Montse Visa
,
30/10/2019
Família

Anna Camarasa: "La intel·ligència emocional hauria de ser una competència de les escoles"

La doctora ens parla de com detectar un inici de trastorn mental i combatre'l amb la prevenció i la gestió de les emocions
Anna Camarasa

Foto: 

Montse Visa
L’Anna Camarasa (1985) és metge psiquiatra i actual coordinadora del Programa de Suport a la Primària de Salut Mental de Lleida que es gestiona des de l’Hospital Universitari Santa Maria. Aquest ha de permetre detectar qualsevol inici de trastorn mental en els pacients des que acudeixen al seu metge de capçalera per evitar hospitalitzacions i reduir la presa de medicaments. Amb ella parlem de com s’articula el programa, que treballa amb algunes de les patologies més freqüents de la nostra societat com la depressió o l’angoixa, que actualment afecten a més dones que homes; i de com combatre-les a través de la prevenció i la gestió de les emocions.
"El fet de reconèixer les nostres emocions i poder-les expressar ja ajuda moltíssim a prevenir. Quan un expressa les emocions, les pot compartir i gestionar millor"

- Des del 2015 coordina el programa de suport a la sanitat primària que ha de permetre detectar precoçment qualsevol inici de trastorn. Com es fa aquesta prevenció?
Aquest programa es va iniciar el 2010 amb la figura del psicòleg i el 2017 va entrar en funcionament un equip multidisciplinari format per psiquiatres, psicòlegs i infermeres de salut mental. Ens distribuïm arreu de la Regió Sanitària de Lleida i intentem que a cada àrea bàsica on treballem hi hagi un microequip format per aquests especialistes. Quan un facultatiu detecta que un usuari necessita atenció psiquiàtrica o bé psicològica, és derivat a les nostres consultes. Nosaltres fem una valoració i si veiem que es tracta d’una simptomatologia lleu, ho tractem des d’atenció primària. Si creiem que és una patologia més complexa o un trastorn mental sever, el derivem a l’Hospital Santa Maria o a les consultes, al centre de salut mental i adults (CSMA).

- Un dels objectius del programa és reduir la presa de medicaments. Això vol dir que ens estem medicant en situacions que podríem solucionar d’una altra manera?
D’acord a l’evidència científica i les recomanacions terapèutiques; davant una simptomatologia de depressió lleu es recomana iniciar un tractament amb psicoteràpia. Si aquesta no anés bé, caldria intervenir farmacològicament. Tenint en compte que aproximadament un 60% de consultes en atenció primària tenen relació amb la simptomatologia ansiosa depressiva, cal implementar tot el ventall d’eines psicoteràpiques i psicoeducatives en angoixa i depressió i deixar en segon terme el que és la medicació, i per tant, només medicalitzar en casos necessaris.

- A què es deu que la majoria de consultes que rebeu tinguin relació amb l’angoixa, l’estrès o la depressió?
Possiblement la crisi econòmica que s’ha esdevingut en els últims anys hi ha tingut un paper important perquè l’estrès que genera es tradueix en patiment i aquest l’expressem a través de tristesa, ràbia, impotència, insomni o alteracions en la gana. Si anem a buscar la causa d’aquest patiment, podem treballar tècniques per aprendre i disminuir els nivells d'estrès emocional per tal de no relegar-ho només a la pastilla.

- Ens pot afectar a tots la depressió o hi ha persones més vulnerables?
Aquí diferenciem la depressió reactiva i l’endògena. L’endògena no la triem i està a la mateixa alçada que un altre tipus de trastorns, com podria ser una diabetis. Tothom hi està exposat. Una altra cosa és que els inputs externs que rebem i les situacions del nostre entorn, que poden ser més desfavorables, siguin causa generadora d’estrès i es tradueixin en una depressió reactiva. En cada cas, les eines que utilitzarem seran diferents. Davant la depressió endògena farem un tractament farmacològic; mentre que en les reactives, amb la medicació alleugerirem alguns símptomes com l’insomni, l’alteració de la gana o la sensació d’angoixa. Però la situació d’estrès continuarà existint perquè l’entorn no haurà canviat si no hi ha un aprenentatge de la gestió del nostre malestar.

- I com treballeu aquestes altres vessants?
Com que nosaltres treballem amb equip, cadascú té una funció molt delimitada. Bàsicament, es realitzen tècniques de relaxació i detecció de les emocions i, a la vegada, ensenyem com treballar-les i gestionar-les. Es pot treballar la intel·ligència emocional, l’assertivitat, com posar límits al nostre entorn i aprendre a dir no. Sovint anem assumint càrregues i aquestes ens generen molta angoixa. Les dones tenim tendència a carregar-nos amb la família, la logística que aquesta comporta, la conciliació amb la feina... la condició de ser dona genera un cert estrès, i aquesta és una condició crònica perquè el fet de ser dona no canviarà.

- En aquest sentit, teniu més pacients dones que homes?
Sí, amb diferència. M’atreviria a dir que les dones de totes les edats representen 2/3 de les consultes. Això implica que les dones consumeixin més medicació també.

- Com podem detectar si patim angoixa o estrès i cal que demanem ajuda?
Quan el nostre malestar comença a interferir en la nostra funcionalitat del dia a dia. Per exemple si una situació d’estrès em provoca malestar, palpitacions i fa que no pugui agafar el cotxe, aquí em trobo limitada i hauré de sol·licitar ajuda i acudir al metge de capçalera i explicar-li els símptomes.

- Hi ha altres patologies que hagin augmentat en els últims anys degut al nostre ritme de vida i la societat en què vivim?
Hi ha una unitat específica de joc patològic on es tracten addiccions i en la qual s’ha vist un increment d’addició a les noves tecnologies i les cases d’apostes online. Però a la meva unitat el que tractem és simptomatologia ansiosa depressiva i detecció de trastorns psicòtics en una fase inicial o bé prodròmica. En aquest cas, serien joves que acudeixen a la consulta amb símptomes depressius com podrien ser poques ganes de fer coses, indiferència, canvis en el ritme del son, perden pes... la família detecta que la persona no es troba bé i el metge de capçalera, per la seva banda, observa que els símptomes no quadren amb els d’una depressió. Ens deriven el pacient i aquí nosaltres explorem l’inici d’un possible trastorn psicòtic. El que fem és aquesta detecció precoç.

- Les causes d’aquest trastorn són genètiques?
Es considera que hi ha un factor ambiental prou important, des de l’entorn familiar o socioeconòmic, o el consum de tòxics, entre d’altres.

- En els pròxims anys cap on creu que derivaran aquest tipus de patologies?
Un dels objectius de treballar colze amb colze amb les àrees d’atenció primària i els seus metges és fer un treball preventiu. A banda de la promoció d’estils de vida saludables i psicoeducació de l’ansietat i la depressió, el que fem és treballar la prevenció de trastorns mentals. Evitar que les situacions d’estrès es puguin cronificar i, per tant, haver-les de tractar com un trastorn mental. Tenim per endavant un gran treball de prevenció.

- Com es pot treballar aquesta prevenció des de la societat?
Cal treballar des de la intel·ligència emocional. Que aquesta es consideri una competència a les escoles i no només una assignatura. Per exemple, a algunes llars d’infants treballen 'El monstre dels colors' on cada color representa una emoció. El fet de reconèixer les nostres emocions i poder-les expressar ja ajuda moltíssim a prevenir. Quan un expressa les emocions, les pot compartir i gestionar millor. Si ens les guardem, es converteixen en una olla pressió i acaben sortint com poden, en alguns casos a través de conductes autodestructives.

- La base és l’educació en relació a la intel·ligència emocional doncs?
Sí, una altra situació que també ens trobem molts cops és la psiquiatrització de la vida quotidiana. Situacions normals que la societat viu com a malaltia i fa que acudim a la consulta. Quan se’ns mor algú proper és normal estar tristos, plorar, tenir records o emocionar-nos. Si l’entorn viu això com si patíssim una depressió o una malaltia, anirem a la consulta perquè ens receptin medicació; però el dol és un procés que cal passar. Nosaltres i l’entorn. Per això és tan important poder compartir i expressar el nostre patiment.

- Aquesta idea xocaria amb l’estigma que encara hi ha sobre aquells que van al psiquiatra o aquest ja ha desaparegut?
Crec que hi ha dos vessants. Un és l’estigma del trastorn mental sever i l’altre és quan una persona té un patiment, va al metge i aquest li fa una recepta. En aquest cas, li estem dient que està malalt i per això necessita medicació. Aquí hauria d’entrar la prevenció quaternària, que es basa en intentar no psiquiatritzar sinó explicar-li al pacient que les emocions que està vivint són les adequades a la situació que travessa.

També et pot interessar