Jump to navigation
Cadascú defineix Nikosia com vol, perquè per a cadascú significa una cosa diferent. Al seu web diuen que és un "territori polític format per persones amb i sense itineraris medicalitzats de patiment", un col·lectiu i una assemblea oberta a tothom: una massa heterogènia que no vol deixar de ser heterogènia i que treballa per la salut mental. Per al Nedim, un integrant que ja fa anys que hi volta, "Nikosia és una manera d'entendre el món, t'ofereix la possibilitat d'encaixar a algun lloc". En el projecte de la ràdio, que no és l'únic que tenen, però que és el més conegut, en Nedim diu que hi recuperen la veu: "és un espai on agafar seguretat, per treballar l'estigma i l'autoestigma". La Marcia hi veu un lloc on ser escoltada, on dir "em va passar això i ho vull compartir".
L'enregistrament el guien la Cristina i el Nacho, dos veterans amb desimboltura al micròfon. "Ahora existe la posibilidad de que digas lo indecible, que aprendas a ver el mundo al revés y estés contento con ello. Ahora es cuando la locura es un lugar normal y la normalidad vuelve a ser relativa. Ahora es cuando entras al universo Nikosia", narren a tall de presentació. Parlen de la infància, un moment que tots els integrants que són dins l'estudi de gravació acorden que és un "determinant en el que serà la persona durant la vida adulta".
Un moment de la gravació del programa | Foto: SurtdecasaLa dinàmica del programa funciona de manera molt lliure: tothom qui vulgui pot apropar-se al micròfon per donar la seva opinió sobre el tema central. Una jove, per exemple, llegeix un text que porta preparat de casa a un full; un home d'edat més avançada comparteix dades sobre els nens soldat; un nou membre s'atreveix amb un text que diu "soy un alma a quien la memoria le duele". A molts d'ells els fa mal, la infància: una dona explica com va començar a viure depressions infantils, el que ella defineix com "grans moments de plors i soledat". La Cristina, més enllà del dolor, vol recordar el seu jo infantil amb una cançó de Los Chichos.
Una alternativa a través de la cultura"Nikosia és sobretot una alternativa al sistema sanitari, tenim l’opció de dir allò que no es pot dir dins del sistema assistencial", comenta el Nedim des de fora de l’enregistrament. L’alternativa es construeix a partir de la cultura, l’art i l’acció comunitària: a més de la ràdio, també fan incidència a través de tallers, conferències, participació en mitjans de comunicació, consultoria en l’àmbit educatiu i sessions de suport social amb grups concrets, com el de dones o el de masculinitats. És un col·lectiu amb diversos eixos d’acció i de pensament que vol generar un context de cures col·lectives per a persones amb itineraris de sofriment psíquic i diversitat funcional.
El Nedim és artista i el sistema sanitari i assistencial li va "cremar el recurs del pinzell". "Jo agafava el pinzell en situacions crítiques i me n’anava mentalment a la infància, on podia desconnectar de la violència que m’envoltava. Però després de dos mesos en ingrés psiquiàtric, no vaig poder tornar-lo a agafar, em portava directament a la planta blanca de l’hospital", explica. Des del seu ofici com a artista, en Nedim es queixa que, si una persona amb algun trastorn de la salut mental fa art, se’l considera “art brut” o no vàlid, i lamenta que s’estigui instrumentalitzant la salut mental en el món de la cultura, que s’hagi tornat un producte.
En Nedim, al centre, durant una xerrada | Foto: CedidaSurten a la conversa diversos cantants que han basat entrevistes i campanyes de comunicació en trastorns de la salut mental per guanyar més visites, com Dani Martín, Ed Sheeran o el periodista Ángel Martín, presentador d’un telenotícies exprés que publica cada dia a les xarxes socials de manera autònoma. En aquest últim cas, Nedim hi dirigeix una crítica punyent: "No em sembla normal que en una entrevista digui que no prendrà més medicació ni anirà al terapeuta. Si jo no vaig a una visita, s’activa un protocol i se’m presenta una furgoneta de la policia i una ambulància per envair casa meva", relata. Es tracta, doncs, d’una qüestió de responsabilitat amb el missatge que es transmet al voltant de la salut mental.
Tornar a ser una persona"Cadascú troba en Nikosia la seva necessitat, els seus recursos i les seves habilitats per tornar a ser una persona", sentència en Nedim. Després de la pandèmia, asseguren integrants de Nikosia que se sumen a la conversa, "molts s'han quedat pel camí, els que quedem som supervivents de situacions que altres no han pogut superar". Cadascú té una història a denunciar i de la qual en sorgeixen crítiques al voltant del tractament que han rebut als hospitals catalans i a les plantes de psiquiatria. Tots, per tant, intenten tornar a ser persones després de situacions dures. A Nikosia comparteixen la seva experiència.
Una dona de mitjana edat recorda una contenció física que li van fer entre 7 persones, dos d'ells agents de seguretat, sense un motiu justificat. Un centre hospitalari surt més que els altres: l'Hospital de Sant Pau, que l'any 2015 va realitzar fins a quaranta contencions mecàniques, tal com revelava el documental 'Veus contra l'estigma' de TV3. Segons un informe del Comitè de Bioètica de Catalunya, de fet, del 2005 al 2013, només en un 7% la decisió de restricció física era compartida amb el metge i un 10% dels casos, compartida amb la família. En un 50% es va dur a terme la contenció amb les mans i en un 27% amb un cinturó toràcic, però només el 70% dels materials utilitzats estaven homologats.
Ràdio Nikosia a l'anterior local | Foto: CedidaTambé surten a la llum les condicions en què estaven els ingressats a la planta psiquiàtrica de Sant Pau: "No tenien permís per fumar ni podien sortir al passadís. Van estar un o dos mesos tancats a l'habitació amb una altra persona", explica en Nedim. En el seu cas, afegeix, quan estava batallant la independència farmacològica, va lliurar "una lluita contra els molins, em van moldre psicològicament". "El sistema està molt més organitzat que jo tot sol, fins que no he començat a prendre medicació, no ha parat", denuncia.
Des de la seva eina de difusió més gran, que són els programes de Ràdio Nikosia, els integrants del col·lectiu tracten temes que els toquen, que han viscut en pell pròpia i des de la diversitat d'identitats i experiències, com la desmedicalització, el suïcidi, la gordofòbia, les addiccions o la felicitat, entre molts altres. El punt de partida és escoltar i ser escoltat: "Molts cops a l'hospital m'han dit que el que he vist o notat no és així, és mutilació sensorial. Molts de nosaltres tenim una sensibilitat especial, si censurem aquestes percepcions estem rebent persones sense flux d'idees, insensibles", comenta.
Per això, afegeix l'artista, és important desenvolupar empatia a través de col·lectius com Nikosia, així com formar els professionals per tractar els pacients "com a persones i no com a diagnòstics". Els que senten la conversa a uns metres assenteixen amb el cap: "El protocol per a les persones és un algoritme, però nosaltres no som robots!", crida un membre que està separat del debat. Continuen entrant membres a l'estudi, aporten coneixements dins i fora del micròfon, d'altres agafen aire al pati. I es continuen preguntant els uns als altres: "com estàs?": una roda infinita de preocupar-se pels altres.
Web Ràdio Nikosia
