Goretti Martínez
,
19/06/2019
Arts

Pilar Carbonell i Anna Rovira: “L’art ens acompanya”

La galeria d’art Palmadotze arriba aquest 2019 al seu trentè aniversari i ho comença a celebrar amb els artistes penedesencs Fèlix Plantalech i August Rossell
Pilar Carbonell i Anna Rovira a Palmadotze

Foto: 

GM
Pilar Carbonell i Anna Rovira a l'entrada de Palmadotze
La galeria d’art Palmadotze celebra aquest 2019 el seu trentè aniversari. 30 anys de converses, anècdotes, esforços, persones relacionant-se i reflexions que s’han donat cita entre parets plenes d’art en totes les seves formes; també al carrer, entre vinyes o en plena trama urbana, amb la voluntat sempre de portar l’art contemporani a tothom i des de ben aviat. La Pilar Carbonell i l’Anna Rovira, mare i filla, lideren ara un projecte que va començar com una aventura incerta de la primera i que ha acabat esdevenint amb el pas del temps una autèntica referència de l’art contemporani en ple Penedès. I aquí, entre vinyes verdes, Palmadotze ha construït un espai agradable i íntim amb cura i amor on tothom és ben rebut. Amb les exposicions que Palmadotze ha muntat al Penedès hem pogut obrir la nostra ment, conèixer altres realitats, experimentar sensacions úniques. Mai els hi podrem agrair prou.
"Finalment, l’espectador farà la seva part, on ni nosaltres ni l’artista hi podrem arribar mai"

- Plantalech i Rossell. Què us ha dut a portar aquests dos artistes a Palmadotze en l'any del 30è aniversari?
Pilar Carbonell:
Són dos artistes de casa que sempre han estat vinculats a la galeria. En el cas del Plantalech, a més, em va ajudar molt en el moment de decidir-me a tirar endavant la galeria. Tot i que tenia moltes ganes d’entrar-hi, per a mi era un món totalment desconegut i ell em va ajudar a introduir-m’hi a través dels artistes.
Anna Rovira: També volíem celebrar l’aniversari d’una manera diferent i començar aquesta celebració que s’allargarà tota la temporada i tindrà el seu punt àlgid el mes de desembre (el dia 14)  amb una doble exposició. Són dos artistes vinculats a la galeria des dels seus inicis i les seves exposicions ens permeten fer un viatge a dues bandes per mirar enrere amb nostàlgia i agraïment.


L'exterior de la Masia Mas Pujó, on s'ubica Palmadotze, amb la palmera a la dreta | FOTO: Cedida

- 30 anys són molts. A grans trets, quin balanç feu d'aquesta àmplia trajectòria?
PC:
Vam estar 23 anys al carrer de la Palma de Vilafranca, gairebé 24. I després vam venir a la Masia Mas Pujó de Santa Margarida i els Monjos. En aquests trenta anys de trajectòria hi ha hagut de tot: alegries, ensurts, moments difícils... Però el balanç és, en resum, positiu. Hem tingut el privilegi de viure amb l’art. Més enllà de contemplar la seva bellesa, per a nosaltres és una manera de viure i veure la vida. L’art ens acompanya, ens fa reflexionar i ens fa veure les coses amb un espectre més ampli. Tenim el privilegi de viure’l des de dins.

- Com va començar tot plegat?
PC:
Jo em vaig fer gran, em vaig casar i vaig tenir quatre filles. La música, el ballet i la pintura sempre m’havien acompanyat, des de petita. Vinc d’una casa de pagès al Penedès i, després de tenir les meves filles, vaig començar a pensar que a Vilafranca del Penedès no hi havia cap galeria d’art. Anava a visitar galeries a Barcelona i a altres llocs i trobava a faltar que Vilafranca i l’Alt Penedès no tinguessin cap espai d’aquest tipus, on poder veure art contemporani. Jo no tenia cap tipus de preparació, però sí una gran curiositat, el desig i la inquietud de tirar endavant el projecte. Al principi va ser molt complicat perquè no coneixia ningú i ningú em coneixia a mi. Als artistes els hi costava pensar desplaçar-se al Penedès i ja tenien les seves galeries grans de referència.
Finalment, vaig conèixer en Ràfols (Casamada). Li vaig dir que volia obrir una galeria d’art contemporani a Vilafranca i que no trobava ningú i em va dir que ell en parlaria amb els artistes: “Tots els projectes que siguin per divulgar l’art contemporani han de poder tirar endavant”, em va dir.

- Quines són les línies que tradicionalment heu seguit amb la vostra acció com a galeristes?
AR:
Palmadotze va néixer amb la voluntat d’omplir un buit a la comarca. Centrada en la promoció de l’Art Contemporani volíem donar la possibilitat de veure art contemporani al Penedès fora de les grans ciutats. La programació de la galeria es va basar en l’alternança d’exposicions de joves artistes amb la mostra de treballs de grans exponents de l’art català, espanyol i internacional des de la segona avantguarda fins als nostres dies. Vam començar exposant l’obra del grup d’artistes de la segona avantguarda: Joan Brossa, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Ràfols Casamada o Hernández Pijuan entre d’altres..., tot incorporant artistes més joves i artistes penedesencs.
PC: Era obra molt moderna per a determinada gent de Vilafranca. “Coses rares!”
AR: La línia que ha seguit i segueix la galeria és presentar l’obra d’artistes contemporanis i combinar-los amb artistes més joves, el que inclou artistes del Penedès. Aquesta és la nostra línia de treball.
PC: L’any 1992, però, hi va haver un canvi. L’art, al meu parer, estava en aquells moments en hores baixes. Va ser llavors quan vaig pensar que, si la gent no venia a la galeria, la galeria havia de sortir al carrer. Vam iniciar el cicle de les temporades temàtiques que preparàvem de forma bianual . Aquestes consistien en fer exposicions a la galeria i simultàniament intervencions efímeres en espais públics/privats de la vila. Aquesta idea ens permetia fer un canvi de registre. Alhora, aquestes accions estaven complementades per visites dinamitzades i de cadascuna d’elles se’n realitzava un catàleg.


Palmadotze estava originàriament al cèntric carrer de La Palma de Vilafranca del Penedès | FOTO: Cedida

AR: Vam començar amb el concepte de la Llum, com a preàmbul. I les següents temporades temàtiques van estar dedicades a Oïda, Olfacte, Gust i Tacte. La darrera va ser la Consciència. Va ser tot un viatge per explorar com percebem l’art i explicar el món de l’art des de diferents perspectives. Els diferents suports de treballs utilitzats pels artistes configuraven les exposicions; pintura, fotografia, ceràmica, instal·lacions... Durant aquest període, art i ciència anaven de la mà i vam buscar la col·laboració de persones com el físic David Jou o el metge Joaquín Barraquer que van enriquir el contingut dels catàlegs de les temporades temàtiques amb el seu coneixement.
PC: També organitzàvem activitats adreçades al públic familiar. Els nens són espontanis i naturals, no tenen manies a l’hora d’introduir-se en el món de l’art. La canalla participava als tallers i vam veure que els adults s’hi afegien. Sempre hem tingut present aquesta part pedagògica, sens dubte tant necessària. Crec que l’art hauria d’estar més present en la infantesa. De fet, ara recordo que vam celebrar l’Any Miró i vam organitzar activitats pels petits. Hi havia una foto gran de Miró, amb les mans sostenint-se la cara, a la sala. Els nens i nenes, devien tenir 4 o 5 anys, van venir i havien de fer els seus dibuixos sobre un àlbum gegant. És com si els veiés! Li ensenyaven els dibuixos a la foto: “Li agrada, senyor Miró? M’ha quedat bé, senyor Miró?”
AR: Amb els més petits arribem a la part més sensitiva de l’art. Recordo a tall d’anècdota que, en en el marc de la temporada temàtica dedicada a l’Oïda vam muntar una de les intervencions a l’Escorxador (Centre Cívic de Vilafranca del Penedès). Allà els nens feien una visita dinamitzada i podien interactuar amb una de les obres presentades; una partitura gegant obra del compositor Mestres Quadreny.  Després, a la galeria, hi havia un pentagrama gegant on petits grups de nens havien de realitzar un treball en equip i dibuixar una onomatopeia. Un grup va dibuixar una cremallera d’un pantaló. Quan vaig col·locar el dibuix sobre el pentagrama, un nen em va dir “No, aquesta no és la posició. Cal anar més amunt, que no sona tan greu!”. Era un treball on podies percebre la implicació del nen i la seva espontaneïtat. D’altra banda, Palmadotze també va liderar l’any 2000 el Festival de les Arts.
PC: L’any 2000, que semblava que s’havia d’acabar el món, i vam fer de “Precursores del enoturismo!”
AR: Sí (riu). Vam volem involucrar empreses privades i institucions per donar a conèixer la comarca de l’Alt Penedès.
PC: Bàsicament el sector vitivinícola. La idea era portar obres d’art contemporani als cellers i als municipis per donar a conèixer el territori, el seu paisatge i el seu patrimoni. Divulgar el Penedès a través de l’art, el vi i el seu patrimoni. Perquè el Penedès és molt a prop de Barcelona i Tarragona però, tot i que les coses han canviat molt, sempre ha estat una terra de pas. La gent no s’hi atura. No té el mateix nom que l’Empordà o la Costa Brava en general. S’han fet molts esforços en aquest sentit. Ara la situació ha canviat.

- Què va passar, amb el canvi de mil·leni, a Palmadotze?
AR:
A partir del 2000 vam començar a exposar obra d’artistes conceptuals com Antoni Miralda, Antoni Muntades, Benet Rossell o Jaume Xifra.
PC: La veritat és que una cosa porta a l’altra. Teníem aquests artistes i d’altres de més joves com Antoni Abad, Rogelio López Cuenca, Daniel García Andújar, Mariona Moncunill...
AR: També alguns artistes internacionals, com la fotògrafa Claudia Terstappen, Thomas Ruff, Nazif Topçuoglu o el xinès Zhang Huan.
PC: De manera natural hem anat creant vincles amb tots aquests artistes i molts altres que no hem anomenat però que són igual d’importants per a nosaltres. No hem deixat d’assistir a fires i biennals i hem anat teixint complicitats.


Obra gràfica de Plensa en una exposició recent. La galeria compta amb diversos espais expositius | FOTO: Cedida

- Rere l’obra de molts dels artistes que exposen a Palmadotze hi ha reflexions i discursos molt potents.
PC:
La bellesa de l’obra és important però no ho és tot. Està bé anar més enllà de l’estètica.
AR: Sempre hi ha un discurs, un missatge.
PC: Hem de convidar la persona que contempla l’obra a que hi entri i hi pensi.

- En aquest sentit, creieu que es pot fer l'art més accessible a tothom? Hi ha encara moltes barreres per trencar?
PC:
Jo crec que s’ha normalitzat. A vegades et trobes amb artistes que diuen: “Jo no vull explicar l’obra. Vull que la gent n’extregui les seves pròpies conclusions”. Jo penso, però, que és bo que t’expliquin la intenció o el fil conductor de l’obra perquè l’entenguis millor. Després ja pensaràs el que vulguis sobre aquella obra. Aquesta és una part que depèn de cadascú. Amb l’art contemporani, la gent té por a fer el ridícul però... per què ha de tenir por de mirar i experimentar? No passa res. No ens ha d’agradar tot, tampoc. “No hi entenc”, diuen algunes persones. Ves, jo tampoc hi entenia, potser no hi entenc, però tot és qüestió de voluntat. T’has d’esforçar una mica i preguntar-te quines sensacions et transmet aquella obra.
AR: Per això per a nosaltres són importants els tallers pels nens, les visites, les inauguracions amb la presència dels artistes, les converses... A vegades la gent se sent agredida però és normal que determinades obres els sobtin. I per aquest motiu és important escoltar com es comunica l’artista. Finalment, l’espectador farà la seva part, on ni nosaltres ni l’artista hi podrem arribar mai.


Palmadotze obres les seves portes a la cultura i la reflexió. Aquí un maridatge d'art, vi i poesia | FOTO: Cedida

- Com diríeu que ha evolucionat l'art contemporani en tots aquests anys?
PC:
Abans, preparar una exposició era triar obres i harmonitzar-les. Penjar quadres amb un metro i un nivell. Mirar la gamma de colors i fer una composició agradable. A partir de l’any 2000 hi va haver un canvi a totes les disciplines. Els artistes avançaven tecnològicament i la galeria s’havia d’adaptar a les seves necessitats. Ja no necessitàvem tiges, necessitàvem projectors.
AR: La tecnologia ha canviat el món de l’art perquè els artistes tenen a la seva disposició mitjans que abans no existien: el format de la obra ha canviat.
PC: No pots viure en el passat i no pots anar-hi en contra. T’has d’adaptar.
AR: Ara hi ha galeries virtuals.
PC: Un cop vam portar un vídeo de Muntades a ARCO i ens el va demanar un comissari que volia muntar una exposició a Guadalajara (Mèxic). Jo vaig començar a pensar en tota la logística d’enviar el vídeo a l’altra punta del món i em diu “Cuélgalo en la nube”. Clar, “la nube!”. Per a mi, que tinc 75 anys, tot això és una bogeria.
AR: No li agrada gens! (riu) Però en un moment tens una obra d’art que ha travessat l’oceà. Jo crec, però, que al final sempre necessitem el tu a tu.
PC: Sí, per molt que avanci la tecnologia, al final aquella obra l’has de veure en un lloc concret i al natural.

- Amb quin o quins moments us quedeu d’aquests 30 anys? I sé que és molt difícil!
PC:
És impossible, són tants! Per exemple recordo una alegria molt gran: quan la galeria feia tres anys que funcionava, vam aplicar per anar a ARCO i ens hi van acceptar. O quan vaig conèixer el Joan Brossa. Va ser arran d’una proposta de Ràdio Vilafranca. Em van demanar si el podia contactar i portar-lo a Vilafranca per participar en una tertúlia a la ràdio. Després vam dinar a L’Airolo (un restaurant ja desaparegut a Vilafranca) i ens va explicar que a ell li agradava molt una verdura que li feia la seva mare i que no la trobava enlloc. Li agradaven els brotons! Jo li vaig dir que en tenia a l’hort i em va dir “Porta-me’n un cistell! I que no sigui petit!”.
 

Més informació: 

Web Palmadotze
Facebook Palmadotze

També et pot interessar