Cinema resistència

Foto: 

Surtdecasa
Cinema de Caseres, en un el documental 'L'últim fotograma'.

Cinemes de resistència al sud de Catalunya

Més enllà dels complexos multisales, a Cambrils, Vimbodí o Caseres hi ha petits cinemes que segueixen al peu del canó
Marc Busquets
,
25/08/2017
Arts
Amb el tancament del Palace a finals del passat mes de març, Reus va quedar orfe de cinema. De cara al Nadal està prevista l'obertura d'un complex de sis sales a La Fira Centre Comercial de Reus, però el cas és que els cinèfils de la capital del Baix Camp que vulguin anar a veure estrenes han d'agafar el cotxe i desplaçar-se a les localitats properes. Aquesta és una situació, per desgràcia, que no és nova. De fet, a Tarragona va passar el mateix, temps abans, fins que al nucli urbà s'hi ha obert una seu dels cinemes Yelmo. Però més enllà dels gegants exhibidors, a la demarcació de Tarragona hi ha encara diversos petits cinemes que resisteixen el pas del temps, que han après a sostenir la crisi i segueixen programant pel·lícules. No són pas lluny, així és que us recomanem una visita a qualsevol d'aquests cinemes. Ja no per veure el film, sinó per descobrir un equipament cultural que un exemple de la resistència cultural local.
Hi ha un model alternatiu de cinema. Més enllà dels polígons, amb menys recursos però amb la mateixa il·lusió i, sens dubte, amb més història.

1. Rambla de l'Art, 'més que un cinema'
El cinema Rambla de l'Art de Cambrils obre tarda rere tarda amb una clara aposta per les propostes culturals de qualitat, de vegades força allunyades dels circuits comercials. Als 80, la vila es va quedar sense cinema i l'Ajuntament es va fer amb l'antic Rambla amb la voluntat de convertir-lo en un casal. L'equipament, reobert l'any 1989, es va reformar i va passar a convertir-se en un espai per a diversos usos. No obstant això, amb el pas del temps i després d'un primer període satisfactori, va entrar lentament en declivi fins al seu nou tancament el 2013. Un concurs públic guanyat per Olwyn Films i el seu impulsor, Toni Badimon, l'ha revifat. L'objectiu és fer de Rambla de l'Art "un punt de trobada" en què no només s'hi puguin veure pel·lícules. De fet, s'hi projecten òperes, s'hi lloguen i venen pel·lícules i el vestíbul acull exposicions de fotografia i pintura. "És més que un cinema, és un centre cultural", apunta Badimon. S'organitzen sopars després del passi de determinats films, i s'estrenen pel·lícules amb la presència dels seus realitzadors. "S'ha de fer així, si es vol ser diferent i atractiu per a la teva audiència", assenyala l'empresari. "Mirem de fer entendre que venir al cinema pot ser barat i enriquidor", afegeix.

2. Vimbodí, reducte cinèfil
Si el Baix Camp compta amb la Rambla de l'Art com a joia cinèfila, a l'Alt Camp poden presumir del Cinema Foment de Vimbodí. Al peu del canó a la taquilla des de 1981, l'encarregat Alfons Alsamora les ha vistes de tots colors i lamenta que "la gent jove s'estimi més anar als cinemes dels centres comercials" abans que no pas als dels petits pobles. No obstant això, es renova la programació de manera quinzenal amb especial protagonisme del cinema d'autor. La sala compta amb de 225 butaques. No sempre s'omple, però aplega entre 60 i 70 persones per sessió. El Foment d'Alsamora és, per tant, el refugi cultural per a gent de l'Espluga de Francolí o Solivella, entre d'altres. "Si aguantem és perquè això ens agrada, perquè som gent de cinema", apunta satisfet. Ara bé, en aquest espai, antic cinema parroquial i de titularitat municipal des dels 80, s'hi fan moltes altres coses, com ara representacions teatrals. A banda, a uns quilòmetres s'hi troba el Centre Recreatiu de Vilallonga del Camp.

3. El cinema més veterà de casa nostra
Ara bé, si a la demarcació tarragonina hi tenim un referent cinematogràfic que ha resistit l'eclosió de les multisales a la perifèria de les capitals, és sens dubte el Cinema Modern de Caseres, a la Terra Alta. La població, de 253 habitants, amaga un dels tresors culturals més ben guardats del país. Allà hi fa ni més ni menys que 56 anys que Javier Escarceller hi va iniciar una aventura que encara dura gràcies a l'esforç, la tenacitat i la passió pel setè art de la família. De fet, Escarceller, que ha complert 100 anys, té en el seu nebot Josep Maria Peris, el continuador de la seva nissaga exhibidora des de fa una dècada. La programació, força variada, mira de seduir tot tipus de públics, tot i que és la singularitat del projecte el que atrau fins i tot turistes i curiosos. Ja ho veieu, hi ha un model alternatiu de cinema. Més enllà dels polígons, amb menys recursos però amb la mateixa il·lusió i, sens dubte, amb més història. I el millor de tot plegat és que els tenim a les nostres comarques. Llarga vida, doncs, als cinemes de resistència.

De fet, en el documental 'L'últim fotograma', dirigit per Lali Colomé, fa un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic. 

  • imatge de control 1per1

A

També et pot interessar