Jump to navigation
- La teva formació acadèmica es desenvolupa en el marc de les arts i la cultura. D'on va néixer, inicialment, aquest interès?El meu interès és un resultat o un símptoma d'un context. Quan encara vivia al poble, estava més aviat sol i tenia pocs amics per la meva condició sexual. Llegia molt, moltíssim, i veia molta televisió, però em sentia reconegut en res del que veia. Tot plegat em va despertar un cert interès entorn de la imatge i a la idea de "fer coses" per intentar entendre'm, entendre la societat i entendre per quina raó la meva condició, que no feia mal a ningú, era rebutjada.
- Recordes algun moment concret que despertés aquesta associació entre pràctica artística i la possibilitat d’entendre’s a una mateixa i d’entendre el món?Quan tenia catorze o quinze anys, un dia estava arribant a casa tard i vaig veure un programa a la televisió que es diu Metròpolis. Estaven fent un monogràfic de l'artista Pipilotti Rist. Recordo que vaig pensar "no sé què és això, però vull dedicar-me al mateix". Recordo també que vaig veure el vídeo de "I'm not the girl who misses much" (1986) i que va ser a partir d'allà que vaig començar a agafar la videocàmera analògica amateur dels meus pares i que avui en dia encara faig servir. Vaig començar a fer coses en vídeo: lligar la càmera amb una corda i tirar-la pel balcó, fer petits vídeos que després revisava... A l'institut, vaig començar a fer el batxillerat artístic perquè m'interessaven molt les humanitats i la sociologia, dos àmbits que avui dia són encara molt presents a la meva feina com a artista. D'aquí va ser on va néixer l'interès per les arts com a espai de llibertat per entendre: qui era jo, què passava i el món on vivia.
- Continues sentint que les arts són un espai de llibertat?Hi ha una lluita contínua entorn de la idea de llibertat; és una cosa que intento definir o redefinir constantment. És un terme molt abstracte. La llibertat va molt condicionada al privilegi: qui pot i qui no pot tenir-ne. La capacitat econòmica travessa molt el tema de la llibertat i la tranquil·litat, i fins i tot de la felicitat. Perquè això que diuen que els diners no donen la felicitat, jo ho poso molt en dubte: els diners aporten tranquil·litat i per mi la tranquil·litat és una gran part de la felicitat. Tot i això, crec que les arts encara poden ser un espai de llibertat. Un lloc on desenvolupar projectes, pràctiques o treballs des d'una perspectiva de posar en crisis les estructures dominants. Jo treballo en institucions, però sempre intento posar-les en crisi d'alguna forma o altra. No des de la ingenuïtat, que és una cosa que s'atribueix molt a les arts, sinó intentant que sigui des d'una perspectiva realment transformadora. Necessito posar-me en crisi i posar en crisi el lloc on soc perquè les arts, per mi, són una eina.
- Posar-te en crisi i posar en crisi el lloc on ets, entendre't i entendre el context. Què més creus que tenen en comú conceptual, políticament, els teus projectes i eixos de recerca?Una de les meves bases i motors de treball és intentar entendre perquè hi ha coses que no estan acceptades i perquè d'altres sí i sobretot, saber quines són les raons o els orígens sobre allò que no s'accepta. Per quin motiu una cosa no està acceptada o legitimada i assenyalar-ne les raons més que no pas intentar visibilitzar-ho. Perquè això et situa com en un pedestal, des de la superioritat moral. Qui sóc jo per "donar veu". Què vol dir això? Com molt cedir el meu espai de privilegi, si és que el tinc, perquè la gent pugui fer el que vulgui, però fujo del paternalisme burgès de les arts que poden salvar el món.
- La teva última recerca 'Orden publico: vagos, maleantes, peligrosidad social' ho exemplifica.Sí. És una investigació que he estat desenvolupant durant cinc anys on es veu molt clar. El meu pare va ser detingut com a perillós social perquè el meu avi suposadament era anarquista. Avui està enterrat a una fossa comuna que no sabem on és. Jo volia entendre què significava aquesta llei i vaig estar tres anys fent una recerca molt profunda. Vaig començar a anar a l'Arxiu de Justícia de Catalunya per consultar els expedients. Només el fet d'entrar a l'arxiu ja em suposava una mena de contradicció perquè em demanaven que estigués en un grup de recerca de la Universitat: jo me'l vaig inventar. D'alguna manera tot va començar "delinquint" per accedir a uns sabers que són complicats de consultar... És un projecte que al final m'ha ajudat molt, i que ha estat comprat per la Generalitat.
- Com és que només es pot accedir a aquesta informació de l’arxiu a través d'un grup de recerca?Durant uns anys, les persones que havien estat engarjolades per la llei de perillositat social per causes d'homosexualitat o "pràctiques d'homosexualisme" que en deien legislativament, van ser indemnitzades. Sota aquesta indemnització una de les condicions era no parlar-ne. Tot això dins el marc sistèmic del Pacte de l'Oblit (1977)... És una llei feta per pobres perquè a partir del treball per l'estat es redimeixin. "Trabaja duro y llegarás lejos". De fet, gran part de les carreteres i ponts d'Espanya actualment estan fets per aquestes persones empresonades. Si tu eres detingut per l'article de perillositat social, pagaves uns diners i se't paralitzava l'expedient. Per tant, aquesta llei està feta per les persones que no poden pagar: convertint les presons en fàbriques. La roba del Corte Inglés de l'època franquista la feien els presos, també les pilotes de futbol per la copa... A partir de fer aquesta recerca, vaig començar a entendre aquesta llei i vaig començar a fer contraband d'expedients d'una forma "poc legítima" per extreure informació.
- I una vegada vas tenir aquesta informació, què vas fer?Vaig buscar a set persones de l'actualitat que complissin amb la rúbrica del que es considerava que era un perillós social. Amb això es demostrava que continuen tenint les mateixes condicions: pobres, migrants,transsexuals, diversitat funcional... De fet, és molt curiós perquè a l'Arxiu Superior de Justícia de Catalunya, quan entres, a vegades et trobes persones vestides amb petos grocs. Vaig preguntar qui eren i perquè vestien així i una treballadora em va dir "estan haciendo trabajos forzosos porque han sido detenidos y es su forma de pagar la multa".
- La història es repeteix.Sí. Amb aquesta llei es demostra un classicisme que continua vigent avui dia de moltes maneres. Una classe social que mana i que els hi diu als de baix "trabaja ;duro para llegar a ser como yo" quan en realitat els de dalt ho han heretat tot en forma de propietats, entre d'altres.
- A l'hora de fer-se pública, la recerca que has fet durant anys vinculada a aquesta llei ha agafat diverses formes en diverses ocasions, no?Sí. Dins d'aquest projecte vam fer tres activitats. Dues de les quals van ser a la presó Model. La primera va ser; 'Haz tu propio expediente como vago y maleante' anunciant aquesta futura dreta feixista que està venint des del "tranquils ja em faig jo el meu propi expedient". És una qüestió molt cínica, però hi havia uns expedients antics i feies un collage amb coses que t'havien passat a tu en l'actualitat i que es consideren delictes. La segona va ser una xerrada de la Sílvia Reyes i l'Antonio Ruiz. La Sílvia havia estat detinguda per persona trans i l'Antonio per homosexual als 17 anys perquè una monja l'havia denunciat als grisos. Elles dues es van conèixer a la presó i la Sílvia va ser la mare de l'Antonio allà. Les persones dissidents quan venim d'una família normativa a l'inici sempre tenim una mare. Pensa que parteixes de zero... La xerrada va ser molt emotiva i es pot veure a la meva web. La Sílvia i l'Antonio són dues institucions que van viure de primera mà tota aquesta història.
- I la tercera activitat?Va ser al Cangrejo del Raval, un bar de mariques on s'havien fet moltes batudes per part dels grisos com a bar d'invertits. La idea era celebrar la vida, que estàvem vius, perquè aquest projecte m'ha tocat molt, gairebé cada dilluns acabava plorant. Així que després de molts anys tancat, vam reobrir el local del Cangrejo; i de fet, continua obert des d'aquell moment.
- Que bèstia l'impacte que ha tingut la investigació. Que el Cangrejo hagi reobert gràcies a l'energia derivada del projecte per mi és un exemple de treball cultural amb sentit... Com va ser que vas decidir fer la celebració en aquest espai?Quan vaig parlar amb l'Eugenio, el propietari del bar, detingut també com a perillós social diverses vegades, em va explicar que quan hi va haver la manifestació de l'any 77 a les Rambles, les Trans, les nostres mares, es van quedar davant i molts van baixar corrents a refugiar-se al Cangrejo. Van arrencar l'escenari i van fer una barricada perquè no entressin els grisos. Vam decidir junts fer la festa de 'Orden público vagos, maleantes y peligrosidad social' allà. Ell em va dir que només calia que s'acondicionès i que l'obririem de nou Rubén i Desiré el dia de la festa van fer un show que va ser interromput durant una batuda dels grisos i per fi el van poder acabar. Va ser un moment tot tan fort que el bar continua obert. El Cangrejo és història viva de la dissidència a Barcelona.
- Seguint amb aquest tenir sentit del treball cultural, si tornem a desfocalitzar la mirada més enllà d'aquest exemple concret, en línies generals a qui van dirigits els teus projectes?Quan m'has fet aquesta pregunta he pensat "a mi". I no voldria que quedés egocèntric o narcisista, però realment és a qui van dirigits: per entendre'm jo i per entendre el món. Si després aquests projectes es desborden i totes compartim coneixements i aprenem, genial. Però jo no em posiciono en cap moment com "voy a ilustraros, mundo, con mi proyecto".
- Em ressona aquella frase del feminisme dels 60 a la qual jo sempre m'aferro a "allò personal és també polític".Absolutament. Un marica pobre de poble que ha hagut de marxar pel que ara es diu assetjament, és el meu cas, però és també el de milers de persones.
- És clar. Entenc el que dius que treballes per tu i imagino que en la línia del teu interès, al llarg de tot aquest temps, has pogut anar desgranant qüestions que t'inquieten i que expliquen el perquè de les coses. Em pots detallar alguna descoberta que en determinat moment et semblés reveladora?L'imaginari d'"allò bo" i d'"allò dolent" i, per tant, d'allò legitimitat i allò que no ho està per exemple, s'estableix des de la ciència del segle XIX. La botànica va ser un dels primers instruments polítics i científics per seleccionar quines plantes eren legítimes per l'ús medicinal i quines no. I les persones que continuaven utilitzant aquestes plantes no legitimades pel mètode científic quedaven criminalitzades: això va popularitzar les bruixes, novament, al s. XVIII. També d'aquesta època ve la frenologia: depenent de la mida de crani que tens t'has de dedicar a una cosa o a una altra. El doctor Robert de fet, va ser un dels defensors de la frenologia a Espanya. Va presentar la seva tesi el dia de la seva pronunciació com a alcalde de Barcelona: es deia "la superioridad craneal catalana" on els catalans aparentment tenien el crani més gran que els del sud perquè estaven més a prop d'Europa i, per tant, més evolucionats que al sud, a prop d'Àfrica. Tot això porta la idea de la nació catalana per exemple.
- El passat que explica el present. Per acabar, doncs, situades en aquest present, en què estàs treballant actualment?Bàsicament ara mateix tinc dos focus: per una banda, estic treballant sobre el cruising, sobre els "chaperos" i les persones que es prostitueixen en aquests espais (establint també una jerarquia econòmica). El cruising com un llenguatge que s'ha d'aprendre, que té un codi propi. Una de les coses que estic fent de moment és parlar per Grinder amb un policia per intercanviar el meu cos per expedients de batudes de cruissing a Montjuïc. Per altra banda, a partir del projecte de 'Orden público, vagos, maleantes y peligrosidad social' vaig trobar casualment l'expedient d'una parenta meva. Era una llei dirigida als homes, però a partir dels setanta la prostitució va començar a ser considerada com un delicte. La prostitució estava molt més penalitzada durant la República que durant el Franquisme, que es veia com un mal menor i necessari. Romantitzem molt la Segona República i, per exemple, va crear la "Llei de vagos y maleantes..." amb les mateixes lògiques que les franquistes, que van incorporar els homosexuals l'any 54.
- Quina casualitat trobar un expedient d'una persona de la teva família.Vaig trobar diversos expedients de dones detingudes per prostitució. Entre ells el d'una tal Conchita Gasol que havia nascut a Valls, i li vaig preguntar al meu pare. Ell em va dir que li sonava. Era una dona que havia vingut a Barcelona i que havia tingut una filla. Totes dues s'havien acabat dedicant a la prostitució. Al meu pare li sembla recordar que el meu avi per la part catalana tenia una germana o alguna familiar propera a qui van fotre fora de casa perquè s'havia quedat embarassada fora del matrimoni. Potser havia vingut a Barcelona i s'havia dedicat a la prostitució i va tenir una filla, a qui ara mateix estic intentat trobar.
- És fort veure tan explícitament com les històries personals es teixeixen creant la realitat social, econòmica, política d'un moment històric concret.Sí. De fet, el projecte d'investigació que parteix d'aquesta troballa parlarà sobre què se suposa que ha de ser una família. Intentant entendre-ho a partir del llibre d'Engels 'El origen de la família, la propiedad privada y el estado'. A més, per fi, el meu pare després de molts anys m'ha demanat buscar el seu pare fussilat i enterrat a una fossa comuna. I la meva mare m'ha demanat retornar el seu primer cognom originari, que és portuguès, i que va ser espanyolitzat durant l'època de Franco. A partir d'entendre aquestes herències de la modernitat burgeses vinculades a la idea de família, des d'una perspectiva proletària, intentaré fer aquests dos processos. Projectes així igual em duren cinc o sis anys, els faig sense calendari, i em transformen molt a mi. Espero que en aquest cas també transformi la meva família.
Web Daniel Gasol Twitter Daniel Gasol Instagram Daniel Gasol
