Anna Dot: "I si la llengua dels infants fos una llengua minoritària permanentment en perill d'extinció?"

Art en Obert és una activitat intergeneracional al barri de Gràcia per experimentar i potenciar aprenentatges

Anna Vilamú Bosch

07/01/2019

Arts

EART (Experimentem amb l’Art) és una entitat educativa al barri de Gràcia de Barcelona. Treballa a partir de l’art contemporani i els processos creatius entesos com a eina per fomentar la capacitat crítica i creativa de les persones. A més d’un espai de residència artística, de tallers i formacions, i d’activitats vinculades a centres educatius, un cop al mes hi té lloc Art en Obert, una activitat intergeneracional pensada per una artista o una educadora en arts. Pensades com a espai on experimentar i potenciar aprenentatges comuns i creatius entre infants i adults, les activitats d’Art en Obert volen facilitar un ambient relaxat que respecti els ritmes de cada persona, lluny de les acceleracions quotidianes. Com a primera activitat d’aquest 2019, el matí de dissabte 19 de gener l’artista Anna Dot (Vic, 1991) ens proposa 'El nom de les coses' (per participar-hi cal inscriure’s prèviament). Hem parlat amb ella per conèixer-ne alguns detalls més.

"Què passaria si, en lloc de ser els infants, els que aprenen dels adults a base de correccions, fossin els adults els que transformen el seu llenguatge?"

- De què tractarà 'El nom de les coses'?
Tractarà sobre dos processos que em sembla que estan molt relacionats: d'una banda, el de formular paraules, o posar nom a les coses; de l'altra banda, el d'aprendre la llengua materna. Un dels objectius principals és que l'activitat ofereixi un espai on no hi hagi paraules correctes o incorrectes, sinó que de la relació entre la cosa i la persona, en surti una expressió verbal que serà considerada un nom. Com si poguéssim agafar una cosa, mirar-la, observar-la i, de cop, la seva forma, el seu color o el seu soroll ens digués com es diu. Com si poguéssim oblidar-nos de les paraules que coneixem i observéssim el nostre entorn com si en fos un de nou. Per això, l'equip d'Experimentem amb l'Art i jo generarem un escenari on tothom que hi vingui pugui ser un explorador, que mira, escolta i es relaciona amb el món parant atenció a les coses que hi troba i dotant-les d'un nom. Així potser trobem paraules més encertades que les que tenim, o potser descobrim que podem dir coses que encara no sabíem que podíem dir.

- D’on surt la idea?
La idea surt d'escoltar els infants. Els sons que surten de la boca d'un nadó quan sembla que intenta dir alguna cosa són substituïts amb el temps, i "si tot va bé", per paraules com les que utilitzen els seus adults de referència. Sovint són aquests adults els mateixos que corregiran al nen en qüestió quan, en lloc de dir pantalons, digui patalons. Davant d'això, podem formular una pregunta que potser sona una mica absurda, però que és la següent: i si la llengua dels infants fos una llengua minoritària permanentment en perill d'extinció? I podem anar més enllà i preguntar-nos què passaria si, en lloc de ser els infants els que aprenen dels adults a base de correccions, fossin els adults els que transformen el seu llenguatge i actualitzen el seu vocabulari a partir de les paraules noves que els hi porten els nens.

- Què suposa pensar una activitat que pugui ser per a tots els públics?
Tal com l'Antònia del Río - artista i membre de l'equip directiu d'Experimentem amb l'Art - em va dir quan em va fer arribar la seva invitació a participar en una sessió d'Art en Obert, no es tracta de dissenyar una sessió en què l'artista dirigeix una activitat, sinó que l'objectiu és generar un espai on l'artista pugui compartir una proposta i acompanyi i s'acompanyi de les persones que vénen a la sessió per portar-la a terme. Davant d'això, em va semblar molt pertinent compartir una pregunta que té a veure amb l'univers de la infància però que també interpel·la als adults. A partir d'aquí, la idea és la d'iniciar una exploració de manera conjunta: hi ha unes coses que no sé i que m'intriguen, us ho comparteixo perquè potser tots junts podem trobar-hi respostes.

- Havies treballat d’aquesta manera anteriorment, intepel·lant a adults i infants?
L'any 2016 havia treballat en una proposta similar, també amb l'equip d'Experimentem amb l'Art. Aleshores van ser un seguit de sessions del taller del MACBA per a famílies, que vam realitzar amb en Jordi Mas i l'Isaac Sanjuan. Els assistents eren adults i nadons de 0 a 3 anys. De'n Jordi i l'Isaac vaig aprendre moltíssim sobre com generar un espai en què tothom pugui sentir-se interpel·lat, on tots poguem aprendre dels altres i participar d'una experiència conjunta, més enllà del resultat final que en sorgeixi. També vaig aprendre a treballar amb una actitud oberta a la incertesa: no tinc cap altre objectiu, ni pretenc res més que compartir unes preguntes. Tan de bo que us interessin a vosaltres també i us motivin a explorar el món amb mi durant una estona, a la recerca d'algunes respostes. Més enllà d'això, no tinc cap expectativa que passi res en concret.

- L’art, i sobretot els seus processos, poden obrir doncs una porta cap a un altre model educatiu?
Per a mi, és justament aquesta possibilitat d'actuar sense expectatives i amb predisposició a la incertesa que mencionava al final de la resposta anterior un dels aspectes més interessants de treballar en el context artístic. I crec que si portem aquestes maneres de fer en contextos educatius, o simplement les apliquem en la nostra vida quotidiana, poden conduir-nos cap a terrenys fora dels límits marcats pels corrents ideològics dominants. Ara bé, no sé si diria que això obre alguna porta cap a un altre model educatiu. Potser m'equivoco, però tinc la sensació que per a que una manera de fer sigui considerada un "model educatiu", cal que sigui legitimada i institucionalitzada. En aquest sentit, no tinc del tot clar que l'art o els seus processos puguin fer-ho. En tot cas, potser només poden servir per generar-ne simulacres - que ja és molt! -. És a dir, crec que les pràctiques artístiques i el context de l'art ofereixen les condicions idònies per imaginar altres maneres d'aprendre i posar-les a prova.

- I d’això n’hi ha exemples.
Un exemple radical per a mi és el projecte 'The Model - A Model for a qualitative society', que l'artista i activista Palle Nielsen va portar a terme el 1968 al Moderna Museet d'Estocolm, i que va consistir en obrir el museu únicament als nens, sense la presència d'adults, i oferir-los un espai ple de fustes, espumes, cordes, teles i altres materials amb els quals podien jugar i construir-se coses. La proposta de Nielsen mostrava el potencial que tenia un espai i unes condicions com aquelles. Ara bé, allò només va ser possible en tant que projecte artístic. Si ha transformat algun model educatiu, potser ho ha fet a una escala micro, quan ha generat idees a persones i experiències puntuals. Tinc la sensació que allò a què, ara per ara, pot aspirar més l'art que es produeix amb aquesta voluntat, és això: ser una provocació els fruits de la qual es noten a petita escala.

- La feina que fa EART també en seria un exemple. Quina importància tenen aquests espais dins el context artístic i educatiu?
Respondria el mateix que a l'inici de la resposta anterior, personalment opino que són importants perquè eixamplen els horitzons, permeten pensar més enllà dels límits marcats pels discursos dominants. De tota manera, això ho responc a títol individual, i com una col·laboradora puntual amb Experimentem amb l'Art! Potser seria interessant que ho demanessiu a l'equip d'EART directament.

- Està previst repetir l’activitat al març. Serà una segona part?
L'activitat es repetirà al març i no sabem com serà pel que et comentava de treballar sense expectatives. No sabem què passarà a la primera sessió, nosaltres només llancem unes idees, uns interrogants que puguin servir de disparadors perquè passi alguna cosa en la primera sessió. Després d'això, plantejarem la segona.