Judit Monclús
,
25/03/2019
Llibres

Mireia Sallarès: “Les pitjors coses que s’han fet a la història probablement s’han fet en nom de l’amor”

L’artista publica ‘Com una mica d’aigua al palmell de la mà’, un assaig del seu projecte artístic sobre l’amor a Sèrbia
Mireia Sallarès

Foto: 

Max Andrews
Mireia Sallarès
Una investigació artística de quatre anys sobre l’amor a Sèrbia serveix de base a l’artista Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) per abordar la complexitat d’aquest concepte més enllà de la seva visió romàntica. A ‘Com una mica d’aigua al palmell de la mà’ (Arcàdia, 2019) hi explica el multidisciplinari projecte en forma d’assaig i reflexiona sobre les diverses realitats polièdriques amb què es presenta l’amor arran d’un seguit d’entrevistes realitzades durant la seva estada a l’ex-Iugoslàvia per dur a terme aquesta interessant anàlisi sobre una afecció universal.
"La forma amb què tu reconeixes que t’estimen potser no coincideix amb la meva, i això té a veure amb la cultura, l’educació rebuda... Igual que el desig no és lliure, com ens sentim estimats o estimem també ve determinat per moltes coses"

- Amb aquesta investigació artística que fas sobre l’amor, n’amplies el seu ventall d’accepcions i el col·loques en accions i situacions que, a priori, no relacionaríem amb aquest concepte. Era el teu objectiu, el de tractar l’amor fugint-ne de la visió romàntica estricta?
Crec que si m’hagués centrat només en fer una crítica de l’amor romàntic, probablement hagués arribat a les altres accepcions. De fet, la meva primera hipòtesi va ser precisament dir que totes les dimensions amb què vinculem el sentiment amorós en realitat es resignifiquen i s’afecten mútuament. Estimar algú, alguna idea, un país, alguna cosa, en realitat està més lligat del que pensem, en com concebem cadascun d’aquests espais, i és per això que vaig optar per no fer-ne separacions. Però jo crec que, com va dir el filòsof Alain Badiou, les històries d’amor entre dues persones en realitat creen món. Per això ens interessen tant les històries dels altres, perquè d’alguna manera s’hi juga humanitat i possibilitat de món.

- Al llibre també assenyales que volies reivindicar que en les històries entre dues persones sempre hi ha alguna cosa que és col·lectiva i política...
Efectivament. I estan afectades per raons culturals, per conviccions materials, pel gènere que se’ls ha assignat, i per moltes altres coses.

- “L’amor no passa entre les persones sinó entre les parts de cada una d’elles, internament”, assenyala l’artista i activista Noa Treister, una de les entrevistades...
Això és una teoria que no sé si és personal seva o està alimentada pels autors que llegeix. I sí, d’alguna manera va lligada a la crítica de la identitat, no només de l’amor identitari, que és una de les crítiques que intento fer en aquest llibre. Estimar només aquesta persona que s’assembla a tu, que d’alguna manera et pertany –com pot ser el teu fill, marit, mare – o els que parlen la teva llengua, comparteixen les teves idees, etc., o adonar-te que l’amor només es pot donar en aquestes situacions pot ser un germen de feixisme. Però també les parts a què tu et referies tenen a veure amb aquesta crítica a la qual jo també em sumo sobre qui som. En el meu cas: una dona, artista, catalana, etc. Són coses que estan en procés, en un canvi continuat o en una evolució. Almenys ho haurien d’estar si fóssim prou oberts per acceptar-ho. Aquesta idea del subjecte i la identitat no és una cosa tancada, ni tan fixa i sòlida. Per tant, segurament, aquesta evolució es fa per parts. En conseqüència, no estimem en bloc ni des d’una solidesa absoluta del subjecte i del seu desig. És una idea que no és fàcil, però a mi em va fascinar. El meu vincle té a veure amb la crítica de la identitat com una cosa sòlida i estable que no canvia i que no es fragmenta.

- Com es desprèn de les fotografies que formen part d’aquest projecte artístic, en la teva cerca també busques objectes que, en termes amorosos, tinguin més valor que la pròpia identitat d’una persona. És la materialització de l’amor propi?
No exactament. El que he construït aquí és una pàtina de ficció a través d’un interrogatori policial on tot el que s’hi diu és real en el sentit que ha sigut parlat, conversat, entrevistat... Quan vaig decidir que volia fer una sèrie fotogràfica que acompanyés bona part de la gent amb qui vaig parlar sobre l’amor, vaig veure que també havia d’acompanyar aquesta pàtina de ficció que era aquesta sospita sobre la meva investigació: una dona, catalana, que en quatre anys va i ve, que és artista però que diu que fa una investigació sobre l’amor. Per això, vaig pensar que amagar la identitat d’aquestes persones a les fotografies podia acompanyar aquestes sospites. A la vegada, que no se’ls veiés la cara servia per fer aquesta crítica a l’amor identitari: no és tan important el seu rostre, l’individu com a tal, sinó allò que en nom de l’amor és capaç de sostenir i que està vinculat amb el pensament amorós i amb el concepte d’amor. No crec que parli tant d’amor propi sinó de la tria personal que un ha fet per donar valor i invertir un munt d’energies en determinades coses. De fet, l’amor té una gran capacitat transformadora i productiva.

- Però és important allò amb què s’amaguen la cara...
Sí, perquè sembla que no tingui valor, que sigui una deixalla. N’hi ha alguns que aguanten contractes sobre privatitzacions d’antigues fàbriques col·lectives, fotocòpies rebregades d’un diccionari fet en un camp de refugiats pels mateixos refugiats i per voluntaris per entendre’s millor, un full amb una poesia que es titula ‘Abocador’ i que és una llista de coses que s’han llençat a les escombraries, etc. En realitat, tot això fa al·lusió a un concepte d’amor deixalla. Aquest projecte es troba dins d’una trilogia que es diu ‘Trilogia del concepte deixalla’ –sobre la veritat, l’amor i el treball– que vaig començar amb el concepte de veritat a Veneçuela al 2011. D’alguna manera, està vinculada a la idea que certes nocions fonamentals per a la humanitat semblen haver perdut valor i necessiten reciclar-se. Dir que són deixalla no vol dir que no serveixen per a res, sinó que s’han de reciclar ja que són un problema col·lectiu i no podem renunciar-hi. Potser avui l’amor és una deixalla que s’ha de reciclar fins i tot d’aquells que li donen moltíssim valor però que l’estan explotant, manipulant i l’estan deixant fet una merda. De fet, una de les autores més citades, l’antropòloga Mari Luz Esteban, diu que potser li hem demanat massa coses a l’amor que li hauríem de demanar a la justícia i a la llibertat. La majoria de disciplines del pensament llença la tovallola i diu que amb l’amor no s’hi pot fer res, que és una cosa molt privada sobre la qual no s’hi pot dir res. I una merda! Hi ha gent que en treu benefici i a mi el que m’emprenya és que la resta digui que és una cosa massa personal. És com la sexualitat, evidentment que és una cosa privada però resulta que s’ha dit què poden fer les dones amb els seus cossos i el plaer. Llavors, sobre l’amor, ja m’agradaria a mi que fos una cosa personal i privada però és que les pitjors coses que s’han fet a la història probablement s’han fet en nom de l’amor, com ara moltes guerres.

- Al Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats de Barcelona, actualment hi celebreu el seminari ‘Amor per a què? Canviar l’amor per canviar-ho tot?’, al voltant de l’exposició que comparteix nom amb el llibre amb l’objectiu de “desplegar col·lectivament les preguntes que necessitem però no sabem fer-nos sobre l’amor”. No les sabem fer o no les volem fer per por a trobar-hi unes respostes que potser no ens agradaran?
No sé si serien respostes que no ens agradarien o que se’ns farien massa grans i ens desmuntarien massa com normalment ens relacionem amb l’amor. Una terapeuta amb qui vaig treballar fa temps em deia que el que ens paralitza no és tant la por, sinó la mandra. I ara, amb totes aquestes tecnologies del desgast, estem tots trinxats. El que estem confrontant és una crisi de civilització i són moltes coses les que hi ha en joc, com ara el planeta que trepitgem. L’altre dia, en una sessió d’aquest seminari, la crítica d’art Irina Mutt parlava del fet d’anomenar-lo ‘Mare Terra’ i deia que potser si el tractéssim d’amant tot ens aniria molt millor. Una de les coses més bèsties que internament durant el projecte em van anar fent xup-xup va ser preguntar-me com reconeixem quan hi ha amor. Quina és la forma de l’amor? La forma amb què tu reconeixes que t’estimen potser no coincideix amb la meva, i això té a veure amb la cultura, l’educació rebuda... Igual que el desig no és lliure, com ens sentim estimats o estimem també ve determinat per moltes coses. Em té fascinada aquesta dificultat. De fet, jo faig els projectes perquè tinc coses a resoldre. En aquest cas, tenia a veure amb dificultats amoroses que jo anava travessant i que no sabia resoldre. Per exemple, una cosa que a mi em va canviar és una pregunta que jo feia molt sovint: a què li tindries més por al final de la teva vida, a que no t’hagin sabut estimar o que tu no hagis sabut estimar? La gran majoria de gent diu que li hauria sabut més greu no haver sabut estimar perquè sembla que quedi millor i jo també ho havia dit sempre perquè pensava que hi havia una cosa altruista en donar amor. Una teoria de Maquiavel, però, em va fer dubtar. Diu que li van preguntar què era millor: que t’estimin o que et tinguin por. La conclusió va ser que és molt més potent que t’estimin perquè l’amor que et professa algú pertany a aquell algú i no es pot controlar. En canvi, la por que et tenen la pots controlar si exerceixes terror. Llavors, vaig pensar que em sabria molt més greu sentir que no m’han sabut estimar.

- Podem trobar aquesta complexitat en altres sentiments o, després d’aquesta anàlisi que has fet, creus que només és inherent a l’amor?
Suposo que no... Jo treballo amb temes molt grossos com la veritat, els orgasmes, el desig, etc., i són batalles perdudes perquè són capes i capes que culturalment, socialment i des d’un vessant històric canvien molt. Crec que ho trobaríem en altres conceptes segur, el que passa és que jo crec que en cap com en l’amor. L’amor no és un dret ni un deure i no el podem trobar a la Declaració Universal dels Drets Humans i aquests conceptes que no es poden regular legalment tenen més complexitat. Hi ha un text meravellós del teòric i activista anarquista Errico Malatesta que es troba en una recopilació publicada per l’editorial llibertària Aldarull Edicions que he introduït en aquesta investigació i que situa el mal d’amor. Si tu i jo ens estimem i tu em deixes d’estimar, jo seré una súper anarquista i respectaré la teva llibertat, però si jo encara estic enamorada, patiré com una condemnada perquè aquesta llibertat no està sincronitzada. Però Malatesta diu que això no sigui l’excusa per no apropar-se a les propostes de maternitat lliure, de matrimoni lliure, etc., perquè això seria com si un metge et digués que com que no pot curar el càncer, no opera ni una apendicitis. Llavors, d’alguna manera, el que ens diu és que ens sumem a les seves mesures per així crear un món on l’únic mal que existeixi sigui el mal d’amor.

- Llavors, entenem que tot el que fem en aquesta vida, encara que no en siguem conscients, ho fem en nom de l’amor?
Pot ser. Per exemple, jo no sabia ni que existia l’amor propi. De la mateixa manera, crec que la soledat tampoc existeix. Realment, estar sola és estar amb una mateixa. De fet, una de les relacions més importants és la que tens amb tu mateixa, que probablement també vagi per parts. Probablement, avui en dia tot estigui lligat a l’amor i per tant haguem de fer allò que Mari Luz Esteban deia abans, que hi ha coses que demanem a l’amor que potser hem de demanar a la justícia i a la llibertat. Potser va lligat a això que Malatesta deia de sumeu-vos a les nostres mesures i així el mal que quedi, que sigui l’inevitable fins que l’ésser humà sigui totalment espiritual o s’hagi robotitzat totalment.

- Al llibre expliques el teu projecte artístic com si fos un interrogatori, com vas fer a la pel·lícula ‘Informativni Razgovor’ (Conversa informativa) enregistrada al 2017. Per què tries aquest format?
Per diverses raons. Una, així com més conceptual, és la d’aixecar la sospita de voler assenyalar com s’explota l’amor, com se n’abusa, de mostrar els interessos que hi entren en joc tocant un tema com la força del treball que explota el sistema capitalista, un sistema que vol perpetuar segons quins privilegis, que es vol instal·lar en un capitalisme cada vegada més liberal i menys respectuós. Podríem dir que obro preguntes i faig pensar la gent sobre coses que abans semblaven intocables o massa personals. Aquesta acció és sospitosa. El paradigma de formalitzar una sospita és, de fet, la policia que sospita de tu. També té a veure amb el fet que hi ha molta gent que tracta de lluitar per les llibertats que creuen que no estan sent garantides i que acaben davant d’un policia o d’un sistema judicial. En el meu cas, hi ha una influència de l’autor iugoslau Danilo Kiš, que en un dels seus llibres més importants té interrogatoris policials meravellosos i en què l’interrogatori policial és quasi una figura literària, o així ho he volgut llegir jo. Per altra banda, a mi també em van interrogar per una altra història i forma part de les meves vivències. A més, la gent amb qui em relacionava també ha passat per experiències d’interrogatoris. Era una cosa que acompanyava i, a més, crec que a Catalunya ens estem acostumant als interrogatoris, normalitzant estats policials en nom de la seguretat o de mantenir uns drets de pocs. Tècnicament, el terme que utilitzo és ‘Informativni Razgovor’, que encara es fa servir a Sèrbia i a molts països de l’ex-Iugoslavia i que vol dir ‘conversa informativa’. És una mesura d’intimidació en què bàsicament et diuen que no se t’acusa de res però que les teves activitats els causen curiositat. La realitat, però, és que molta gent amb qui vaig interactuar per fer aquest projecte es pensava que jo era una espia. Vaig pensar que seria una gran definició d’artista en la seva dimensió política: imaginar-nos com a espies involuntaris per entendre la responsabilitat d’allò que fem.

- Per què tries Sèrbia per dur-hi a terme aquest projecte?
També hi ha dues raons. La primera era que feia més de 10 anys vaig començar un projecte a Mèxic sobre els orgasmes de les dones, que també tenia aquest tarannà: tu comences parlant d’orgasmes i acabes parlant de colonialisme, de participació ciutadana en democràcia, etc. Una de les persones que vaig entrevistar, l’Helena Braunštajn, era sèrbia. Quan vam començar a parlar dels seus orgasmes, vam acabar parlant de la desintegració de Iugoslàvia i de la guerra. De la manera que me’n parlava, vaig pensar que podria ser un tema sobre el qual treballar. La segona raó de fer el projecte artístic a Sèrbia era perquè la meva informació sobre la guerra dels Balcans em semblava molt limitada i perquè la recordo al costat d’un dels fets que va marcar la ciutat on vaig néixer: els Jocs Olímpics de Barcelona. Lamentablement allò va significar que ara sigui una ciutat en la qual no puc viure-hi. Recordo que al 1992, les portades dels diaris es dividien en dues meitats: una sobre la guerra de l’ex-Iugoslàvia i l’altra amb les grans fotografies dels atletes i la gran Barcelona olímpica que s’obria al món. No els vull comparar ni posar al mateix nivell però eren temes paral·lels sobre aspectes que per a l’Helena i per a mi havien sigut significatius, havien transformat d’una manera molt bèstia la ciutat o el país on havíem nascut i continuarien tenint unes repercussions que no s’aturarien mai. De fet, és un projecte que sembla més exòtic del que és i que, a la vegada, és més proper del que sembla.

- Al llibre acabes interrogant l’interrogador i et responen que si ha costat tant fer aquest projecte és perquè a Sèrbia obrir-se emocionalment es considera una discapacitat. Només a Sèrbia o, sense arribar a considerar-ho discapacitat, també és una dificultat que ens trobem arreu?
És una dificultat bastant generalitzada. Per una banda, tenim una certa pornografia sentimental en com obrim certes coses però, per l’altra, no tenim intel·ligència emocional, el treball personal que ens cal per madurar emocionalment. Una de les coses que haurem de fer és reciclar la deixalla emocional que deixem tots perquè no sabrem què fer-ne.

També et pot interessar