Pepa i el Capullo que eren dos gitanets petits i tots els descampats aquells que ara són la Plaça de les Glòries. Bé, que ara torna a estar en obres. Ara passen quaranta mil cotxes per allà però llavors allà s'acabava Barcelona i la meva mare creuava tots aquells descampats per anar al Mercat del Clot que ja existia i és on anava a comprar.
Parla molt de les diferents escoles per on va passar i no en surten gaire ben parada en general.Parlo dels Maristes. Perquè quan tenia nou anys els meus pares em van portar als Maristes de la Immaculada del Passeig de Sant Joan amb el Carrer València. Que encara hi és i en plena eufòria, ara hi ha molt moviment. No hi ha hermanos perquè ja no hi ha vocacions, només en queda algun i ara és una escola mixta, hi ha nenes també.
I com és que venint d'una família, amb el pare militant al POUM, va anar a parar a una escola religiosa?Perquè el meu pare creia en la disciplina, creia que a l'acadèmia no m'ensenyaven prou. Clar, als maristes l'escola era molt gran, era molt maca, hi havia unes aules grans, un gran pati. I va dir: “Bueno, el portaré aquí perquè hi ha una disciplina”. Encara que fos del POUM el meu pare es va casar per l'església i hi ha una contradicció en això. La gent es casava per l'església, feia la primera comunió, jo vaig fer la primera comunió. Els meus amics de la Universitat tots havien anat al Liceu Francès, o al Virtèlia, a aquestes escoles catalanistes. Però jo no, jo vaig anar als maristes.
No sembla que aquest ambient estimulés massa la vocació literària. D'on surt?Això surt de que a casa es llegia molt, els meus pares llegien molt. Sempre estaven llegint, i llavors jo també. Entre això i la presència de l'il·lustrador i dibuixant el Josep Narro vaig començar a escriure o llegir. Vaig escriure uns “Romances” a la manera del Lorca, després vaig escriure uns contes que no he conservat i vaig anar llegint. Vaig llegir molt. Vaig passar de la literatura castellana Machado, Juan Ramon Jiménez, Lorca, Alberti, Hernández, Cernuda etcètera, tots els poetes castellans que encara llegeixo ara, evidentment, a la catalana. Però jo no coneixia encara la poesia del Riba, Foix, Pere Quart, Espriu. A la Universitat llegíem sobre tot al Pere Quart i a l'Espriu. Al Carles Riba el coneixíem personalment perquè anàvem a casa seva a escoltar-lo. I el Joan Oliver, el Pere Quart, va ser una mena de pare espiritual, perquè jo vaig treballar a l'Editorial Aymà per ell, traduint de l'alemany, això va ser més tard a l'any 60, i era de Sabadell també, havia dinat a casa seva i érem amics. He tingut amics poetes que m'han marcat molt. Sobretot el Joan Vinyoli i l'Agustí Bartra, que érem veïns. Ell em va llegir els meus primers poemes
I a l'alemany, la llengua de la que més ha traduït, com hi va arribar?Em vaig interessar per Bertold Brecht i altres autors alemanys quan estava a la Universitat amb aquestes edicions argentines traduïdes al castellà. I llavors vaig anar a Heidelberg perquè vaig tenir l'oportunitat de conèixer al primer lector d'alemany de la Universitat de Barcelona, que es deia Felix Scnhitzler. Vaig anar a casa seva a passar un mes i després vaig anar-hi, quatre o cinc anys més tard, per quedar-m'hi durant quinze mesos. Tenia 25 anys i vaig fer de professor de traducció de l'Institut d'Intèrprets i Traductors de la Universitat de Heidelberg i em va anar molt bé. Em va anar molt bé airejar-me, estar a l'estranger.
I va ser també a l'època universitària que començà amb el teatre.Sí, començo amb lectures. La primera lectura que recordo és l'“Antígona” del Jean Anouilh. Justament ara hi ha sortit una novel·la, “La quarta paret” que parla d'un muntatge de l'Antígona de l'Anouilh amb gent enemiga al Líban. Doncs la primera lectura que recordo és aquesta al 54 o així, o inclús abans. I després em dedico al teatre perquè quan torno d'Alemanya formem un grup, el Grup Gil Vicente, fem quatre muntatges i després ja passem a l'Escola Adrià Gual, del Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Campmany.
Una època amb molta vivacitat del teatre independent.Hi havia molts grups més o menys oficials, que passaven per censura, en parròquies a vegades. Grups de Reus, Mataró, Terrassa, Cornellà, Sabadell, etcètera. Ens reuníem cada dijous setmana amb el Xavier Fàbregas, que és un historiador i investigador del teatre català a l'Or del Rin, que és un bar que hi havia al costat e l'actual Coliseum, a la Gran Via, cantonada Rambla Catalunya per fer una coordinació.
Un moviment més descentralitzat del que imaginem.Sí, i amb la idea que quan vingués la democràcia hi hagués una política descentralitzadora que ha quedat reduïda a molt poc. El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, el de Reus i poca cosa més. La política de la Generalitat ha estat rehabilitar molts teatres i programar espectacles fets a Barcelona, però el teatre independent ja no existeix perquè ja no cal.
No cal en quin sentit?Ara hi pot haver dificultats econòmiques per muntar un grup, per vendre un espectacle, per actuar en un teatre alternatiu o per tenir contacte amb el Nacional i amb el Lliure. Però abans era un moviment alternatiu gran a l'espera de la democràcia per veure què passava. Una de les coses que podia passar era que el Teatre Lliure, que era el més important que hi havia en aquell moment, es convertís en el Teatre Nacional. Això en una entrevista del Lluís Pasqual que ha sortit a la revista de l'Associació de Directors i Actors de Catalunya diu que “nosaltres esperàvem que quan arribés la democràcia el Teatre Lliure es convertís en el Teatre Nacional de Catalunya perquè era el teatre de més prestigi”. Però no va ser així perquè llavors la Marta Ferrussola i el Pujol es van posar contacte amb el Flotats a París i van començar a construir l'actual Teatre Nacional. I llavors el Lluís Pasqual conclou dient que ara hi ha dos grans teatres, que tampoc està malament. Cadascú fa la seva programació i això està més o menys consolidat tal i com no estava previst.
Va passar del teatre, que és el gènere literari més públic a la poesia que és el més privat.Jo vaig començar a escriure poesia l'any 72, quan era veí de l'Agustí Bartra, que havia arribat a Terrassa l'any 70. Érem veïns i ens veiem contínuament i ell em va començar a guiar una mica, ensenyant-li els primers poemes, dient-me que estaven bé i continuar. He publicat dotze llibres de poesia i 11 d'aquests estan en un volum que es diu “Darrere el vidre” d'Edicions 62 i un altre posterior que es diu “Centre de brevetat”. Aquest últim llibre és del 2006 i després no he escrit més poesia, no m'he trobat en condicions, no em surt. Espero que em torni a sortir, ja ho veurem. I de moment he escrit bastanta prosa. He escrit dos dietaris. Ara n'estic escrivint un altre que hi ha tota la història dels últims anys meu on es barregen coses d'aquest últim.
I, sobretot, ha traduït molt. Com es relacionen traducció i escriptura?La traducció és complementària. Jo he traduït sempre. He traduït molt més que no he escrit perquè m'hi he dedicat. La traducció m'ha servit molt a mi, és molt útil això d'estar pensant a veure com resols un problema de traducció de l'alemany amb diccionari de sinònims, amb diccionari d'alemany-català, és una cosa molt estimulant. Treballes amb l'idioma i això és útil, et dona agilitat per escriure després quan has traduït, jo per això procuro tenir una prosa fluïda, una prosa nítida, clara. Això ve de la traducció una mica.
