Dies frenètics

Vivim des de dins el rodatge del nou videoclip de Joan Masdéu 'Dies sabàtics' rodat pel Camp de Tarragona

Vicenç Torrent

21/01/2014

Arts

Si hi ha una fixació comuna entre un bon grapat de directors de curtmetratges i videoclips són els espais abandonats. Creieu-me, quan en trepitgen un fan la mateixa cara que els nens quan descobreixen els regals de Reis. Fixeu-vos-hi quan vegeu videoclips, tard o d’hora hi descobrireu una fàbrica abandonada, una casa vella amb el sostre desintegrant-se o un antic sanatori amb rajoles polsegoses i llits rovellats. Estèticament és un tresor per als artesans de l’audiovisual. Això tan vell voleu filmar? Sí, senyor, ens anirà perfecte. Voleu que ho netegi una mica? NI-SE-LI-ACUDEIXI! Si em donessin dos rals per cada cop que he presenciat aquesta escena ara nedaria en l’abundància.

Aquests dies he tingut l’oportunitat d’assistir al rodatge del nou videoclip del Joan Masdéu, el que il·lustrarà el primer single -titulat 'Dies Sabàtics'- del seu segon disc en solitari -'Dissabte'- i que va firmat per la productora reusenca Acid Factory. La meva missió era assistir a la gravació i aprofitar per a fer un reportatge fotogràfic a mode de making of, però això ara no ve al cas, el que importa és el lloc on em citen el primer dia, precisament un indret abandonat, l’antic Hospital Sant Joan de Reus. L’espai no decep gens ni mica: passadissos infinits completament desèrtics, habitacions sense vida i sales de parts i quiròfans on encara hi resta material que no es va considerar aprofitable per al nou hospital i que porta un parell d’anys sense prestar cap tipus de servei. Ideal, a càmera tot això quedarà magnífic, i més tenint en compte la idea central del videoclip: un Joan Masdéu que vaga per un món que sembla haver-se quedat desert.

Un altre Joan, l’encarregat de manteniment que ens guia pel laberíntic interior de l’hospital durant el llarg matí de rodatge, ens comenta que no som pas els primers que visitem l’hospital des que és buit, que hi ha hagut més gent interessada en enregistrar-hi imatges. Fins i tot quan estava en ple funcionament, directors com Bigas Luna l’havien convertit en escenari de les seves pel·lícules. Allò sí que eren saraus dels bons, venien infinitat de camions carregats de material i de vés a saber quantes persones que treballaven en el rodatge, era un bon enrenou haver de tancar una planta expressament per a la filmació. Així ens ho explica el Joan de manteniment mentre, tot pacient, espera que el Víctor, el realitzador del videoclip, vagi traient suc dels racons buits amb la càmera.

A diferència del de Bigas Luna, el nostre rodatge no va sobre les rodes de cap gran camió ni suposa el desembarcament de desenes de treballadors. Una sola furgoneta carrega tot el que és necessari: una càmera, un trípode, una petita grua, un tràveling DIY extremament eficient i quantitats considerables de deixalles que serviran per a l’atrezzo dels diversos escenaris. Ni il·luminació artificial, ni maletins de maquillatge ni cadires per al repòs dels implicats. Un realitzador-càmera-director de foto que després s’encarregarà de l’edició-postproducció-grafisme, un productor que carrega tot el dia amb el telèfon a l’orella i un assistent de rodatge que és també el conductor de la furgoneta. Una austeritat de recursos que va en consonància amb l’esperit que transmetrà el videoclip, però que també s’adequa a les especificitats d’una part del món del audiovisual que treballa allunyat de les grans produccions. Aquí, en aquesta lliga de les petites produccions, la màxima “menys és més” pren tot el seu valor pràctic.

Ja hem acabat de l’hospital i és moment de moure’ns. Si bé el rodatge no s’allunya en cap moment del Camp de Tarragona, la furgoneta, amb tot l’equip material i humà carregat, es passa les festes de Nadal fent quilòmetres amunt i avall com si d’un grup de paradistes de mercat es tractés: cada dia som a un lloc diferent i en cada parada es descarrega tot el material, es grava el que s’hagi de gravar i es tornen a entaforar els trastos a la furgoneta. I som-hi. De Reus vés cap a Vilafortuny, on hi ha un carrer desolat que és idoni, després baixa cap a Vila-seca abans que es pongui el sol, munta la grua ràpid que aquells núvols amenacen en tapar-nos el sol, posa el teu cotxe allí que sortirà al pla, demana a aquell senyor si es pot esperar un moment a passar pel pas de zebra. Edu, aquelles branques tira-les més al mig que no es veuen. David, ja tenim supermercat on gravar? Ho hauríem de tenir per demà, que se’ns tira el temps a sobre. I torna cap a Reus a rodar uns quants plans, i vés-te’n a Tarragona al pont aquell, i a l’endemà aixeca’t prou aviat com per filmar els carrers buits de vida humana. Ja tenim supermercat? Genial, diumenge hi anem, just després d’haver tallat la Raval Santa Anna de Reus, haver-la omplert de trastos i cotxes desballestats durant una hora, haver espantat més d’un veí amb tot aquell desgavell simulat i haver enregistrat un pla del qual en sortiran només dos segons al videoclip. Tot això per dos segons? Sí, senyora, el món de l’audiovisual pot arribar a ser així de poc eficient.

Tot i que en cada etapa s’enregistren pocs plans, el ritme de rodatge és intens i, a la llarga, exigent. I el temps passa volant. No hi havia hagut massa dies per barrinar la idea del videoclip, n’està havent els justos per gravar-lo i en quedaran uns pocs per muntar-lo. Per això es treballa en paral·lel. En els descansos del rodatge s’aprofita per anar editant les imatges que ja es tenen i, si cal, seguir rumiant sobre què li falta o què li sobra o què podríem fer perquè aquesta part o aquell tros s’entengui més o quedi millor estèticament. Preproducció, producció i postproducció pràcticament simultànies, cosa que s’allunya de la teoria que s’ensenya a les escoles i universitats segons la qual un procés va rere l’altre. La teoria eclipsada per la supervivència, el pa de cada dia d’aquests rodatges.

Sense ni adonar-nos-en van passant les jornades fins que arribem a la nit de Reis i s’enregistra l’última escena important del videoclip. És fosc, som en un mas apartat de la ciutat i les imatges es prenen a l’aire lliure, amb l’única il·luminació d’un foc a terra. A banda de l’equip habitual també hi ha cervesa, pica-pica i fins i tot un tortell casolà acabat de coure al forn. No hi falten alguns amics de l’equip que han donat un cop de mà tots aquests dies. Tot i que improvisada i sense grans escarafalls, aquesta petita celebració té el gloriós regust del premi obtingut després d’haver picat pedra durant dies. L’ambient en aquestes últimes hores de rodatge acaba sent molt similar al que es pot viure quan una colla d’amics es troba per passar un vespre d’hivern parlant de qualsevol instranscendència mentre van buidant llaunes de cervesa. No hi ha ni director, ni artista fotografiat, ni el que recull els cables. Hi ha un equip on el tracte ja és més amical que professional, on les bromes van que volen i on l’entesa és immediata. Aquesta part del món del videoclip de les petites produccions, el que porta el “menys és més” per bandera, el de la falta d’artificis, desprèn caliu, passió, ganes i instint de supervivència. Aquest és el secret perquè, de tant en tant, una petita producció no sembli una petita producció i el seu resultat pugui comparar-se amb els dels grans noms del sector sense por a sortir-ne derrotats. Si aquest és el cas del videoclip de 'Dies sabàtics' és una cosa que podreu comprovar vosaltres mateixos quan el gaudiu.