Marta Vives

Foto: 

Arnau Martínez Teruel
Marta Vives, periodista i autora de 'Diguem-ne amor'

Marta Vives: "L’amor està en els llocs menys evidents"

La periodista cultural publica 'Diguem-ne amor' on narra dotze històries d’amor reals
Arnau Martínez
,
19/04/2022
Llibres
Marta Vives (Reus, 1976) ha sortit de la seva zona de confort per plasmar sobre un llibre una dotzena d’històries d’amor reals. Ella és periodista cultural, la podeu sentir cada matí al Matí de Catalunya Ràdio i a l'altre costat se sent una mica impostora. Vives ha deixat sobre el paper unes narracions que són una delícia, ha volgut explicar l’amor més quotidià, aquell que es troba en les petites coses i que sovint, passa desapercebut. És un llibre d’amor, de “l’amor que no té res a veure amb el cor perfecte i vermell amb què el representem”, com ella mateixa apunta al pòrtic de ‘Diguem-ne amor’ (Ara Llibres). A tocar de Sant Jordi, conversem amb l’autora.
D’aquí a vint anys, la meva visió sobre l’amor i les relacions serà completament diferent de la d’ara

- El llibre sorgeix d’un encàrrec.
Jo crec que no m’hagués atrevit mai a anar a algú i dir -li que vull publicar. Em van venir a buscar dos editors de l’Ara Llibres perquè tenien la idea d’escriure un llibre sobre dotze històries d’amor reals convertides en ficció o narració, i havien pensat amb mi. No sabia si seria capaç de fer-ho i vaig fer un pacte amb ells, n’escriuria una i si no els hi encaixava, doncs no passava res. Però els hi vaig enviar i just és el que buscaven. Al final és el que jo faig cada dia, buscar històries interessants i explicar-les, però amb un llenguatge diferent.

- Com has trobat les dotze històries?
Al principi no vaig explicar-ho a ningú que estava escrivint un llibre per si acabava sent un fracàs. Algunes històries ja les coneixia perquè són de persones properes com la del Marcel Mauri i el Zuber Abezic, que són molt potents. I d’altres han anat sorgint, preguntant per grups de WhatsApp, xerrant amb amics...

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- En tots els relats hi ha molts detalls, alguns que segurament són fruit de la construcció dels records. De fet, en una de les primeres històries, un dels protagonistes es pregunta "Fins a quin punt és lleial, la nostra memòria amb l’amor?".
En aquest mateix fragment dic "ens mentim a nosaltres mateixos". En totes les construccions dels records tendim a convèncer-nos a nosaltres mateixos d’allò que va passar. Tots construïm els nostres records i ens els fem a mida. He sigut fidel a tot el que m’han explicat, però quan hi ha hagut algun buit perquè no ho recordaven, o perquè implicava terceres persones, jo potser m’he inventat alguna cosa. Ara bé, és totalment anecdòtic.

- Al llegir el títol i el resum, el lector pot pensar que serà un llibre d’amor ensucrat, però en canvi, hi expliques històries d’amor entre una dona i una persona sense llar, un cuidador i l’home malalt...
És un llibre que has de trencar el prejudici. D’entrada penses que quina mandra un llibre d’històries d’amor, fins que el comences a llegir. Una persona, després de llegir-lo, em va escriure i em va dir: "hi ha més wasabi que sucre". És un llibre que té veritats, i la veritat té esquerdes, forats i cicatrius. L’amor no és la idea d’amor romàntic o de parella, l’amor està en molts llocs i volia que quedés constatat. L’amor està en els llocs menys evidents. Durant el confinament, el noi jove que anava a fer la compra a la veïna gran, o el dia que estàs fet caldo a la feina i algú et dona un cop de mà... L’amor és intangible, hi aspirem, però poques vegades hi arribem. És aquest l’amor que he volgut retratar. L’excepcionalitat és en el dia a dia, dintre de les coses més quotidianes. Quan m’asseia a xerrar amb els protagonistes del llibre, m’explicaven la seva història vital, i jo que portava l’antena posada, anava detectant petites històries d’amor.

- En una de les històries, introdueixes el concepte "anarquisme relacional".
Jo la no monogàmia no la controlava gens, i l’anarquisme relacional és un concepte que està teoritzat. Consisteix a poder tenir relacions afectivosexuals en diferents graus, amb diferents persones i que cap d’aquestes té un poder per sobre de les altres. El dia que vaig trobar-me amb la protagonista d’aquesta història, va venir amb sis llibres que m’havia de llegir, dels quals li vaig demanar que en triés dos perquè no tenia més temps material. M’ha servit per entendre coses que a vegades ens poden costar. El meu paper en el llibre no és jutjar, no he elaborat conclusions. En aquest cas, la no monogàmia m’ha despertat més curiositat que no pas judici. Ella deia que si tenim diversos amics, i cada amic et cobreix necessitats diferents, per què en el cas de les parelles ho hem de concentrar en una sola persona? Això és un cau de frustracions.

- En l’últim capítol, un grup d’amigues conversen sobre què és l’amor, com havien imaginat la seva vida...
D’aquí a vint anys, la meva visió sobre l’amor i les relacions serà completament diferent de la d’ara. Algunes coses les imaginem d’una manera i acaben esdevenint d’una altra. Està molt bé, perquè les persones evolucionem.

- Una d’aquestes dones diu: "Una parella és la suma de dues parts, amb projectes en comú, però cadascuna amb les seves coses, les seves expectatives. Pensar que la teva parella és qui sempre et cuida, qui et sorprèn, qui t’ha de fer feliç és una fal·làcia, una idea terrible que hem heretat ves a saber d’on".
Les experiències que hem viscut cadascú a casa nostra, ens han marcat molt. Ens condiciona el tipus de relacions que tindrem i com projectem l’amor. En la generació dels pares d’aquest grup d’amigues, hi havia pocs pares divorciats, no se separaven perquè les dones depenien econòmicament dels homes. Era una estructura de dependència, això ho heretes i en vint anys penses que hi haurà algú que tindrà cura de tu. Hi ha un moment que t’adones que, cura de tu, només en tindràs tu mateix. La vida ens fa trencar aquestes estructures mentals que tenim, no només en l’amor, sinó en tot. 

- Les relacions de parella, si més no, estan canviant.
Absolutament. La parella i la família eren unes estructures inamovibles i hi havia molta infelicitat. Ara tenim la ment més oberta, no sé si aconseguirem ser més feliços, però serem més honestos amb nosaltres mateixos. I ens hem d’atrevir a conèixer realitats que no són les nostres, a discutir (en el bon sentit de la paraula)... Hem d’aprendre a escoltar en una societat tan individualista. L’exercici d’aquest llibre ha estat aturar-me i escoltar.

- En quatre de les dotze històries hi ha algun moment que narres episodis de violència masclista: una nena que va ser abusada sexualment per un home, una tieta a qui segurament van pegar de jove, una noia de 19 anys que tem que la seva parella, en mig d’una discussió, la pegui o un altre jove que és un maltractador psicològic. És una xacra.
Cada dia del món, en una ciutat com Barcelona, hi ha violacions i assetjaments. I continuen sent un tabú. Tot i que els mitjans de comunicació cada vegada en parlem més, no en parlem prou. Són històries que no les he anat a buscar, sinó que mentre xerràvem, la víctima m’ho ha explicat. És curiós perquè encara ningú les havia comptat. Arran de la primera història, m’han escrit dones que han patit abusos i que encara no han trobat les paraules per dir-ho. Quina societat estem vivint? Tots aquests abusos et condicionen qualsevol tipus de relació posterior. És una xacra.

Més informació: 

A

També et pot interessar