"L'art ha estat un refugi i un referent per les dissidències"

L’exposició 'L’home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat' rellegeix l’art per qüestionar la visió dels gèneres

Arnau Martínez

16/03/2021

Arts

L’exposició comissariada per Txema Romero i Fina Duran 'L’home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat' posa en diàleg peces històriques i contemporànies per qüestionar els estereotips masculins a través de l'art. Hi trobem escultures romanes, porcellanes vuitcentistes, fotografies, portades de vinils o instal·lacions de videoart contemporànies, entre altres. L’exposició rellegeix totes aquestes peces per evidenciar com l’art, al llarg de la història, ha creat arquetips en cadascun dels gèneres i, al mateix temps, la mostra pretén alliberar l’home d’aquesta motxilla que encara pesa tant. És una exposició itinerant de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona que fins al juny es troba al Museu d’Art de Sabadell. A Surtdecasa, hem parlat amb els dos comissaris.

L’art ha estereotipat les identitats de gènere des del principi

- Com sorgeix l’exposició?
Txema Romero: És una mostra que surt d’una coincidència. D’una banda, els museus locals de la demarcació de Barcelona estem en una xarxa que coordina la Diputació i vam adonar-nos que a les exposicions no hi ha nus masculins.

- L’exposició comença amb una xifra: el nu masculí, als museus que participen de la tria que s’ha fet amb motiu d’aquesta exposició, representa un 25,86% en comparació al femení, que és el 74,14%.
TR: L’exposició té una mirada crítica; si ens preguntem què hem ensenyat els museus, veiem que hem perpetuat unes idees masclistes i heteropatriarcals a l’hora de mostrar nus masculins. Amb aquesta exposició repassem la història de l’art català amb peces que tenim a les reserves dels museus locals de Barcelona i acabem parlant de nosaltres mateixos.
Fina Duran: A més, a través de l’art contemporani, com a mediador, mostrem les capes que han anat creant la masculinitat, amb uns arquetips molt determinats.

- Hi trobem des d’escultures romanes fins a art contemporani de l’any 2019.
TR: Nosaltres formem part de museus petits que amaguen tresors que són fruit de casuístiques molt locals. A la mostra hi trobem escultures romanes, peces barroques... També volem reivindicar totes aquestes peces que sempre estan a la reserva i que hem d’anar traient.

- I les poseu en diàleg...
TR: Exacte. Hem de ser capaços de revisar l’art del passat per parlar de temes actuals. Per exemple, a la mostra hi ha una escultura romana d’una hermafrodita que ens pot descobrir el que avui en dia entenem que és la intersexualitat.
FD: La peça de l’Ivone, l'última, està feta exprés per l’exposició i es diu 'L’home alliberat'. És un home que carrega la motxilla de la mitologia, de la història, i que en deixar-la anar s’allibera per crear un home diferent.

- L’art ha estereotipat molt els gèneres al llarg de la història?
TR: Quan revisem el món clàssic, veiem uns cossos masculins molt estereotipats. D’una banda, trobem el cos més atlètic, el més corpulent, depilat, fins i tot efeminat... La imatge que ens ve al cap d’Hèrcules està molt determinada. I de l’altra, hi ha la dissidència: els panxuts, els peluts, els calbs, que són els dolents de la pel·lícula en la mitologia i després en el cinema. I quan mirem la imatge d’una dona, respon a la d’una dona passiva, esclavitzada. L’art ha estereotipat les identitats de gènere des del principi.
FD: Una de les obres de les Guerrilla Girls que hi ha a l’exposició es pregunta si la dona ha d’entrar despullada al museu perquè les dones només apareixen a les sales d’exposicions si estan nues, quasi mai com a part activa.

- El catolicisme també ha impulsat la idea de l’home nu fort, heroi...
FD: Jesucrist quan el veiem crucificat sempre està mig despullat, atlètic... Sant Sebastià és meravellós! Sant Jordi també...
TR: A l’exposició vam incloure a la Roberta Marrero, una artista transsexual que treballa fusionant cultura gai i iconografia religiosa. Ella sempre diu que la religió catòlica és eròtica i mística. El catolicisme va agafar una representació iconogràfica del món grecoromà i ha perpetuat tots els estereotips de bellesa.

- Quin paper ha tingut l’art a l’hora de crear identitats de gènere?
TR: L’art ha estat una via per expressar o per canalitzar moltíssimes coses i per crear referents. Hi ha una vitrina que està dedicada a la cultura pop, amb còmics i portades de vinils que són molt undergrounds, desinhibits, i que a partir del segle XX moltes persones fora de la norma s’han pogut sentir representades. Els discos de David Bowie mateix, mostren altres realitats que no eren les correctes per la major part de la societat. L’art ha estat un refugi i un referent per les dissidències, però moltes vegades s’ha amagat. Ara el museu ha de mostrar-les amb total llibertat.

- Els museus també han decidit que exposen al públic i que deixen a la reserva.
TR: I tant! Molts museus han guardat a la reserva obres plenes d’erotisme o que representaven el que està fora de la norma. Un museu mai és un espai neutral i l’art tampoc. Quan tu exposes un quadre, decideixes on el penges, que li poses al costat i d’aquesta manera ja estàs plantejant una lectura determinada. Nosaltres mateixos, en aquesta exposició, parlem d’una cosa en concret.

- En quin moment de la història l’art es qüestiona els estereotips de gènere?
TR: Amb el Realisme, al segle XIX és quan comencen a aparèixer noves opcions. Des de l’ensenyament acadèmic es passa de reproduir obres del passat a dibuixar les persones de veritat: homes panxuts, calbs, malalts... La fotografia també va influir notòriament perquè retrata la realitat.
FD: També cal tenir en compte que al segle XIX es democratitza l’art, ja no són només els poderosos com els reis o l’església els que paguen per fer quadres o escultures.

- I es qüestiona el binarisme també?
TR: Crec que en moltes cultures s’ha qüestionat sempre, abans posava l’exemple de la intersexualitat i les figures hermafrodites. El problema és que la nostra cultura i la nostra religió ho ha volgut amagar. Avui en dia tothom sap que és una persona transsexual, però abans no existien paraules per definir aquesta identitat. Hi ha cultures que ho han representat amb molta naturalitat, però la religió cristiana sempre ens ha dit que si ets home has de ser així i si ets dona aixà.

- Una altra dada que plantegeu a l’inici és que en els museus de la xarxa tan sols hi ha un 1,86 % d’obres de dones artistes exposades, enfront d’un 98,14 % d’obres d’homes.
TR: Fent la recerca de les peces que configurarien l’exposició només vam trobar una obra de la Lola Anglada. Ens costa molt trobar obres de dones a les nostres reserves. No van pintar les dones? No van esculpir? Sí que ho van fer, amb moltes més dificultats que els homes. Però entrar en un museu és un reconeixement i si no es reconeixia la dona, difícilment hi accedien. Els museus estan pensats des de l’home heterosexual, som responsables d’amagar la diversitat: les dones, el col·lectiu LGTBI... Tenim la responsabilitat de representar la societat, una persona ha d’entrar-hi i sentir que parlen d’ella.
FD: En canvi, la majoria d’artistes contemporanis que trobem a 'L’home nu', són dones.

- Per acabar, és una exposició per qüestionar-se?
TR: Rellegim l’art del passat des del present, per tant qüestionem alguna cosa. Personalment he vist que realment no hem canviat tant, però que sí que podem expressar-nos lliurement, sense filtres. Tot i això, tenim una motxilla que pesa. Els homes també hem de ser feministes perquè si no seguim reproduint els arquetips de sempre i tampoc podem ser lliures.
FD: L’exposició té moltes lectures. Hi ha una obra d’Antoni Miralda d’una munió de soldats conquerint un pit d’una dona que ha estat censurada a Instagram perquè ensenya un mugró. Les xarxes socials estan configurant estereotips encara avui. Hi ha feina a fer...