Anna Vilamú Bosch
,
14/10/2019
Arts

"En quin moment hem perdut aquesta espontaneïtat per tot el que ens envolta?"

'Pas 3: Irrupció' és l’última exposició del cicle de propostes de Sala d'Art Jove 2019 que es podrà visitar fins el proper 22 de novembre

Foto: 

Oriol M. Martí
'Pas 3: Irrupció' és l’última exposició de la Sala d'Art Jove
L’Agència Catalana de Joventut de la Generalitat de Catalunya convoca cada any diverses ajudes per a creadores i artistes joves residents a Catalunya. La convocatòria s’anomena Sala d’Art Jove i cada any, a partir dels agents culturals seleccionats i les seves propostes de treball, es genera una programació d’exposicions i activitats. 'Pas 3: Irrupció' és l’última exposició d’aquesta edició, inaugurada el passat 3 d’octubre, i que serà visitable fins el 22 de novembre. Forma part d’una trilogia que va començar amb el 'Pas 1: Estiraments', que van ser unes jornades d’acció i reflexió, i 'Pas 2: Esclat', una altra exposició. La proposta global de la programació neix a càrrec d’Oriol Ocaña i Alba Vilamala, mediadores d’aquesta edició. Marta Cartu, Oriol M. Martí, Joan Pallé i Marta Rosell Chust són les artistes que formen part d’aquesta última mostra de Sala d’Art Jove 2019.
“Al cap i a la fi, per mi una convocatòria acaba sent, a més d’una ajuda econòmica, un punt de reunió on acabes coneixent gent”

A les set de la tarda, puntualment, s’obren les portes a la inauguració de la mostra. Les artistes i les mediadores semblen alegres i cansades després de diverses jornades de muntatge de l’exposició. La sala es va omplint de gent quan apareix un nen que no deu tenir més de sis anys i corre emocionat entre les obres. Les mira, les toca i fins i tot n’olora alguna. “En quin moment hem perdut aquesta espontaneïtat i aquest interès per tot el que ens envolta?”, comenta el Joan Pallé, l’artista que ha treballat sobre la representació de la mort en el cinema a través de l’escultura. El nen no es pot resistir a tocar el bust d’un Brad Pitt gegant de color rosat. 

Les persones que s’han acostat a la inauguració comenten les obres, la majoria són persones de l’àmbit de la cultura, moltes artistes, i l’ambient és informal. Es generen petits debats entorn al que suscita el que hi ha exposat. Més enllà de si el que veiem ens agrada més o menys, però, els projectes han estat seleccionats per un jurat i per tant validats dins el sistema artístic. “L’ecosistema de l’art a Barcelona es compon d’agents i estructures que tenen, entre d’altres, la funció de legitimar els artistes joves. Sembla que hi ha uns passos que has de seguir com a artista que et porten a una promesa de professionalització, però que aquesta fita promesa finalment no hi és”, explica el mediador Oriol Ocaña. 

En aquest marc ecosistèmic, sembla lògic que la majoria de les persones que omplen l’espai siguin agents culturals. Alhora aquest fet genera alguns interrogants: on són les persones interessades en l’art contemporani i que no hi tenen una vinculació professional? És fruit d’una manca de difusió fora del cercle de les arts o d’un desinterès del públic general? 


Obra d'Oriol M. Martí

Enguany el cicle de propostes organitzades per Alba Vilamala i Oriol Ocaña parteix d’entendre aquesta convocatòria com a part d'aquest ecosistema, “d’aquest ball”. D’aquesta manera, tota la programació s’ha organitzat com a passos que conjuntament creen una coreografia per fer visibles, a més de la seva obra, els espais de treball i residència de les artistes i oferir mirades externes que puguin eixamplar horitzons locals. “Tot i dir això, però, som molt conscients de la importància i de la necessitat que existeixin espais com Sala d’Art Jove, i al revés, tant de bo tingués més dotació econòmica i fos capaç de finançar més projectes”, afegeix Alba Vilamala. 

"No és fàcil tenir un espai on poder mostrar el que fas, un lloc on confiïn en tu", comenta un assistent a la inauguració que també és artista. I és que totes les obres que ens envolten són fruit del treball i la recerca incansables de quatre artistes que es troben al punt inicial de les seves carreres. Del que parlen a través dels seus projectes no deixa de ser un reflex del present i del futur, de quines són les inquietuds de les noves generacions. 

En aquest sentit, totes les obres comparteixen una anàlisi de la realitat més propera: la Marta Rosell Chust ens parla de memòria històrica, de fins quan una placa franquista al municipi de Doñinos de Salamanca pot perdurar pel que fa a la seva vida útil, si ningú hi fa res; el Joan Pallé ens apropa a la representació de la mort al cinema, fruit de la incapacitat d'afrontar-la visualment; la Marta Cartu investiga sobre la violència en l'imaginari del còmic i en com es creen recursos gràfics que allunyen l'espectador de la violència explícita i que serveixen per ocultar altres violències, construir imaginaris i afavorir privilegis; mentre que l'Oriol M. Martí analitza el sentiment de pertinença, la necessitat de tornar a l'origen des d'una hipotètica recuperació d'allò absent o perdut. "Totes són reflexions que d'alguna manera il·luminen, que aporten llum a qüestions que no t'havies plantejat o que simplement no havies pensat d'aquesta manera", conclou Oriol Ocaña quan acabem de parlar sobre l'exposició.


Obra de Marta Rosell Chust

Ja són gairebé les 21h i la sala es va buidant. Comiats i cares de satisfacció. M’apropo a la Marta Rosell Chust i a l’Oriol M. Martí. “Després d’un any i ja està, és estrany”, em diu la Marta. Totes dues em parlen de la tasca realitzada per les mediadores d’enguany, de la importància de poder conversar i que algú t’escolti durant el procés creatiu. I és que Oriol Ocaña i Alba Vilamala coincideixen amb Carolina Jiménez i Jordi Vernis, mediadores de l'any passat, en la necessitat de fer possible les voluntats de les artistes des de la seva figura. “La seva postura, en tot moment d’acompanyament i de suport, ha estat molt d’agrair perquè el projecte creixés i evolucionés”, reafirma l’Oriol. I és que el pas per Sala d’Art Jove de les creadores d’enguany sembla que ha fet sorgir afinitats de cara al futur, llavors per altres projectes. “Al cap i a la fi, per mi una convocatòria acaba sent, a més d’una ajuda econòmica, un punt de reunió on acabes coneixent gent”, afegeix. Així ho sento jo també, quan les portes es tanquen i ens trobem totes al carrer decidint on podem anar a prendre una cervesa més.  

Exposició 'Pas 3: Irrupció' - Sala d'Art Jove 2019
Del 3 d'octubre al 22 de novembre
Barcelona

Més informació: 

També et pot interessar