Jump to navigation
- El rodatge de 'Pandora y el holandés errante' va revolucionar el poble de Tossa i va projectar la Costa Brava arreu del món, però, com bé expliques al llibre, els tossencs van quedar especialment encaterinats per l’Ava Gardner. Quin era el secret d’aquest magnetisme que va fer que a Tossa encara ara l’adorin?L’Ava Gardner era una persona molt propera. Ja ho era quan va venir aquí. Així com al James Mason, que era l'altre protagonista de la pel·lícula, li van deixar una vila a la part alta del poble i es va quedar allà, l’Ava comprava a les botigues, anava als bars i es feia amb la gent. Tot i que no parlava ni castellà ni català, no tenia mai un no per a ningú. Era propera i simpàtica. Això, suposo, és el que va fer que la gent l’estimés. Va caure bé.
- I a tu, què et va atrapar d’ella per voler recuperar la història del rodatge del film a Tossa?Vaig llegir el llibre 'Ava, con su propia voz', les seves memòries, i em va passar una mica el mateix que a la gent de Tossa. Estan molt ben escrites i traduïdes al castellà per Lucía Graves, filla de Robert Graves, per desig exprés de l’Ava Gardner. Et descobreixen una persona amb sentit de l’humor, gens diva, que sap d’on ve... Hi ha moments que menteix clarament, però és divertit. La persona que hi havia allà al darrere em va atrapar de seguida.
- Com ha estat la feina de documentació més de setanta anys després d’aquesta filmació?No ha estat gaire difícil. A Tossa van editar una revista amb motiu d’una festa major en la qual es recollien molts dels articles que s’havien escrit a la premsa diària de l’època. També m’he llegit algun llibre i he revisat algun documental. La documentació, afortunadament, no ha estat cap problema.
- Suposo que el fet que hi hagi gent que encara et pugui explicar en primera persona com va viure aquelles setmanes de rodatge t’ha ajudat en els detalls...La veritat és que no vaig buscar ningú. Hauria d’haver anat per Tossa preguntant i no em va fer falta. A l’hora de la veritat, la documentació està bé i crec que aquí ja hi havia un tema de fabulació pel qual ja no necessitava més documentació, perquè el llibre és una novel·la, no un assaig. El que vaig trobar ja era bastant explícit i no necessitava anar a buscar ningú que m’ho pogués explicar. De totes maneres, fa setanta-quatre anys del rodatge de la pel·lícula. Qui pogués quedar viu, havia de ser molt petit en aquella època.
- Algú petit, com el personatge del Pol, que apareix al teu llibre. Com ha estat la tasca de novel·lar part del rodatge amb personatges ficticis com el del Pol, la Heather o la Marta Puig, que tampoc existeix, però que pren el cognom dels propietaris reals de l’hotel Àncora?Exacte, de la Marta em vaig quedar amb el cognom i prou. D’entrada, hi havia el fet que l’Ava Gardner no parlava gens de castellà. En algun lloc vaig llegir que sabia dir sis paraules: hola, adeu, bon dia, taronges i poca cosa més. El fet de tenir l’Ava de la història interactuant amb gent del poble era molt difícil si no hi podia parlar. Necessitava algun personatge que parlés anglès. I aquí és on entra el personatge del Pol que, per dir-ho d’alguna manera, és el Watson de l’Ava. El que passa és que és un Watson que té quasi quinze anys i les hormones disparades. És com si veiés la seva deessa de la pantalla baixar i parlar amb ell. D’alguna manera, és pràcticament impossible no enamorar-se de l’Ava. A banda, vaig fer que en Pol li recordés a un amic que havia tingut de petita, perquè una de les coses que vaig voler que es veiés a la novel·la és que l’Ava Gardner, de joveneta, va ser molt pobra. Era d'un poble de Virgínia, als Estats Units, i la seva família tenia el mínim per menjar, vestir i poca cosa més. A sobre, el seu pare es va morir quan ella era petita, l’última de moltes germanes. De fet, hi ha un moment a la novel·la que l’Ava diu al Pol que ell la veu com si fos una cosa sideral, però que ella ve d’un lloc que s’assembla molt a aquest, a la Tossa dels anys cinquanta. A Virgínia no hi ha mar, però hi ha grans plantacions de tabac. “Tu i jo ens assemblem molt, no et deixis enganyar per l’embolcall”, diu al Pol. A l’Ava Gardner la podies convertir en algú molt proper malgrat ser una estrella de cine, no com el James Mason que, insisteixo, no es va relacionar gens amb la gent i tenia un origen diferent.
- I, com deia, també hi ha el personatge de la Heather...La Heather és el contrapunt de l’Ava. A l’Ava li agradava la festa i els homes, malgrat que en aquell moment estava molt enamorada del Frank Sinatra, que va ser l’home de la seva vida, de la mateixa manera que ella va ser la dona de la vida del Sinatra. Però la Heather és ben bé tot el contrari. És una vídua de guerra amb consciència social, que s’ha quedat ancorada en un passat marcat per la pèrdua del marit i que s’ha dedicat només al Pol, el seu fill. La vida de la Heather també està marcada pel fet de ser mare, cosa que l’Ava no va poder ser. Al final, la novel·la són unes quantes històries d’amor i cadascú les viu a la seva manera. Totes són vàlides, però poca cosa tenen a veure entre elles.
- Justament, fa uns mesos, deies que aquesta novel·la ha estat tot un repte per a tu pel fet de ser la primera història d’amor que narres, després de publicar llibres d’història i de suspens, com ara 'Conspiració a Tàrraco' i 'Operació Judes', entre d’altres...Estic molt content del resultat obtingut, i més després de rebre el Premi Prudenci Bertrana. Per a mi, però, suposava sortir bastant de la meva zona de confort, perquè és el primer llibre que escric on no mor ningú. En ser una mica terreny inexplorat, una cosa que no has fet mai, evidentment, he tingut els meus dubtes. Quan has escrit uns quants thrillers o unes quantes novel·les històriques, ja et sents còmode en aquest terreny. Ara, el que he fet ha estat una novel·la amable. Podia haver optat per una cosa més psicològica, més torturada, però em va venir de gust fer un relat més amable. Per utilitzar símils cinematogràfics, en comptes de fer 'Dos semanas en otra ciudad', he fet 'Vacaciones en Roma'.
- Fa poc vas presentar la novel·la a Tossa de Mar. Quin ‘feedback’ vas tenir dels principals espectadors del que hi expliques?De totes les presentacions que he fet, la de Tossa va ser la millor perquè va venir gent del poble. Potser no havien viscut en primera persona el que es narra a la novel·la, però els seus pares o els seus avis els ho havien explicat. Va estar molt bé perquè em van explicar coses que em van confirmar bastant tot el que havia posat al llibre. Va ser una tarda molt especial.
- Què creus que en queda a Tossa d’aquell temps en què es va convertir en un plató de rodatge de grans estrelles de Hollywood?De la Tossa que va conèixer l’Ava Gardner, en queda molt poc. El dia de la presentació del llibre, un noi de Tossa que havia fet un documental em va passar l’enllaç per veure’l. Hi vaig trobar entrevistes amb pescadors d’aquella època, gent molt gran que havia viscut a la Tossa de l’Ava Gardner, que, de fet, l’havien conegut i que deien que el rodatge va estar molt bé. També deien que tenien més coses, que eren més rics, però que allò no era Tossa, era una altra cosa. Quan els de Tossa van veure la mina que tenien, la gent es va posar a fer hotels, bars i restaurants. Evidentment, el poble va canviar per sempre. Jo soc de Sabadell i quan m’hi passejo, penso en el Sabadell de quan era petit. Tinc cinquanta-set anys i ja s’assembla poc a la ciutat que vaig conèixer llavors. Suposo que al final tots els que comencem a tenir una edat, mirem enrere i diem coses com que aquest decorat no acaba d’estar bé, que ens l’han canviat. El protagonista és el correcte, tot i que està una mica atrotinat, però al decorat hi ha molts canvis. Suposo que, al final, res és com era fa setanta-cinc anys.
Twitter Jordi Solé Web Grup 62 - 'L'any que vaig estimar Ava Gardner'
