Rodrigo Laviña

Foto: 

Helena Molist
Rodrigo Laviña a l'estudi de QueSoni, a La Comunal

Rodrigo Laviña: "La cultura et dóna eines per tenir una vida més plena i més incòmoda"

Després de set anys sense cap sortida discogràfica, Extraño Weys reapareix amb un nou disc creat des de la cultura autogestionada
Helena Martín
,
23/03/2021
Música
Extraño Weys, format pel raper Rodrigo Laviña, el productor Viktor Pizza i el membre satèl·lit El Gordo del Puru, van treure un disc fa set anys i no han tornat a aparèixer fins ara, amb el disc 'Rodrigo Laviña y su combo' (Say It Loud, 2021). De sorpresa i perquè necessitaven afegir un capítol més a la música que els uneix i que fan perquè els realitza com a persones. Ho han fet a la seva manera: fora de la roda discogràfica, teixint aliances i entenent la cultura com un camp de batalla que cal fer nostra perquè ens acompanya i ens qüestiona.
La roda discogràfica és perversa, absurda, innecessària, denota una velocitat que està per sobre de l’humà

- El 2014 vau aparèixer, vau publicar 'Variacions En Fu-remoll De La 5a Simfonia Inèdita De Roger Linn' (Say It Loud Records, 2014) i ja no vam tornar a escoltar res més vostre. Per què ara és el moment de tornar a la càrrega?
El Patxi Vazili i jo ens prenem la música molt seriosament. La música vehicula la nostra amistat, som molt malalts els dos. Hem anat fent coses que havien de ser un disc, però entre una cosa i l'altra, no acabàvem de trobar l'energia i el temps per posar-nos-hi. Però ja fa un any llarg, jo vaig posar la banya perquè necessitava fer un disc per estar en pau amb mi mateix. Quan has fet música amb assiduïtat i deixes de fer-ho, perds una parcel·la important de la teva vida. Com que no és una moguda comercial, ningú esperava que féssim res més.

- Set anys entre disc i disc són bastants, la teva relació amb la música deu haver anat canviant molt. Quin paper hi juga ara a la teva vida?
En l'aspecte personal és com el meu àlbum de fotos. La música és l'espai per la memòria, allò que m'ajuda a fer el que he de fer. Sóc molt tastaolletes, porto molt de temps clavat amb la salsa i compro discos com un boig, per aquí per allà. No m'entenc a mi mateix sense la música, no sé ni quin espai ocupa perquè els ocupa tots, i jo em desenvolupo acompanyat d'aquesta banda sonora constant.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- Tot i ser un element abstracte que ho ocupa tot, heu volgut editar un disc en físic, li doneu molt de valor a aquest format...
Jo a casa tinc discos de pedra, dels anys 40, dels 50 i 60 i 70... És un format més difícil de destruir que "zeros i uns" penjats al núvol, que els pots perdre el rastre. Com a col·leccionista valoro molt l'edició física, per mi era molt important que tingués una traducció en físic. El vinil és un format que per la seva mida i atributs el fan més fàcilment perdurable. M'imagino que d'aquí a trenta 30 anys, algú trobarà el nostre disc en una caixa del futur mercat de Sant Antoni i em farà gràcia. Veuré allò i serà la manera de deixar registre de la meva música de manera sòlida.

 

Rodrigo Laviña a La Comunal | Foto: Helena Molist
- Sent un col·leccionista malaltís, les influències que has recollit durant set anys són moltes. Com ha canviat la sonoritat d'Extraño Weys respecte a l'àlbum anterior?
Els processos són els mateixos que amb l'altre disc: el Viktor Pizza, que és el nom del Patxi quan fa de productor, fa la tria dels samplejos i sobre ell recau tota la producció. Hi ha un rotllo i una tècnica que són conditio sine qua non, sobretot el treball amb els samplers. La metodologia és la mateixa, però han canviat les fonts que hem anat a buscar: en l'anterior havíem anat a buscar soul i jazz i en aquest hi ha altres gèneres: hi ha música psicodèlica de finals dels 60, música brasilera, música catalana...

- L'heu titulat 'Rodrigo Laviña y su combo' (Say It Loud Records, 2021). El Gordo del Puru no hi podia faltar!
El Gordo és un membre satèl·lit d'Extraño Weys per la seva personalitat i perquè viu a la muntanya, és difícil d'enganxar per banda. Teníem superclar que hi havia de ser i va ser molt fàcil, havia de ser-hi a qualsevol preu. Fa duess aparicions estel·lars i l'obertura, ja ho va fer en el disc anterior i és marca de la casa. Que ell digui les primeres paraules del disc és presentar que això que estem fent, efectivament, és Extraño Weys.

- Pel que fa a lletres també perceps un canvi important?
Aquests anys m'han passat coses, i està bé que passi el temps per poder reflectir-ho a les cançons. Hi ha molt de fer-se preguntes a un mateix, de saber què hi faig aquí. Si bé és cert que es manté el "vacileo", que és inherent al gènere, aquest és molt reposat. En altres gèneres també n'hi ha: que el Charlie Parker volgués posar moltes més notes que el que havia tocat abans d'ell era provocar i dir: "quantes notes pots fer tu per minut?".

- Per tant, aquest disc t'ha travessat d'una manera molt diferent?
Totalment. Fer aquest disc és fruit de la necessitat. Podria no haver-ho fet, ningú està esperant que traguem aquest disc. No estem a la roda de fer un disc per obligació, ho fem per amor a la vida i per passar-ho bé. M'ha travessat diferent perquè han canviat moltes coses a la meva vida i trobava a faltar això. Quan vam fer el primer disc d'Extraño Weys va suposar veure que podia fer les coses d'aquesta manera, com una sorpresa, i ara em vaig adonar que ho podia recuperar. Me'l sento molt meu. Hi ha moltes frases que volen dir coses molt importants per mi, encara que no tinguin un sentit per la gent que no em coneix.

 

Rodrigo Laviña durant l'entrevista | Foto: Helena Molist
- Com et fa sentir que aquest projecte, perquè així ho heu decidit, estigui als marges de la gran bombolla discogràfica?
Molt bé! És el que hem de fer i com ho hem de fer. La roda discogràfica és perversa, absurda, innecessària, denota una velocitat que està per sobre de l'humà. Nosaltres volem fer un disc, no treure 25 singles i després dir que allò era un disc. Estar dins d'una roda que no és la nostra ens fa estar supercontents. El que defensem i estem treballant és intentar fer-ho d'una altra manera, no fer-ho com el mercat ens diu que s'han de fer les coses.

- Això es deu a la teva experiència prèvia al món de la música?
És per reflexions que hem anat fent. L'últim treball que vam fer amb At Versaris no vam fer ni disc, es podia descarregar. Total, veníem discos a 10 o 15 euros i la gent se'ls trobava a l'FNAC a 18 euros... No hem tingut cap mala experiència, però tu veus com funcionen les coses. Com que la música ocupa aquest espai tan màgic i bonic de la meva vida, vincular-ho a això és com acceptar la derrota abans de començar la batalla. De fet, ens hem debatut molt sobre si penjar la música a Spotify, odio Spotify, no m'interessa la seva dinàmica de consum de senzills.

- Aquest nou disc s'engloba en una manera d'entendre la cultura com un "camp de batalla" per realitzar-nos com a persones. Davant d'un sistema que ens diu com ha de ser la cultura dominant, estem aconseguint fer-nos-la nostra?
No ho estem aconseguint, però no vol dir que no haguem de presentar batalla. Que les coses no siguin fàcils no significa que no les puguis lluitar, ja sigui en l'àmbit de la cultura, en l'accés a l'habitatge o en qualsevol dels teus drets bàsics com a humà. És un camp de batalla perquè estic convençut que forma part de la teva realització com a persona i del que has vingut a fer al món. No pot ser que només hagis vingut a treballar o a cuidar, que hagis vingut a fer deures i no tinguis cap espai on deixar volar la imaginació, sentir-te acompanyat... La cultura és el que et diferencia a tu d'un altre tipus d'animal: pots qüestionar-te coses, és un mirall des d'on veiem coses dolentes de nosaltres mateixos. Vull estimar, vull estimar més, més fort i més guai, i tot això forma part de la cultura, que et dóna les eines per tenir una vida més plena i més incòmoda. Tot forma part d'escapar de la via unívoca, per això el capital controla la cultura de masses, perquè és on es generen els rols, t'expliquen com és la vida i el treball. Cultura també és fer una birra amb els col·legues, tot el que puguis subvertir i recuperar en aquest temps extret a la teva persona.

- En aquesta definició de la cultura s'hi entreveu part del pensament de La Ciutat Invisible, on tu treballes.
El que em mola és que no és només pensament, va més enllà del discurs. La construcció del discurs podria venir només de La Ciutat Invisible, hi tenim persones que pensen molt i es qüestionen moltes coses. La Ciutat Invisible és un guant, no una cotilla. És un guant perquè les sòcies de La Ciutat Invisible ens podem desenvolupar a nivell humà. Si jo tinc una necessitat com a soci, anem a buscar de quina manera es pot desenvolupar aquesta idea. També han col·laborat QueSoni, una cooperativa de serveis tècnics i de so, Krakatoa, una cooperativa que planxen discos de vinil, Monostereo, que és un col·lectiu format per dues artesanes de la serigrafia i el Negrescolor ha fet la il·lustració de l'àlbum. Volem visibilitzar que hi ha maneres per intentar fer la música d'aquesta manera, amb agents democràtics i que tenen el control sobre el mitjà de producció.

 

Laviña també és soci de La Ciutat Invisible | Foto: Helena Molist
- Apuntes a la precarietat de la cultura. Per què han d'anar lligades la cultura i la precarietat?
És una llàstima, diu moltes coses de com és la cultura al nostre país. Li donem un valor de hobby. En temps de pandèmia em va agradar el manifest que es va treure des d'Indigestió que parlaven de la renda bàsica, un accés a poder sobreviure amb certa dignitat i que et doni temps a desenvolupar-te. La gent que fa cultura ha de tenir una manera de viure, estem parlant d'uns mínims.

- Trobes a faltar alguna cosa del teu passat musical?
Estic superbé on estic ara. Més aviat al contrari, necessitava tot allò per dirigir-me en la direcció cap a on vaig ara. No tornaria enrere, però clar, sí que m'agradaria tornar a tenir vint anys. Ara li estic perdent la vergonya a dir que faig rap amb 37 anys. He viscut coses molt boniques en el món de la música: he viatjat, he anat a molts pobles del país i he conegut persones molt interessants, no ho canviaria. La hipòtesi és no estancar-se. Anar fent més projectes, més enllà d'At Versaris, és desplaçar-me, fer altres coses.

- Després d'aquest llançament tornareu a marxar o us quedareu al panorama?
No sé a què hem vingut. La nostra intenció és fer un show amb això i que pugui girar dins les nostres possibilitats. Nosaltres no tenim la sensació d'haver marxat mai, no hem parat de fer música. Ara tenim ganes de compartir-ho amb més gent. La música la fem per nosaltres, això hi serà sempre.

Més informació: 

A

També et pot interessar