Arnau Martínez
,
25/11/2019
Llibres

Begonya Enguix: "Aconseguir ocupar l’espai públic per reivindicar sexualitats dissidents és una acció subversiva"

L’antropòloga analitza una dècada de l’Orgull LGTB a Espanya

Foto: 

Cedida
Begonya Enguix al centre
La celebració del Dia Internacional de l’Orgull LGTB ha contribuït a millorar els drets del col·lectiu i a crear lideratges reconeguts com a interlocutors. Malgrat això, cada any l’Orgull està sotmès a crítiques que evidencien la seva vulnerabilitat. L’antropòloga i professora de la UOC Begonya Enguix ha analitzat les manifestacions de l’Orgull a Madrid, Barcelona, Sevilla i València entre el 2008 i el 2017 i acaba de publicar el llibre 'Orgullo, protesta, negocio y otras derivas LGTB' (Ediciones Doce Calles). Reflexiona sobre el vincle entre protesta i festa, el paper de la política o la utilització dels cossos i de la sexualitat. Des de Surtdecasa conversem amb Enguix.
"Les manifestacions per l’Orgull LGTB són esdeveniments molt importants que ens serveixen per mesurar la qualitat democràtica d’un país"

- Només mirar el títol veiem que has optat per posar "LGTB", descartant així intersexuals o queers. 
Internacionalment és molt més comú LGBT que LGTB, fins i tot l’ordre de les lletres té un sentit. La L va davant de la G per obeir a unes polítiques de visibilitat de les lesbianes o la T davant la B perquè la gent transsexual va sumar-se al moviment d’alliberament sexual abans que els bisexuals. En tot cas, jo arribo a aquesta combinació per dos motius. El primer perquè he de fer una tria i en segon lloc perquè és la denominació més emprada en l’activisme oficialista que és qui empara la Manifestació Estatal de l’Orgull LGTB, que és la base del llibre.

- L’embrió del Dia Internacional de l’Orgull és a les revoltes d’Stonewall. Què en queda d’aquesta protesta en les mobilitzacions actuals? 
Crec que queda molt. Són unes mobilitzacions que molt sovint es banalitzen i hi ha gent que actualment només va per la festa. Però també hi ha molta gent que té memòria i que sap que les llibertats que hem assolit fins ara són vulnerables. Ens trobem en un moment històric en què som molt conscients de la fragilitat de totes aquestes llibertats i el col·lectiu LGTB ho té present. Les manifestacions crítiques que diuen que l’Orgull és resistència i dissidència són un clar exemple d’aquest embrió que va ser les revoltes d’Stonewall. 

- En canvi, quan veiem Madrid Orgullo o Pride Barcelona s’assemblen més a una festa o un festival que a un acte de protesta.
Hi ha una dicotomia entre protesta i festa i és un dels debats fonamentals sobre l’Orgull. Pensem que si hi ha protesta, no pot haver-hi festa i que si hi ha festa, no pot haver-hi protesta. Jo m’he fixat amb els organitzadors, la Manifestació Estatal de Madrid encara està en mans d’activistes. En canvi, Pride Barcelona la gestiona una empresa. La càrrega política de la de Madrid és molt més forta que la de Barcelona. Al llibre analitzo els eslògans de les manifestacions i a Madrid sempre són “per la visibilitat trans” o “fora armaris de les escoles”, entre altres. A Pride Barcelona, a la pancarta que encapçala la manifestació hi posa “bienvenidos”. 

- Al final, però, només acabem veient carrosses, plomes i cossos, sobretot d’homes.
Considero que el paper dels mitjans de comunicació és fonamental. És una anècdota, però el dia de la presentació del llibre a Barcelona, em van fer una entrevista a Els Matins de TV3 i durant la mitja hora, les imatges que il·lustraven l’entrevista anaven en direcció contrària del meu discurs: hi ha festa i també protesta, però només van sortir homes corpulents en tanga sobre una carrossa. A les manifestacions hi ha altres realitats, però no són tan espectaculars i els mitjans consideren que no són noticiables. No s’ha de ser tan reduccionista.

- També és reduccionista quan es parla d’"Orgull gai".
El món LGTB és part de la societat i no està exempt ni de masclisme ni de sexisme. Al llibre parlo de la difícil convivència entre gais, lesbianes i bisexuals. Les relacions no són mai fàcils, però tendim a veure el col·lectiu LGTB com un món molt idealitzat. Es parla d’"Orgull gai" i es fan invisibles altres poblacions com les lesbianes o transsexuals.  

- Retornant a la dicotomia entre protesta i festa, al llibre afirmes que les manifestacions sí que trenquen aquesta heterosexualitat de l’espai públic.
Aconseguir ocupar l’espai públic per reivindicar sexualitats dissidents és una acció subversiva. El carrer està marcat per una heterosexualitat normativa i trencar amb això ja és molt important. A més a més, a Espanya les manifestacions de l’Orgull es fan al centre de les ciutats, un tret característic que no s’extrapola en altres països. Això dóna molta visibilitat.

- Al mateix temps, però, l’Orgull està totalment comercialitzat.
L’Orgull està comercialitzat perquè participen empreses. És com l’exemple de la Manifestació Estatal i Pride Barcelona, en cadascuna d'elles els activistes tenen un rol diferent. No podem separar empresa, política i activisme d’una manera tan clara com fèiem al segle XIX. S’ha criticat que Google participi de la manifestació, però ja voldrien moltes empreses tenir la política LGTB que té Google! Les carrosses paguen una quota per participar de la manifestació. A banda, amb Madrid Orgullo es fan diners, la ciutat de Madrid fa diners a través del turisme que envolta la celebració de l’Orgull. És innegable, però tampoc podem fer d’això una espasa de Dàmocles i obviar la part d’activisme.

- Al llibre parles fins i tot de "capitalisme sexual" i de "gaypitalisme".
Es tracta de la mercantilització de la pròpia sexualitat que s’ha traduït en un bé de consum i d’intercanvi, igual que la manera de ser gai. Es parla de gaypitalisme perquè entre el col·lectiu LGTB hi ha la creença que els gais són els que tenen un major poder adquisitiu. S’ha estès un consum especialitzat en els gais sense cap càrrega política, només empresarial. A vegades s’utilitza l’expressió “diner rosa” i s’ha creat una oferta turística al voltant d’això: restaurants per a gais, hotels, festes, discoteques, etc. Sempre hi ha el debat de si aquests llocs són guetos o espais per a l’alliberament. 

- La celebració de l’Orgull ha ajudat a millorar els drets del col·lectiu LGTB?
Sense cap mena de dubte. Treure milers de persones el dia de l’Orgull dóna poder. L’Orgull ha facilitat els lideratges del col·lectiu LGTB, perquè siguin interlocutors i negociadors vàlids i reconeguts. També ha donat legitimitat al col·lectiu LGTB i relacionant-se amb els partits polítics, han aconseguit promulgar unes lleis determinades. De fet, la combinació de festa i de protesta és una estratègia política i molt exitosa!

- Cada any els partits polítics volen participar més de les mobilitzacions del col·lectiu LGTB.
A Sevilla van decidir que els polítics que volien participar de la manifestació havien d’estar a una segona línia perquè és un dia de l’activisme perquè és qui s’ho treballa 365 dies l’any. Al capítol del llibre on parlo de política, l’he titulat 'Salir en la foto o ser un marginal'. Aquell dia hi ha molts polítics que només van a la manifestació per sortir als mitjans. Crec que és positiu que hi estiguin, però no haurien de ser els protagonistes com va passar enguany amb Ciudadanos. En tot cas, si volen prendre part de les mobilitzacions que després tirin endavant polítiques que vagin en consonància amb el que demana el col·lectiu.  

- Hi ha una gran part del col·lectiu LGTB que no se sent representat en l’Orgull i totes les mobilitzacions i manifestacions que en deriven.
Com a persones som plurals i fer de l’Orgull una representació de la realitat LGTB és un error. Al llibre ho dic: "no hi ha cap comunitat que espera ser representada". La societat és diversa i el col·lectiu LGTB també. Per això, els activistes han passat de demanar la igualtat a la igualtat en la diversitat. És un matís important perquè aplegues totes les maneres possibles de ser un dissident sexual. 

- Després d’escriure el llibre i d’haver fet tota l’anàlisi, a quina conclusió arribes de tot plegat?
Les manifestacions per l’Orgull LGTB són esdeveniments molt importants que ens serveixen per mesurar la qualitat democràtica d’un país. No són un acte banal, s’està batallant per la llibertat de tots. A més a més, tots els debats que apareixen de si van en tanga, de si es mouen molts diners, etc; no es reprodueixen en altres esdeveniments. Ningú qüestiona la qualitat esportiva d’un Barça - Madrid per l’impacte econòmic. Ens hem de felicitar per tenir aquestes manifestacions, ens agradi o no el caire que prenen. 

També et pot interessar