Foto: 

Helena Molist
L'Oriol Escursell és un dels integrants del projecte de Nilak

Nilak: “En un país on l'exèrcit té més diners que la cultura, està tot dit”

El projecte és un espai escènic itinerant que apropa les arts escèniques i el circ a les comarques catalanes que no tenen teatre
Helena Martín
,
21/12/2020
Espectacles
L'Oriol Escursell de Nilak vol tornar a treure's la mascareta i a viure el circ i les arts escèniques com ho feia abans de la pandèmia. El projecte Nilak, del qual forma part, volta per Catalunya per portar art a les comarques que no tenen teatre. Recentment el col·lectiu ha guanyat el Premi Lluís Carulla 2020, i estan més engrescats que mai a seguir compartint espectacles i a reivindicar la desigualtat territorial que hi ha a Catalunya pel que fa a l'accés a la cultura.
Entenem que hi ha d'haver una resposta a la mancança d'infraestructures, i com que construir un teatre a cada comarca no és viable, volem donar un espai on poder compartir totes aquestes arts

- Nilak sorgeix d'una mancança: l'absència de teatres a molts indrets del territori català.
Nosaltres naixem amb la voluntat de poder crear un espai escènic per les comarques que no tenen cap teatre, agafant les dades del Departament de Cultura en aquesta matèria. No vol dir que no hi hagi espais, sinó que no s'entenen com a teatres pel Departament. A partir d'aquí, pensem com construir un espai per donar una resposta a aquestes comarques.

- Per això el vostre instrument és una carpa. Per què trieu fer-ho en aquest espai?
Nilak té una particularitat, i és que és un espai escènic, que no una companyia, i és itinerant. Entenem que hi ha d'haver una resposta a la mancança d'infraestructures, i com que construir un teatre a cada comarca no és viable, volem donar un espai on poder compartir totes aquestes arts. Per això agafem la carpa: perquè molta part del circ ve del món del circ i també perquè la carpa no deixa de ser un espai sostenible en format d'un teatre.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

 

 Un espectacle de Nilak I Foto: Marta Garcia
- Al cap i a la fi, el que vosaltres creeu és una programació itinerant.
Exacte. El que canvia entre un teatre físic i el nostre projecte és que, en lloc de tenir una seu fixa, tenim una seu mòbil. La intenció de la programació és que, com la resta de teatres fan, al setembre ja puguem anunciar els espectacles del 2021. La línia que tractem és l'escena contemporània, i a partir d'aquí posem una mirada especial en el circ, però contemplem la resta d'arts: teatre, fotografia, dansa, literatura...

- Recordes quina va ser la primera intervenció?
La primera la vam fer al Konvent, vam fer un cabaret in situ a una de les naus. Ho recordo com un inici, el projecte estava escrit però era el primer cop que fèiem una activitat en viu. Va ser el pas del dossier escrit a una art en viu!

- D'aquella primera vegada a l'actualitat, la vostra situació ha canviat bastant. Ara heu rebut el Premi Lluís Carulla 2020, dotat amb 60.000 euros. Canviarà el rumb que us havíeu plantejat?
Pel que fa a dimensió, nosaltres sempre apostem pel mateix, és a dir, no per més diners la dimensió augmentarà. El que sí que ens permet aquesta aportació del Premi Carulla és poder cobrir les despeses de tota la infraestructura per poder començar. Això suposa un canvi respecte a l'inici perquè la inversió que havíem de fer entre tots ara es redueix, però el projecte segueix sent el mateix.

- L'objectiu el teniu clar: portar les arts escèniques a les comarques on no hi ha teatres. Com vau detectar aquesta necessitat?
Per una dualitat personal i professional. Per una banda, perquè el consell que formem Nilak són artistes en actiu i, per tant, hi ha una coneixença del territori. I també perquè part del grup ha nascut o tenen família en aquestes comarques. El Departament de Cultura cada any treu les estadístiques amb nombre de teatres, treballem a partir d'aquestes dades.

 

 Oriol Escrusell és membre de Nilak. | Foto: Helena Molist
- Quines zones del territori català són les que comptem amb menys teatres?
Més que una zona, Tarragona i Lleida són les dues demarcacions que menys teatres tenen. La part del Pirineu de Lleida sobretot, i Terres de l'Ebre i l'interior de Tarragona igual.

- Què en penseu d'aquesta desigualtat?
És fruit d'una construcció territorial que no és gratuïta ni aleatòria. Aquí s'hi barregen els llocs on es genera energia, com els parcs eòlics, o com s'ha consrruït la mateixa xarxa ferroviària. I aquest indicador dels teatres és un més d'aquest desequilibri.

- Fins a quin punt el nombre de teatres evidencia l'accés desigual a la cultura?
Que no hi hagi teatres no vol dir que no hi hagi cultura, però és un reflex de la desigualtat. És una declaració de principis, de remarcar que està passant això sobre el territori, per ser-ne conscients i tenir-ho en compte per les polítiques culturals que es generen. És una dada que si es repeteix, crea consciència. Hi ha comarques que són vasos comunicants, és com l'ou i la gallina: si no hi ha escoles de dansa, com vols que hi hagi teatres? I com vols que hi hagi una mirada artística i cultural si no hi ha un espai físic on poder desenvolupar-la? Nosaltres tampoc solucionarem això, solucionar la situació cultural de Catalunya és molt complicat. Però és important posar-ho de manifest.

- Els recursos de les entitats de circ i arts escèniques tampoc no diuen gaire de com està la cultura al país...
El circ està acostumat a fer coses sense gaires recursos. Per nosaltres no tenir recursos era la normalitat, i el Premi Lluís Carulla 2020 que hem guanyat suposa poder començar un projecte amb diners, una cosa que seria impensable! El disseny que estem fent tindrà capacitat per unes 200-250 persones, i amb la situació actual, els aforaments s'hauran de reduir, però és un projecte a llarg termini i tenim els recursos. El que nosaltres plantegem és que la companyia cobri el seu caché, i és tot un trencaclosques perquè aquí és on entra la xarxa pública, que hauria de cobrir les despeses perquè el projecte no depengui de quin sigui el taquillatge.

 

 Oriol Escursell al Parc de l'Espanya Industrial. | Foto: Helena Molist
- Això que a les arts es fa tot amb molt poc, és un exemple d'autogestió?
Ho és de precarietat! Estem molt acostumats a treballar sense saber si tindrà resultats o en quines condicions es farà. És una cursa de fons, una marató que comences i que no saps si acabaràs. L'autogestió no és només taquilla inversa. Tot i tenir més llibertat, nosaltres apostàvem perquè el govern s'impliqués en el projecte perquè això ho hauria d'haver fet el govern. Que hi hagi aquesta mancança és culpa d'una mala construcció del territori per part del govern, volem interpel·lar a les institucions.

- Què hauria de canviar pel que fa a polítiques?
Tota la base, la mirada cap a la cultura. És un moment en què la cultura de base hauria d'agafar el paper principal, s'hauria de perdre la por a la cultura, la cultura hauria d'estar a l'ordre del dia dels centres educatius i en tots els pressupostos. Hi ha una desigualtat molt gran a la cultura, té un punt elitista. Anar al teatre significa pagar 25 euros. Per qui s'està fent aquesta cultura i per què s'està fent així? No és només on fas cultura sinó el pla de públics que fas, la mediació amb l'entorn, la política que fas després de l'activitat. En un país on l'exèrcit té més diners que la cultura, està tot dit.

- Què demanaríeu pel 2021?
Que sigui com el 2019! Ens han robat tantes coses ara, que demanaríem coses com poder continuar i que ens tornin les llibertats que ens han pres. Per mi el més important és que, el que ens han dit que serà momentani, ho sigui realment.

Més informació: 

Instagram Nilak
Twitter Nilak

A

També et pot interessar