Jump to navigation
-Va ser difícil escriure el guió tractant-se de persones amb discapacitat intel·lectual?Jo no en tenia ni idea ni de discapacitat intel·lectual ni de bàsquet. Vaig conèixer l’equip amb què baso la història de Brujassot, a València, després de llegir un article a El País. Vaig veure que eren uns nanos molt divertits, volia plasmar la seva manera de viure a través d’una comèdia. Hi ha una línia molt fina entre passar-se i semblar que te’n riguis d’ells o quedar-te curt i semblar paternalista. El primer que vaig fer va ser passar el guió al president de l’associació i a l’entrenador de l’equip i em va dir que era molt divertit i respectuós, que endavant.
- Ningú s’ha sentit ofès per utilitzar l’humor amb persones amb discapacitat intel·lectual?El president i l’entrenador em van fer algunes recomanacions i vam afegir i treure alguna cosa. A més a més, abans de començar el rodatge, vaig contactar amb totes les associacions que treballen amb persones amb discapacitat intel·lectual de Madrid i ens van acompanyar en tot moment. Segur que algú s’haurà sentit ofès, però és inevitable.
- Quin missatge volíeu transmetre amb la pel·lícula?Preteníem ensenyar la visió de la vida que tenen, la capacitat per gaudir de qualsevol cosa. No vull comparar-los amb nens, però tenen una manera de ser semblant als infants. Quan som petits no tenim preocupacions i sabem treure ferro a l’assumpte. Ells conserven aquesta innocència, continuen sent feliços... Al final, jo tenia enveja d’ells! Sí que tenen dificultats i no és fàcil l’adaptació a la societat, però tenen una capacitat immensa per ser feliços.
- Hi ha un moment de la pel·lícula que a través d’un diàleg preguntes “qui és normal?”.Les persones que fem veure que som normals tenim moltes discapacitats emocionals: la por, l’ego, la ràbia, la frustració, etcètera. Hi ha molts factors que no ens deixen ser feliços ni gaudir de la vida. Al final t’acabes preguntant qui és normal. I segurament no ho és ningú.
- Què t’ha aportat ser el guionista de 'Campeones'?Abans que parlàvem del guió, també va ser molt interessant quan ja vam tenir els actors escollits. Ells mateixos van aportar coses i els personatges van créixer encara més. Cada dia em donen lliçons, durant el rodatge i ara, quan anem a recollir premis. M’ha aportat un creixement personal brutal.
- El festival Psicurt se centra en la salut mental; és encara un tema tabú?Vull pensar que 'Campeones' ha ajudat al fet que no sigui un tema tant tabú. Hi ha mil maneres de tractar tots els temes, si ho fas des del respecte, pots parlar de qualsevol.
- Parles sempre de “persones amb discapacitat intel·lectual”. A vegades la terminologia també forma part d’aquest tabú.Quan vam començar la pel·lícula, s’anomenaven “discapacitats intel·lectuals”, després “persones amb discapacitat intel·lectual” i ara “persones amb capacitats especials”. Hi ha mil maneres per referir-se, però la millor és la que ells se sentin més còmodes. Si ho fas respectuosament, no crec que hi hagi problema. Per exemple, no és el mateix tenir una discapacitat que ser un discapacitat. A una persona que porta ulleres perquè no veu correctament, ningú li diu discapacitat. El segle passat, els hi deien “subnormals” i ara és un concepte molt ofensiu. Cal avançar, ara està bé que els hi diguin campions!
- Quin paper ha de jugarla cultura per normalitzar-ho?Depèn de la societat, més que de la cultura. A nosaltres ens ha costat moltíssim tirar endavant aquesta pel·lícula a causa del finançament. Cap productora volia abordar una qüestió com aquesta. Si des d’un inici no et deixen explicar una història, és complicat que es generi un debat en la societat.
- Falten altaveus com el festival Psicurt?I tant! Els festivals ajuden a visibilitzar qualsevol cosa, però perquè existeixin, abans s’han de fer pel·lícules o curts.
- Per acabar, hi haurà segona part de ‘Campeones’?Segur que sí! Tots els implicats volem fer-la, però no a curt termini perquè ara tenim altres projectes.
Web Psicurt
