Jump to navigation
- La covid ha estat un sotrac per al turisme. Va aturar l’activitat i va servir perquè algunes veus crítiques com la d’Alba Sud plantegessin, com ja feia temps que alertaven, la necessitat de repensar el model turístic hegemònic, el que sembla que sigui l’únic possible. Quines lliçons n'hem d'extreure?La pandèmia posa de manifest la vulnerabilitat del turisme. La caiguda tan brutal i els efectes que provoca demostren com aquells territoris més especialitzats en l'activitat turística són els que més pateixen. Això ens dona la pista que hauríem de reorientar els nostres models de desenvolupament econòmic cap a una major diversificació. El que passa és que els grans problemes, les grans crisis que teníem prèviament, continuen existint. La pandèmia posa llum sobre els riscos de la sobreespecialització turística, però la crisi climàtica, la crisi energètica i de combustibles fòssils, la incertesa, les tensions geopolítiques posen en qüestió el model. Tot això ens hauria d'alertar que quan cau l'activitat turística, el territori pateix. No és un accident, és una crisi que posa de manifest aquesta vulnerabilitat.
- On ha quedat aquest debat?Durant la pandèmia hi va haver discursos molt naïf. La sortida de la pandèmia i la reactivació posen de manifest l'agressivitat dels capitals turístics per intentar recuperar tot allò que havien perdut durant la pandèmia. En lloc de revisar el model i trobar alternatives abans no sigui massa tard, estem fent el contrari. Estem competint cada cop més com a territoris i pressionant el sector públic. Però hi ha un petit canvi: cada vegada s'està veient més clarament la crisi del model de turisme barat. Cada vegada hi ha més dificultats, per aquestes crisis, que posen en qüestió el model de mobilitat internacional tan dependent dels combustibles fòssils. I en aquest context, els territoris, pressionats pel capital turístic, s'estan especialitzant en un turisme de major poder adquisitiu. És una lògica d'elitització del turisme, que, en si mateix, és un joc bastant cru, perquè no tots els territoris poden guanyar. És un mercat menor, i, per tant, no tots els territoris tindran èxit en aquesta cursa. Alhora, es gastaran molts recursos per facilitar l'activitat turística, en una lògica de la competència suïcida.
- Hi ha molta dependència del sector públic?Hi ha molta pressió dels capitals turístics per accedir a aquest mercat menor. Es financen grans esdeveniments, promoció, infraestructures. Però això no és una cosa de Barcelona o del Camp de Tarragona, té a veure amb una lògica que és a tot arreu. Mentre això no es resol, continuem tenint massificació turística per tot arreu. I això ens posa davant la contradicció de plantejar-nos què fem o què hauríem d'estar fent. El territori i el planeta no poden aguantar-ho tot, i, per tant, hem d'escollir. Entre d’altres, on volem destinar els recursos públics. Però està clar que les administracions públiques no estan canviant el model, sinó que estan posant en marxa la màquina de nou, cada cop més pressionada, sense voler entrar en aquesta contradicció.
- Quina és l’alternativa?Hauríem de demanar-nos quin model turístic volem, cosa que passa, en primer lloc, i de manera absolutament necessària, per un decreixement i una diversificació de l'economia, per evitar la dependència. Una transformació del turisme, a través d'una reconversió que no és fàcil de fer, sobretot en territoris tan dependents, i que s'hauria d'articular al voltant de les demandes de la majoria de població. Hem de repensar què pot ser l'activitat turística orientada a aquesta gran majoria, que cada cop podrà viatjar menys en llargues distàncies. Com més triguem a fer aquest canvi i a fer-ne d’altres en múltiples esferes de la nostra activitat econòmica, més dificultats tindrem. El problema és que avui en dia no tenim polítiques públiques pensades per a la majoria de població. Ens hem d'espavilar, perquè la pròxima crisi ens enxamparà en una situació més complicada que l'actual.
- Què hem d'exigir a l'administració pública?Hem de demanar el decreixement als territoris tan especialitzats turísticament, reduir la dependència de l'activitat turística i, per tant, deixar de subvencionar estratègies de promoció, la creació d'infraestructures i tot el que té a veure amb grans esdeveniments com a motor d'atractiu. També cal apostar per la diversificació econòmica i per repensar l'activitat turística pensant en necessitats locals. Això implica una política de transport públic, parcs urbans, bona gestió de l'accés als parcs naturals, formes de turisme social, espais en què la gent es pugui autoorganitzar l'oci sense haver de pressionar sempre els mateixos recursos... Calen propostes que permetin a la gent fer vacances.
- Per on comencem aquest canvi?Per la pressió política i l’exigència d'una transformació del model turístic que passi per tots aquests eixos. Hem de resistir davant de macroesdeveniments, com la Copa Amèrica, o operacions especulatives com sigui el que sigui el que acabi sent el Hard Rock. Hem de deixar de subvencionar propostes de creixement d'infraestructures com el Port de Barcelona o l'aeroport del Prat. No té cap sentit plantejar-ne l’ampliació quan tenim una xarxa de ferrocarrils com la que tenim. És absurd. N’hem de reduir la capacitat d'atracció, hem de fer una reducció significativa de la planta d'allotjament i infraestructures adequades a les necessitats de la majoria de la població. I en paral·lel, calen exigències en termes propositius. No es tracta de fer un brindis al sol. Les dinàmiques de massificació es continuaran produint, i hem d'aprendre a gestionar-les.
- Com es pot plantejar l'alternativa contra el discurs que defensa la importància estratègica del turisme d'aquest turisme?Continuar apostant pel turisme perquè genera ocupació és una fal·làcia, perquè el que ens genera és misèria i precarietat. Més turisme i més inversió en turisme no és sinònim d’un millor repartiment de la riquesa, al contrari. S'ha observat a molts territoris. Com més especialització turística, més índex d'empobriment. No té sentit. Precisament, cal desmitificar la generació d'ocupació del turisme, perquè s'ha especialitzat en flexibilitat laboral, baixos salaris i precarietat. Aquest joc de "tot pel turisme, perquè genera ocupació", bé, no ho veig tan clar... Apostem per altres activitats i millorem condicions de treball en el sector turístic. Per això plantegem el turisme de proximitat com una possibilitat de reconversió d'infraestructures i de capacitat. No es tracta només de decréixer, sinó de reconvertir el sentit de l'oferta i transformar l’orientació. Ni pot ni hauria de poder donar el mateix que el model hegemònic.
- Repartir millor el turisme entre el territori, però sense créixer...Actualment, més d'un 35% de la població catalana no pot fer una setmana de vacances fora de casa seva. Aquesta gent té necessitats d'esbarjo i el turisme és una de les pràctiques a través de les quals les podria satisfer, però no hi ha polítiques específiques ho atenguin. I això amb els anys anirà a pitjor. Per democratitzar l’accés necessitem recursos i polítiques públiques. I com que no són infinits, necessitem reduir d'allà on no té sentit el turisme i fer-los anar cap a altres lògiques. Per això, amb les crisis que s'agreugen, l'activitat turística que es faci s'haurà de disputar en la proximitat. Hauríem de reorientar els recursos cap a una transició que prioritzi la població del territori, cosa que no entra al cap de qui pren decisions. La política turística és simplement vista com un mecanisme de suport al sector privat per atraure recursos i persones per facilitar la seva activitat en un model suïcida.
- Dieu que veieu el turisme de proximitat com una alternativa, però una solució insuficient per si sola. Formaria part d'una estratègia general de replantejament general del turisme?D'alguna manera, és gairebé a l’inrevés. Així com abordem una transició socioecològica en molts sectors, pel que fa al turisme no es tracta de dir que desaparegui, sinó de veure com es transforma i es reorienta. Hauria de jugar un paper en la transformació socioecològica que necessitem cap a models més resilients davant les crisis que ens ho fan replantejar tot. El turisme és una peça més d'aquest espai, no és una cosa externa. És una pràctica social que pot ser efectivament dirigida cap a la reproducció del capital, tal com passa generalment, i provocar violència, o cap a satisfer necessitats humanes. Nosaltres pensem que el turisme pot ser una pràctica social transformable, que pot respondre a diferents objectius. No és cert que només pugui estar al servei del capital i la seva reproducció. És una qüestió de com s’erosiona el capitalisme, introduint espais cada cop més grans que funcionen sota altres lògiques. I això també es pot veure amb el turisme.
- De quina manera pot beneficiar el turisme de proximitat les zones que l'acullen?Podria beneficiar-se dels programes de turisme social, que permetrien mantenir planta d'allotjament i de treball. També les dinàmiques d'agroturisme vinculades a un territori poden generar una activitat que genera recursos, però que, a més, permet fidelitzar unes relacions comercials i un coneixement d'un producte, uns proveïments locals, etc. La idea de fer rebost quan viatges, de comprar productes, i fins i tot, de fer-te'ls portar quan tornes. L'activitat turística té aquestes virtuts, sobretot quan la construeixes des de la proximitat. Permet una relació més quotidiana, més enllà del pagament de serveis que implica l'activitat, amb una dinàmica, a més, de més professionalització. No es tracta d'un règim autàrquic, però sí de posar més èmfasi en com, en territoris més curts, podem generar activitat econòmica i satisfer necessitats, en un context d'un planeta que és finit i que no aguanta el creixement il·limitat.
- Quins efectes pot tenir aquest turisme en la demografia de les zones rurals?No podem pensar que el turisme té una vareta màgica, que ho faci tot, que respongui a tots els problemes que té el territori. El turisme ha de baixar d’intensitat, relocalitzar-se, satisfer necessitats locals, i pot generar dinàmiques econòmiques beneficioses en termes locals, però no respondrà a tot. Hem de pensar en quines infraestructures tenim als territoris, quina xarxa de transport, fins a quin punt és atractiu i idealista poder viure segons on, quines activitats econòmiques es poden instal·lar en llocs despoblats. L'aposta pel reequilibri territorial implica polítiques d'habitatge i de serveis, entre d’altres. El que no podem és reproduir els mateixos problemes que hem tingut amb el model tradicional. Necessitem mantenir territoris diversificats econòmicament amb més capacitat de ser resilients, que no siguin tan vulnerables com ho som sobre la base de l'especialització i que no reprodueixin tampoc les dinàmiques de massificació. La disputa que es produirà en la proximitat per la transformació del turisme la viurem els anys vinents. Ho podem fer de manera planificada, progressiva i democràtica, o ens veurem abocats a fer-ho de cop i caòticament.
- En tot plegat, hi entren en conflicte els interessos de classe...Absolutament. Estem davant d'un conflicte de classes que ve creuat per una crisi ecològica i una de sistèmica. Tot això es dirimeix en termes de classe. Té una lectura en termes de classe que sovint no es té. Necessitem unes polítiques de turisme pensades per aquesta majoria. Per això, les estem plantejant. És una qüestió de poder, de tenir capacitat d'articular una majoria de moviments socials i que això es tradueixi en polítiques públiques. I, per tant, el que cal és capacitat de pressió per defensar allò que sabem què volem. Com podem posar sobre la taula polítiques des d'una perspectiva de classe que responguin a necessitats d'una majoria de població en un context de crisi ecològica, energètica i climàtica? Com articulem una resposta global a la lògica capitalisme que ens està portant a una situació que fa impossible la reproducció de la vida? Cada vegada es veu més clarament. Per tant, cal un fre de mà i posar límits a aquesta dinàmica. Això implica capacitat d'organització política.
- Hi creus, en aquesta possibilitat?L'últim que ens trauran és la capacitat d'imaginar que les coses es poden organitzar d’una altra manera. Si no haguéssim resistit moltes altres coses, probablement estaríem molt pitjor. Per tant, el que fem té sentit. Si no tinguéssim plataformes organitzades ara en contra del Hard Rock o en contra de la Copa Amèrica, tindríem el camí pla i l'any que ve tornaríem a tenir Copa Amèrica. Ho hem d'aturar.
Twitter Ernest Cañada Web Alba Sud
