Nando Cruz

Foto: 

Cedida

Nando Cruz: "Volem que Barcelona tingui cartografiada la cultura de base"

El periodista Nando Cruz presenta els seus recorreguts musicals pels barris de Barcelona al Centre Cultural Albareda
Anna Zaera
,
04/02/2022
Música
Tinc la sensació que les coses més boges i més flipants passen fora de Barcelona, i com més lluny millor

Barcelona té una vida subterrània molts cops invisible més enllà de les grans sales musicals. El periodista Nando Cruz, acompanyat del fotògraf Martí Fradera, ha visitat durant més de quatre anys molts d'aquests espais musicals que queden fora del mapa, que creixen en els marges, sota les pedres, a cada barri de la ciutat, i que ni tan sols són considerats espais musicals. Parcs, passadissos, esglésies, bars petits, sales d'institut, fins i tot masies a l'altra punta de Catalunya. Aquests reportatges es van convertir en una sèrie titulada 'Otros Escenarios Posibles' publicats a ‘El Periódico de Catalunya’ que va recollir més de 220 propostes. Ara, Cruz ha decidit apropar el projecte als barris i convertir-lo en una exposició, 'Altres escenaris possibles', que recorrerà deu centres cívics de la ciutat al llarg dels propers mesos. La iniciativa radiografia més de 165 espais musicals i va acompanyada també de passejades pel barri per visitar-los in situ. Un projecte que més enllà de l'àmbit musical, visibilitza els llaços comunitaris que encara resisteixen als barris. Hem parlat amb Nando Cruz.

- Quan comences a cartografiar musicalment Barcelona?
Jo portava des de principis dels anys noranta fent de periodista musical, treballant a El Periódico de Catalunya. Era crític de concerts i solia anar a unes sales que no eren més de cinc o deu. Quan fa vint anys que fas això, la moto ja baixa sola cap a la Sala Apolo, perquè és el camí que fa cada dia. O a la Sala Razzmatazz, o al Palau de la Música o a l'Auditori. Això et genera una certa sensació d'avorriment, d'estar en una bombolla. I et comences a plantejar si hi ha altres espais on les persones gaudeixin de la música; si hi ha concerts en altres barris on se suposa que no hi ha vida cultural. També comences a pensar que la música no cal gaudir-la a la nit, sinó que hi ha més franges horàries. Hi ha músiques que es gaudeixen al matí i altres a la matinada. Començo, per pura curiositat i per esgotament d'aquesta rutina, a investigar. I és quan trenco amb la rutina, quan començo a descobrir una Barcelona desconeguda, tot i que soc d'aquí i fa vint anys que hi treballo!

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- Semblava impossible que pogués existir tanta diversitat?
Jo quan sortia d'aquests llocs trucava de seguida al diari: hi ha una cosa extraordinària, que vull explicar encara que em doneu un raconet! I un dia se'm va ocórrer proposar una secció. Anar a llocs inusuals, llocs insòlits i i explicar qè s'hi fa. En un principi, vaig pensar que potser em costaria trobar-los, però la meva sorpresa va ser descobrir que amb cinquanta llocs no en tenia prou. Al final, la secció, va durar més de quatre anys amb els quals vaig fer 221 reportatges cada setmana. Vaig començar a veure la ciutat d'una altra manera. Vaig veure que per anar a un concert no calia anar a una sala convencional. Així que vaig tornar a descobrir una ciutat on feia cinquanta anys que hi vivia!

- Comences a fer un periodisme no només musical sinó també sociològic i amb un estil literari.
Quan anava a la Sala Apolo a fer una crònica d'un concert, no tenia gens d'interès explicar com havia arribat fins allà, perquè tothom sap com s'hi arriba. Tampoc tenia interès explicar l'entorn de la Sala Apolo, perquè tothom el coneix. Però clar, si vas a llocs que no has visitat mai, tot era una novetat. Per mi, eren excursions, com fer turisme a la teva pròpia ciutat. Tot era sorprenent! I això per un periodista és superenriquidor. De vegades, parlava més de l'entorn i de la sala que dels mateixos artistes.

- Vas cartografiar els espais visitats en un Google Maps?
Fins que no en portava més de vuitanta reportatges no se'm va ocórrer posar-los en un mapa. Però recentment he recordat que a mi, de petit, m'agradaven molt els mapes. He tornat al tema de les cartografies! L'ubicació geogràfica me la prenia com un criteri més a l'hora de seleccionar espais. De fet, la manera de triar als concerts on anava era per completar tot el mapa. Si feia tres setmanes que m'estava movent per Ciutat Vella, posem per cas, llavors pensava me'n vaig més enllà de la Ronda de Dalt a veure si trobo alguna cosa. O, com pot ser que a les Corts encara no hagi fet cap reportatge? Doncs, me'n vaig cap a les Corts.

- Vas fer la prospecció a partir del teu barri?
Jo visc al Guinardó, però soc criat a Nou Barris. L'altre dia un veí em va dir que allà a la plaça Eivissa feien concerts en un bar i jo mai ho havia vist, i hi havia passat mil vegades! Sóc d'aquesta zona, però no és que la conegui més que altres barris, perquè crec que tots els barris tenen llocs amagats que durant el dia són una cosa, però a la nit es transformen. M'he anat informant per xarxes socials; llocs que sabia que existien i que esperava el moment adequat per visitar-los; músics que anava a veure en un determinat lloc i que després espiava en quins altres espais havien tocat. Quan va arribar la pandèmia va passar una cosa molt curiosa i és que teòricament estava tot parat però va arribar un moment que vaig fer una crida per Twitter i molts dels reportatges van ser de gent que m'escrivia i que m'anava donant informació. Vine a Amposta que estem fent un concert en una masia, em van dir un cop, i jo hi vaig anar. Per mi era molt interessant trencar amb la idea que les teves fonts d'informació havien de ser les discogràfiques o les promotores. En aquests reportatges això no ha passat de cap de les maneres. En cap cas.

 

Taller de copla andina al taller de ceràmica Espai Ku del barri de La Ribera | Foto: Martí Fradera
- T'ha sorprès alguna zona en particular?
Més que una zona en particular el que he pogut constatar és que tots els barris tenen la sensació què passen moltes menys coses de les que en realitat passen. Això es reprodueix a tot arreu. Fins i tot barris amb bastant moviment com Poble Sec, creuen que tenen menys moviment que el que en realitat tenen. Tenim aquesta concepció que per pensar que fan música hi ha d'haver una sala de concerts. Per exemple, si anem a Fort Pienc, hi ha l'Auditori, l'ESMUC, el Museu de la Música, però no hi ha sales de rock. Comences a trencar aquesta concepció que un espai musical no és només una sala de concerts. Pot ser un taller de ceràmica; pot ser una bodega; pot ser una església; pot ser un raconet d'un institut on els xavals es posen a rapejar; pot ser un parc; pot ser un carreró o un passadís del metro; pot ser un espai on només es fan actuacions musicals per nadons; pot ser un casal d'avis on el diumenge ve algú amb el teclat. I quan la gent veu això, et comencen a venir de tots els barris amb un llistat de llocs que flipes!

- És un tema de mirada.
Sí. Ara que ho estic començant a argumentar arran de les entrevistes. Veig que aquesta exposició el que fa és canviar la mirada sobre el que són els barris. D'acord, no teniu sales de música, però si no feu música és perquè no voleu.

- El fet de visibilitzar-ho crea autoestima de barri?
És al·lucinant perquè quan jo ho vaig proposar a l'ajuntament de Barcelona la idea no era dir: mira que guais som perquè som uns exploradors de la ciutat. Exposar tot això és un punt de partida per suggerir que hem de reconèixer els espais del barri, donar-los-hi valor i que podem ser partícips de tot això. Aquesta és la línia que va per sota d'aquest projecte. Creiem que amb aquest projecte s'ha tocat el moll de l'os, per les reaccions que està tenint la gent. Molta gent ha començat a dir: escolta hem de fer més coses i jo vull fer alguna cosa! Ara que començarem a preparar les passejades la gent proposava accions. Podríem cantar unes cançons en aquest bar. Un em va dir: jo tinc un amic que és tenor i que quan feu la passejada i passeu pel seu balcó, potser sortirà i cantarà alguna cosa.

 

Espectacle de Flamenco Queer al bar La Federica de Poble-sec | Foto: Martí Fradera
- Sembla que la institucionalització cultural de la ciutat deixa poc espai per propostes més improvisades o espontànies?
Una de les coses que em sap greu del projecte és que hem fet poques sortides de l'àrea metropolitana. Una de les sensacions que tinc és que les coses més boges i més flipants passen fora, i com més lluny de Barcelona, millor. Sembla que tot és una mica més silvestre. Això de la masia d'Amposta que et comentava, a Barcelona seria inviable. De fet, nosaltres diem que no volem descobrir Barcelona, perquè Barcelona ja està descoberta. No és transitar la ciutat, és reconèixer-la. Això ho va dir un noi el dia de la inauguració. Molts d'aquests reportatges el que fan també és reconèixer la diversitat racial i de procedències que hi ha en aquesta ciutat. No és un Time Out que et diu et descobrim els tres bars dominicans del Poble Sec. No. No és això. És constatar que al Poble Sec hi ha una potent comunitat dominicana, amb moltes ganes de festa i que té espais musicals. El que m'agrada molt és que l'ajuntament ho hagi vist, l'ICUB ho ha volgut dimensionar perquè entenia que era un projecte que feia comunitat.

- Molts cops es parla d'enfortir els teixits comunitaris i potser caldria només reconèixer els que ja hi ha.
Exacte, si en realitat no hem de fer res. Només mirar-te la ciutat. Es parla molt de teixit i de cultura de proximitat, però tu te'n vas a l'ajuntament i els hi dius: escolta, passa'm un llistat de tots aquests llocs que formen el teixit i et diuen que no ho saben. Tot això no està cartografiat, ni documentat i és com una mena de nebulosa. Crec que és una feina que s'ha de fer a Barcelona i a Catalunya. Se suposa que no tenim teixit i que no estem articulats, però hi ha moltes coses que no se saben! A Terres de l'Ebre, al Pla de l'Estany, etc.

- La pandèmia representarà un abans i un després dels espais musicals a Barcelona?
Evidentment, la pandèmia ha colpejat tots els espais molt fort. Jo crec que encara ara no sabem qui se'n refarà i qui no. N'hi ha que encara no han reobert. Però precisament el que destaquem a 'Altres escenaris possibles' és que hi ha llocs que potser no tenen una programació diària o setmanal i no per això són menys importants. Espais amb aquesta intermitència sostinguts a partir de col·lectius que no s'han pogut trobar encara per reunir-se i prendre decisions. No sabem que passarà amb ells. De fet, molts ni tan sols sabrem si continuen o no, precisament perquè no s'han cartografiat.

- Després del Centre Cultural Albareda, l'exposició seguirà girant els centres cívics. Tens pensat donar-li una altra dimensió o ampliar-la?
El 2023 continuarà la gira per diferents centres cívics i llavors entre una gira i una altra, la idea és sistematitzar tota la informació que estem recollint. Trobar més informació d'espais que existeixen i farem un mapa de tots els espais musicals de la ciutat, més enllà dels reportatges. Volem que Barcelona tingui cartografiat aquest teixit i aquesta cultura de base. A mi m'agradaria que s'estengués a Badalona, a l'Hospitalet, etc. I clar el desig seria expandir aquest projecte per tot Catalunya.

Més informació: 

A

També et pot interessar