Jump to navigation
- Bekman, el personatge principal de ‘Novel·la’, s’aïlla de la realitat i es refugia en la ficció. Has volgut plantejar el personatge com un model d’insatisfacció, d’inconformisme social, que en lloc d’arromangar-se per canviar allò que l’envolta s’abandona a l’apatia?Un dels conceptes clau és la insatisfacció. Evidentment, en el cas del protagonista de la novel·la, és una insatisfacció que jo definiria com a gairebé patològica, com també ho és la gestió que fa d’aquesta insatisfacció. Ell, com tu bé has dit, no s’arromanga i intenta canviar la seva realitat sinó que la seva solució a la seva frustració és crear pràcticament una realitat nova i feta a mida per a ell. Després, paradoxalment, li acaba generant més frustració i insatisfacció. La perfecció a la qual aspira és inassumible.
- La frase “Però res no els divertia tant com imaginar-se versions alternatives d’ells mateixos, personatges que els hauria agradat ser i que mai no serien” també porta a entendre la necessitat de sortir del camí establert, d’imaginar altres vides...Sí, jo crec que el fet de somiar una vida amb un punt més d’èpica, de perfecció o d’intensitat és un element més o menys present en tothom. Tothom, en major o en menor mesura, hi recorre de vegades com a eina per sobreviure al tedi quotidià i a les preocupacions i misèries diverses. És una eina de fabulació, imaginar-se una existència millor de la que t’ha tocat. Al final, la literatura, les sèries, etc., també enganxen o tenen el públic que tenen perquè permeten al lector o a l’espectador accedir a altres vides i, d’alguna manera, també viure-les.
- En el cas d’en Bekman i ja que la novel·la se situa en l’actualitat, creus que és una conseqüència de la manera vertiginosa amb què vivim o de crisis vitals que arriben a certes edats?És possible que hi hagi alguna cosa de l’edat. No se n’acaba de precisar mai l’edat, a la novel·la, però podem intuir que seria un noi de poc més de trenta anys, just en aquesta edat en què d’alguna manera et trobes la realitat de cara en majúscules. Llavors, crec que hi ha una mica de tot: l’edat i aquest impacte de la realitat que fa que es generi o es precipiti una certa crisi existencial. Pot ser també que el tipus de vida actual, amb tot el vertigen que comporta, també l’acabi abocant una mica cap aquesta crisi. El protagonista té molt desenvolupat aquest instint de la fabulació, aquesta necessitat, que també crec que acaba sent un problema a l’hora d’encarar una certa sensatesa als seus problemes del dia a dia.
- De fet, el llibre comença amb una història que ens sembla real pel que té de versemblant però a mesura que avancem les pàgines ens adonem que la realitat és una altra. Va ser difícil teixir aquest relat embrollat?La història de base, el triangle amorós, ja l’havia escrit en un conte d’unes quatre o cinc pàgines de fa també quatre o cinc anys. Tenint la història, la vaig voler passar a novel·la. L’estructura la vaig tenir bastant clara ja des dels primers dies que vaig començar a dissenyar l’arquitectura del relat. En el primer terç del llibre, quan encara no s’ha revelat tota la informació, m’interessava introduir tota una sèrie d’elements que poguessin desconcertar el lector perquè veia que el relat a mesura que avançava perdia un punt de versemblança o de realisme fins donar a entendre que la relació Bekman-Sofia era fictícia. Tota l’obra juga en aquesta frontera entre la realitat i la ficció.
- Ara em deies que aquest llibre va néixer com un conte. Què et va portar a convertir-lo en novel·la i a experimentar amb la història de la manera que ho has fet?Jo volia escriure una novel·la, era una idea que tenia clara. Vaig començar un projecte que era totalment diferent i que vaig creure que en aquell moment estava fora de les meves capacitats. Així que, al final, com que havia escrit uns quants contes, vaig mirar quin podia tenir certa trajectòria com a novel·la i vaig triar aquest relat. M’agradava la idea de l’autor que s’enamora del personatge. Va ser un impuls, una d’aquelles decisions que prens accidentalment.
- La insatisfacció en el cas de Bekman i la creació d’una “realitat” a mida arriba a causa de l’enamorament. Aquesta cerca constant de la perfecció és inherent en el procés de creació de tots els escriptors?No puc parlar en nom de tots els escriptors [riu] però potser sí que podríem establir una relació entre la imaginació i el fet de ser més creatiu amb voler fugir de la realitat estàndard. En el cas de la novel·la, juga ja a l’excés. És un cas en què l’ànsia per fugir de la realitat és excessiva, és insana.
- I en el cas de l’amor, com li passa a en Bekman, és l’única afecció capaç de fer-nos perdre el cap d’aquesta manera?L’amor té una centralitat innegable dins del relat però crec que també es pot entendre com un símbol o una excusa en aquesta frontera entre la realitat insatisfactòria però palpable i la realitat programada i aparentment lluminosa. A la novel·la, tot això es vehicula moltes vegades a través de l’amor i ho veiem en una relació inversemblant perquè no hi ha cap mena de conflicte ni de desgast i perquè al final hi ha un membre de la relació que està subjecte als designis de l’altre. En canvi, l’altra relació és com la vida real: amb turbulències, amb crisis, amb moments de desídia, d’hostilitat, però una cosa de veritat. L’amor és l’eina per vehicular aquest contrast entre realitats.
- És una relació, la del Bekman escriptor amb el personatge que ha creat, que pot anul·lar quan vol i també reprendre-la quan en té necessitat...El personatge que ha creat Bekman, la seva parella de la ficció, és pràcticament com una joguina. Fins i tot aquesta noció de dominar sense que l’altre no pugui ni replicar ni oposar-se és el que l’acaba fent adonar que aquella aparent perfecció en realitat és totalment buida. És una fantasia que ell mateix va construint i destruint a la seva mida.
- Hi ha capítols també, al llibre, que entenem que surten del procés creatiu del Bekman personatge. Un espai on el temps s’hi atura mentre no segueix l’escriptura, una dimensió desconeguda. És com conceps les trames que queden en suspens mentre n’enfiles unes altres? Com si els personatges tinguessin veu pròpia i l’aixequessin esperant el seu destí?Això és una petita llicència, potser més fantàstica, en el sentit que es dóna veu a personatges que són conscients de ser personatges. És un concepte filosòfic que m’agrada, són personatges conscients de no existir. És una paradoxa. M’interessava crear diversos nivells i que dins del nivell de la ficció, dels personatges de la novel·la del Bekman, puguin ells mateixos crear-se una ficció dins de la ficció pròpia i crear una sensació de nivells infinits de ficció i de realitat.
- És una “realitat” on Bekman també hi fa cap d’alguna manera, en aquest punt de no existir, en cert moment crític de la seva existència...Sí, al final perd el cap definitivament i queda simbòlicament atrapat en aquella sala d’espera que al final és un espai dins la seva imaginació i intenta sortir-ne d’alguna manera. Això ja és el punt en què ell ja perd tota noció de realitat.
- El llibre és una dicotomia constant entre allò que anhelem i allò que realment tenim. Quan el conformisme impregna l’ànima, la imaginació és l’única via de sortida?Clar, sempre pots actuar per millorar la teva pròpia vida. En aquest cas, el protagonista vol fugir de la realitat però en cap moment la combat sinó que s’hi resigna amb el benentès que ja es crearà ell un altre univers o una altra dimensió que el rescati. La imaginació ben gestionada i sense perdre el cap pot ser confortable.
- En cert moment, també interpel·les el lector i es podria dir que, a la vegada, fas autocrítica: “El que passi a partir d’ara hauria de quedar delegat a una altra història. El lector s’aixeca, agafa l’abric, ja és a la porta: adéu, no ha estat malament, una mica estrany, tot plegat, potser un pèl pretensiós, però bé, per ser un primer llibre...”. Volies trencar la paret entre tu i el lector?Sí, com que explores tots els nivells de realitat i tots els actors del món literari, des dels personatges a l’autor, evidentment hi faltava que hi tragués el cap un altre actor importantíssim com és el lector. I sí, jugar. És un capítol concret en què s’està preparant un gir argumental i jo jugo a que el lector no vol que s’acabi de produir aquest gir. Incloc això perquè em va fer gràcia ja que, al capdavall, és l’autor criticant la seva novel·la i em va semblar simpàtic.
- Era perquè no estaves segur de fer el gir o de no fer-lo?Tenia clar que s’havia de fer però em feia gràcia donar veu al lector ja que ell potser sí que volia que succeís la ruptura que havia de passar.
- Amb dos noms tan similars –Beckmann/Bekman–, què hi has abocat de tu al personatge principal de ‘Novel·la’?Va ser una decisió jo diria que casual o en un principi provisional perquè no sabia ben bé quin nom posar-li i vaig acabar apostant per aquest cognom. Al principi no tenia cap motiu especial, després em va semblar bé com sonava i en una obra que juga tant a la confusió entre la realitat i la ficció tenir aquest nom semblant al de l’autor tenia un punt juganer. Hi ha moltes coses del personatge amb les quals no em sento identificat o no m’hi vull sentir però potser sí que hi ha elements que de manera més o menys conscient aboques al teu protagonista. Se’m va acudir després la idea que sent el nom del personatge una versió deformada del nom de l’autor, el personatge també podia ser una versió molt deformada i molt excessiva de l’autor.
- Aquesta ha estat la teva primera novel·la. Quines sensacions vas tenir en escriure-la i quines tens ara, ja convertida en Premi Llibreter 2019?Va ser un procés prou agradable i estimulant i realment m’ho vaig passar relativament bé escrivint tenint en compte que sempre passes per algunes crisis en fer-ho. Ara, després del premi, potser tot es fa una mica més gran, genera interès però per altra banda, és una satisfacció haver-lo guanyat. Mantenint la tranquil·litat, també caldrà gaudir del moment.
