Jump to navigation
- Vius a Cadaqués?Sí, fa vint-i-dos anys que hi visc.
- Ja no hi vas gaire a Barcelona?Saps què passa? Que viure a Cadaqués significa deixar la ciutat. Hi vaig només quan és imprescindible. Quan te'n vas de la ciutat, canvia la relació amb la gent i et canvia la vida.
- Ara amb la pandèmia, sembla que molta gent s'està replantejant el fet de viure fora de la ciutat.La gent que viu a una ciutat és perquè hi treballa. Hi ha molta gent que hi marxaria si pogués treballar fora. El treball condiciona moltíssim. Llavors si vius més lluny sí que t'has d'acomiadar de la vida de la ciutat. Has de trobar una altra manera de viure. Comença en fer un altre tipus de feina i tenir una altra manera de viure. Jo Barcelona la vaig deixar l'any 1983, abans de les Olimpíades. En aquell moment, vaig començar a donar voltes pel món. Crec que em vaig acomiadar de les ciutats després de viure a París. Després de París, viure en una ciutat és molt complicat, perquè és una ciutat preciosa. I com que jo no hi treballava a París, sinó que hi vivia. De París ja me'n vaig anar cap a Normandia a prop del mar i vaig dir: Saps què, Fina? Tú sempre a prop del mar. Aquí a Cadaqués hi tenia una amiga que em va dir: Fina, vine!
- El mar és important en la teva vida i en la teva obra també.També la meva fragilitat va condicionar aquest estil de vida més tranquil. Vam pensar que podríem estar juntes i seria tot més fàcil. Passar els últims anys de la teva vida prop del mar, la veritat és que està molt bé. I ara amb el confinament que no us deixen venir, s'hi està encara millor! (riu).
- Com és la teva vida ara?La meva vida és tranquil·la i senzilla. Tot el més senzill possible. Aquest és el lema pel qual jo em governo. Si veig que una cosa és massa complicada, ho deixo estar.
- La teva obra també sembla un camí constant cap a la senzillesa?Sí, a la que torno d'Amèrica Llatina, el que busco és l'essencial i com més senzill possible. En comptes de posar línies al paper, necessito esborrar-les. Si ho puc fer en quatre línies millor que en cinc. I després, la meva qüestió física: Fina, el més senzill possible, em dic. Si complicar-se la vida tampoc serveix per res.
- Volem massa coses?Jo m'he anat acoblant a la vida i que la vida em portés per allà on havia d'anar. És l'acceptació de la vida i de la teva pròpia manera de ser. Amb l'obra, el que he fet és deixar-me influenciar pel dictat de les paraules i de les formes. És important deixar-te guiar pel que et van dient, en comptes de jo vull ser, jo vull anar, jo vull tenir. El vull vull vull és molt cansat. En el moment que t'agermanes amb la forma de vida que et toca, i sobretot amb la naturalesa en el meu cas, t'alliberes molt.
- A la primera sala del MACBA hi ha una cita vostra que resumeix l'exposició. "Ser artista no és una vocació, ni una devoció, ni una professió; no ho saps, però tot t'hi empeny i et porta a ser qui ets". Seria això?Sí. Ja naixem qui som. Tu ja neixes qui ets. Però quan som tan petits, no sabem qui som. A la maduresa ja sí. I més si vas treballant en la teva naturalesa, la teva manera de ser. Si vols ser una persona íntegra vas fent feina. I aquest ésser que ets, ho vas sent sempre i des de néixer que ho ets. Anna, és que imagina't una cosa: Cada espermatozoide del teu pare o del meu, és un individu diferent! I només hi ha un espermatozoide que fecunda l'òvul de ta mare. I de totes les dones que hi ha a l'univers, perquè aquella és ta mare. I aquesta ets tu. Això és un miracle! Per mi, comprendre això, ha estat un gran agraïment. I per això la frase aquesta: jo no he hagut d'escollir res, sinó que tot m'ha anat portant fins on havia d'anar.
- Des de sempre has respectat tant l'essència o ha estat una deconstrucció d'allò que havies après?Jo he nascut d'una mare que m'ha deixat ser qui era. No m'ha marcat que jo havia de ser cap cosa. I després des de la infantesa i la joventut he anat al camp i he viscut al camp. La meva mare era de Balaguer, tenia finques i he viscut això banyar-me en una séquia; de viure sense llum; d'anar al pou a buscar aigua; de viure amb les bestioles; de tenir els gossos; les mules. El meu pare era de Sabadell i tenia una vocació més burgesa que seria tot aquest món del voler, de triomfar i el d'haver de ser. El món del camp i de la terra és la noblesa. Perquè la terra et fa ser honorable. La terra et fa dir la veritat. Aquesta és la veritat de la terra. Pensa que vaig viure 25 anys de franquisme, i sort que tenia aquest lligam més profund amb la meva mare, la terra i la naturalesa. La meva vida i la meva obra no ha estat tortuosa com els artistes del segle XX. Els artistes maleïts, del patiment i les drogues i l'alcoholisme del Poe, i d'aquest i de l'altre. Lo meu ha estat un fer i un fer-me. Jo anava fent l'obra i l'obra m'anava fent a mi. Dia a dia, pas a pas.
- En el teu cas heu viatjat molt. Creieu que per reconèixer casa vostra és necessari sortir i viatjar. Després d'estar a Amèrica Llatina i a París, entre altres llocs. Arriba un moment que tens ganes de tornar a Catalunya?No és que de sobte te'n recordis i vulguis tornar, és que ho portes a dins, Anna. Ho portes a dins sense ser-ne conscient. Però arriba un dia que sí que n'ets conscient. Perquè aquesta relació íntima que tens amb els arbres; amb els ocells; amb la nit; amb les estrelles; amb caminar pels camins; en posar-te dins dels rierols; això ho tens a dins i no ho saps. Però un dia se't desvetlla. És com un teló de teatre a la italiana. Un dia se t'obre. Aquestes portes són portes interiors que es van obrint i tu vas aprofundint i et trobes amb moments de la teva vida molt emocionants, molt emotius. A més, et trobes que la teva vida forma part de tu, no és una forma que va passar i passiu bé i ja no m'interessa. Formes part de tot allò.
- Precisament el títol 'Sóc totes les que he sigut", reflecteix aquesta idea.Són les relacions que has tingut amb els teus germans, amb la gent, amb la natura, amb la cultura, amb el teu país. I vas enrere, enrere, enrere. Amb aquest procés d'anar cap a dintre et trobes a la Fina de catorze, la de tres, el bebè. El bebè també el tinc amb mi. Totes viuen amb mi. Jo sóc totes les que he sigut. I si sortim del nostre propi ego, d'aquesta bombolla, els humans som tots els que han sigut abans de nosaltres. Perquè la humanitat és una cadena. Ens volen fer creure que som únics i extraordinaris, que som com bolets, però això és mentida! Sigues qui tu ets. I si pots ser aconseguir ser un ésser humà, en lloc d'una persona amb un ego que t'aïlla, et tanca i t'isola. Obre't, obre't. Jo sóc com tothom, Anna. Un fa sabates i un altre mira, s'inspira amb les coses que viu. Un altre escriu, un altre salta i balla, això és lo bonic. Tots som diferents. Això de tots som igual és el feixisme.
- Cal fer aquesta connexió entre un mateix i les estructures de poder?Son les mateixes estructures de sempre. Perquè l'humà no és un sant. I no és sempre tendre i meravellós. També és cruel. Aquestes estructures tan antigues son molt difícils de canviar. Ara bé, és feina de cada dona i de cada home rebutjar-les. Perquè les dones critiquem molt el patriarcat, però en la peça dels Emmascarats a l'exposició del MACBA es veu. Ella mateixa es qui es posa la mantellina. Això no canviarà fins que les dones no prenguin la seva vida amb les seves pròpies mans. Agafa la teva vida és ben teva. Que et vols casar, et cases; que vols tenir fills, els tens. Però no et treguis la teva vida per servir un altre i dir amén, amén, amén. Pots fer el que vulguis amb la teva vida, siguis ama i mestressa.
- Això és complicat de vegades.Aquí hi ha la por. La por de ser qui ets. La por paralitza molt i baixa al cap. Llavors com la dona de la mantellina dius: Hágase en mi según su palabra. L'esclava del senyor com va dir l'esperit sant. Però a les dones tot ens va en contra, l'Església, el paternalisme, els pares, els mestres. Jo he tingut un pare poc masclista i que no li interessava el poder. Però bé, això continua igual. Jo crec que depèn molt de les mares, de com eduquen les seves filles i els seus fills. "No, no Josep no t'aixequis, la teva germana ja et treurà el plat".
- Els darrers dos o tres anys han estat reveladors de la força col·lectiva de la dona. El moviment feminista també recull aquest sentiment de ser una baula, de no ser dones que fem la nostra lluita de manera aïllada.Sí, jo em relaciono. Mira, ara, per exemple, estem parlant. Però el que fa la gent jove està molt bé perquè surten molt al carrer. I no només el Me too dels americans, són les xilenes, les mexicanes. Perquè les dones continuen morint a causa dels seus marits, amants, germans, de l'avi. Ens continuen violant i ens continuen matant. No creguis que només és una classe social baixa i la gent alcohòlica. No, no, gent burgesa també viola. Això és una estructura de poder que aquí està. Jo el que dic és: Per què no surten els homes al carrer? Els homes també hauran de canviar.
- La relació que tenim amb els animals també hi és present en aquesta retrospectiva. Quina relació hi tenim?Relació de poder. Una altra vegada. Hem anat envaint els seus espais. Els senglars s'estan quedant sense espai perquè els anem envaint i després: "Quants senglars que hi ha, matem-los!" Nosaltres ens pensem que som l'animal superior sobre el planeta. Per això quan hi ha vídeos d'alliberament d'animals o de relacions tendres d'animals amb persones la gent d'entendreix. Una cosa és la relació que tenim amb els animals per menjar com les matances de porcs, o de corders. La mort d'un serveix per la vida de l'altre. La naturalesa és així de clara i concisa. Ara bé, els que se'n van a caçar i maten conills, i llebres i pardals i els deixen allà al congelador, allò acaba a les escombraries. I el mateix passa amb els peixos. És un domini que és vergonyós. Ja comença entre la relació entre persona i persona. L'amo de la terra era l'amo de totes les coses que allà hi havia. Tot això del patriarcat ve del repartiment de la terra. I les dones a poc a poc van trient el cap i van pensant: Jo tinc el dret de viure la meva vida. El tens, carinyo, clar que el tens.
- Justament aquesta exposició retrospectiva al MACBA es dona en un moment que la gent està semiconfinada i no pot sortir de la ciutat els caps de setmana per anar la natura. Quina coincidència aquest context.Sí, és com dir als ciutadans urbanites: això també existeix. I després la resta, ho has d'aprendre com el recorregut de pràctica artística que ha fet una persona al llarg de la seva vida. I ja es veu el que és cada cosa: les naturaleses artificials; les imatges del zoo; del mar mediterrani. A més, és un espai ampli, aeri, que et permet respirar.
- Us sentiu part d'alguna generació d'artistes?Jo ara tinc 70 anys. Quan jo acabo Belles Arts som els hereus de la postguerra espanyola. Manolo Millares, Antoni Tàpies, Antonio Saura. Ells si que han hagut de fer l'Espanya negra i tota aquella cosa unida a la mort i a la tristesa d'una guerra. Però nosaltres hem de continuar amb la mort? Encara? Cinquanta anys més? Home, no fotis! I jo m'hi vaig negar a fotre el blanco y negro, i vinga la sang. Jo vaig dir: "Mira, jo la naturalesa, que és d'on em sento que vinc". Pensa que jo intentava allunyar-me'n el més possible de la Guàrdia Civil.
- En que estàs treballant ara?Mira, jo he treballat molt, eh? (riu) I he anat fent coses diverses. Perquè de vegades he volgut dir coses que només he pogut dir-ho amb paraules, altres tens alguna cosa a dintre que només ho pots dir pintant, una altra vegada fas una acció, un muntatge. Vull dir que cada cosa serveix per expressar qui ets, el que penses i com vius. I jo ja he acabat aquest procés. Vaig començar ensenyant una pedra i he acabat amb el memorial que és l'espiritualitat. Amb aquest procés d'anar cap endins i cap endins. Jo no soc professional de l'art. Jo no he d'estar pintant per un plat de macarrons. Llavors puc dir: "Fineta, ja has fet el que havies de fer". I ara visc la meva vida, tranquil·la.*Aquesta conversa ha estat publicada també a Vilaweb
Instagram Fina Miralles Facebook Fina Miralles
Web MACBA
