Marta Rius
,
24/01/2019
Llibres

Susana Peix: “Els adults pensem que els contes són per a infants i perdem creativitat”

Bibliotecària especialitzada en literatura infantil i juvenil, és autora de contes inclusius amb la voluntat de normalitzar la diversitat funcional
Susana Peix

Foto: 

Cedida
Susana Peix (Vilanova i la Geltrú)
"Un bon conte et pot fer plorar en deu minuts. Una novel·la requereix més temps"

La Susana Peix ha posat al centre de la seva obra els personatges no normatius. Especialitzada en materials adaptats, biblioteques inclusives i diversitat funcional, la bibliotecària vilanovina és autora de diversos contes infantils i juvenils. Condueix un programa de ràdio sobre aquesta temàtica a Canal Blau FM des del 2010 (Memòria de peix) i ha publicat la novel·la 'Oniris'. Després d’un 2018 editorialment fructífer, encara el 2019 amb projectes literaris entorn a la inclusió i a la cultura popular i tradicional catalana.

- Quan t’interesses pels contes infantils?
Sempre he estat creativa, però entrar a treballar en una biblioteca em va fer adonar que havia tingut una dificultat molt gran en comprensió lectora quan era petita; llegia molt bé però no entenia res. Diria que era dislèxia sense diagnosticar. Això va despertar en mi les ganes de fomentar, com a bibliotecària i escriptora, que els infants descobreixin el plaer per la lectura siguin quines siguin les seves dificultats. No podem pretendre que tots els nens i nenes aprenguin de la mateixa manera: l’estàndard no contempla la diversitat.

- Quins elements fan que un conte sigui inclusiu?
Si tenim en compte el format, podem adaptar el llenguatge: sistema pictogràfic, tipografia gran… Una lectura més fàcil, al capdavall, requereix només de la voluntat de l’editorial d’incloure unes pàgines més en la producció. I si ens fixem en el contingut, podem incloure personatges amb alguna discapacitat física o cognitiva. Hem de poder normalitzar que el protagonista, per exemple, porti un implant coclear perquè és sord. Els personatges amb ulleres són habituals perquè no ho considerem una discapacitat, de fet, i no deixa de ser una disfunció visual. Personatges amb audífons, amb cadires de rodes, amb gossos pigall… haurien de formar part de les històries perquè els infants se’ls trobaran a l’escola. Som les persones adultes les qui etiquetem i excloem. Els infants actuen amb més normalitat davant dels qui veuen diferents; pregunten què passa sense complexes ni pensant que ofenen. Només volen saber. Hem d’incloure, no integrar.

- Quina és la diferència entre incloure i integrar?
Integrar vol dir encabir una diferència dins d’un col·lectiu o espai: tenir una sala per a persones cegues dins d’una biblioteca, per exemple. Incloure vol dir que quan busquem contes sobre l’amistat al prestatge, hi trobem contes per a vidents i per a no vidents. La inclusió evidencia la diversitat en un mateix espai, no separa. Ara ens faríem creus que ens separessin racialment en agafar l’autobús, com passava fins als cinquanta als EEUU. Falta que se’ns faci estrany separar a persones amb diversitat funcional de la resta de societat.

- Els contes poden discriminar?
La gent acostuma a pensar que les persones sordes poden llegir qualsevol llibre, per exemple. I no sempre és així, perquè la seva llengua, la de signes, té una estructura diferent a l’escriptura estàndard. La col·lecció El Ginjoler d’El Cep i la Nansa té contes amb una part de text original, text adaptat a llengua de signes catalana, amb lectura fàcil i amb un enllaç a un vídeo en llengua de signes subtitulat. A 'L’Ésser sense veu' (Barcanova, 2018) un nen sord és l’heroi de la història.

- Els contes han de ser pedagògics?
Jo sóc més partidària de concebre contes sense moralina o rerefons pedagògic. Prefereixo que la lectura sigui pur plaer. De vegades, enmig de l’entreteniment poden aparèixer elements que ens ensenyin coses, però no necessàriament. Sovint els pares i mares busquem que els contes serveixin per treballar algun valor, però d’entrada, no escric amb una intencionalitat pedagògica. Reconec que els contes poden ser bones eines, però prefereixo que no es forci.

 

Susana Peix

- A banda de la inclusió, també tens contes de cultura popular pròxima…
Des que em vaig estrenar amb 'En Dolcet, el caramel que volia anar a la comparsa' (El Cep i la Nansa, 2005), la cultura popular i tradicional també ha estat un dels temes pels que m’he endinsat, tot i que no de manera intencionada. A la col.lecció Cercavila encarregada pel Cep i la Nansa he publicat 'Diables!', 'Dracs!', 'Gegants!', 'Capgrossos!', 'Mulasses!', 'Bastoners!' i en breu, i com a primícia, 'Cercolets!'. He publicat també la novel·la 'Oniris' (Carambuco, 2012) o el conte per adults, 'La clau' (Tramuntana, 2012). He tocat diversos pals. M’ho passo molt bé escrivint!

- Com el joc, perdem l’hàbit de llegir contes a mesura que ens fem grans?
Deixem de jugar, de llegir contes, de dibuixar, d’imaginar, de crear… Els adults pensem que els contes són per a infants i perdem creativitat. Els escriptors i il·lustradors tenim la gran sort que no ens oblidem mai de la creativitat perquè en vivim. Els contes són una eina meravellosa per a infants i adults. Remouen, fan vibrar… I té mèrit perquè l’espai de temps que dura l’experiència és molt curt. Un bon conte et pot fer plorar en deu minuts. Una novel·la requereix més temps.

També et pot interessar