Jump to navigation
A mitjans del segle XX posar-se un barret era símbol de distinció, un element d’ús quotidià que completava el look de les dones de les classes més privilegiades. "Posar-se un barret requeria un llenguatge corporal diferent, suau i sense presses", explica el comissari de la mostra Igor Uría. Aquest accessori, doncs, proporcionava elegància i un segell d’exclusivitat i prestigi a qui el portava. Precisament per tot el que significava dur una lligadura a conjunt amb el vestit, Balenciaga va dedicar especial atenció a aquest accessori, fins al punt que va crear un departament de barreteria.
A l’exposició del Museu del Disseny, que es podrà visitar fins al 3 d’octubre, es mostren 87 lligadures confeccionades a la Casa Balenciaga de París i de Madrid entre el 1930 i el 1968. "Deu d’aquestes s’acompanyen del vestit que anava a conjunt, però la resta s’exposen en solitari, per tal de donar als barrets una entitat pròpia", afirma Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny de Barcelona. Segons comenta Vélez, "mai s’havia fet abans una exposició exclusivament dedicada a lligadures".
Foto: Jordi BardajilL’estil delicat de Balenciaga Les possibilitats d’un barret són moltes i molt diverses: es pot portar de costat o al centre del cap, s’hi poden posar adorns com pedreria o flors i poden ser de grans dimensions o molt minimalistes. Un dels més sorprenents de l’exposició és un casquet de 1958 confeccionat amb pèl de mico sobre estructura d’esparterina, així com un que compta amb una ploma d’estruç. Balenciaga, tal com explica la mostra, utilitzava fonts d’inspiració que va reinterpretar en els seus dissenys, com els grans barrets de palla de les cultures camperoles mediterrànies, les boines basques i franceses, les gorres dels pescadors o la indumentària religiosa.
El comissari Uría comenta que "tots els colors i ornaments que es posaven a les lligadures havien d’anar en consonància amb el rostre i la silueta de la clienta que la portaria. No només es tractava d’escollir els materials i tècniques adients, sinó harmonitzar tot el conjunt i adaptar-lo a la persona i a l’esdeveniment on lluiria el model".
Foto: Jordi BardajilRecuperar la memòria de les dones de l’ofici Les encarregades de vendre els dissenys de Balenciaga van ser clau perquè el negoci prosperés i la marca es consolidés com un segell de qualitat i prestigi. La figura de la modiste, que a la Casa Balenciaga de París requeia sobre Janine Seignon, Helène Morny i madame Ginette, també s’ha volgut subratllar en el marc de l’exposició. El rol de venedora, que desenvolupava madame Belita Dauvilliers, era de summa importància, ja que, segons comenta el comissari, "aconsellava les clientes i s’assegurava que voldrien tornar perquè en quedaven satisfetes".
Ventosa, la conservadora de teixits i indumentària del Museu del Disseny, explica que un dels objectius principals de l’exposició és precisament "posar en valor les dones invisibles que tenen l’habilitat de crear" i que van contribuir a erigir la marca Balenciaga. Miren Vives, directora del Museu Cristóbal Balenciaga, ha presentat una línia d’investigació que també apareix al final de l’exposició que tracta de recuperar la memòria de l’ofici, així com les persones i la seva relació amb la Casa Balenciaga.
La finalitat d’aquest projecte, que porta el nom de ‘Les mans que cusen’, és documentar a través de testimonis la feina de modistes, aprenentes, planxadores i venedores, la majoria d’elles, dones. Segons ha afegit Vives, actualment estan centrats en la Casa Balenciaga de Barcelona, que es va ubicar al carrer de Santa Teresa de l’any 1935 al 1968. L’exposició al Museu del Disseny de la ciutat, doncs, serveix com a punt de partida per difondre aquest llegat i recopilar informació sobre les dones que van dedicar-se a la marca Balenciaga.
Web Museu del Disseny
