Jump to navigation
- La teva biografia diu que ets il·lustrador, però que prefereixes definir-te com a comunicador gràfic. Per què aquest apunt?Tampoc hi ha massa diferència, el que passa és que molts cops es confon la il·lustració amb la feina de dibuixant i quan il·lustres també pots treballar el disseny gràfic, el collage, la tipografia...
- També pel fet que el nom de comunicador gràfic potser ja et diu que les teves il·lustracions tenen alguna cosa a dir.Sí, tot i que el que faig habitualment és traduir en imatges les paraules que el periodista plasma en l'article. És així com l'ajudo a que s'acabi d'entendre.
- Si miréssim el teu currículum, constaria que també ets enginyer industrial i publicista. Com fas el pas per transformar el teu treball fins al món de la il·lustració?Quan va ser el moment d'escollir una carrera vaig fer una mica de cas a allò que deien abans, que havies de fer alguna cosa de profit. Així que vaig estudiar enginyeria i he exercit d'enginyer durant 6 anys, el que passa és que no m'acabava d'agradar i em vaig voler decantar cap a la il·lustració, així que em vaig posar a estudiar a l'Escola d'Art de Tarragona i després vaig fer la llicenciatura en Publicitat i Relacions Públiques.
- I tots aquests coneixements es reflecteixen en el teu treball diari com a il·lustrador?Ara mateix la meva feina se centra en una part molt tècnica que és la il·lustració, que correspon al que vaig estudiar a l'Escola d'Art; i una part més creativa, que surt de la llicenciatura de Publicitat. Quant a la part d'enginyer, suposo que d'alguna manera també està present en mi pel que fa a l'ordre, la metodologia, la rigorositat i sobretot, en el procés creatiu, sí que hi ha alguna cosa que mantinc.
- Parla'n's d'aquest procés creatiu.El que intento fer és seleccionar les paraules més rellevants, que em són expressades per un article o un brífing d'una agència, per convertir-les en imatges. És com un petit joc per crear una sinergia entre el text i la il·lustració. Aquesta metodologia m'agrada molt i es veu que a la resta també, perquè em criden d'universitats i escoles per ensenyar-la. Tot i això, voldria poder aturar-me una mica i dedicar més de temps a seguir investigant sobre aquest procés de traducció.
- Si parlem de suport, ets més de paper o de digital?A mi m'agrada molt més el paper però avui en dia és pràcticament impossible, així que el 100% de la meva feina la faig en digital. És molt més còmode, tant per la distància com pel temps.
- Quins temps et marquen habitualment per realitzar les entregues?Fa uns dies m'entrava una il·lustració per al New York Times: a la matinada m'enviaven un correu i quan em vaig despertar vaig llegir que demanaven tres propostes per aquell mateix dia. Amb això vull dir que en 24 hores et donen brífing i l'has de contestar amb les propostes que volen, a més d'entregar la il·lustració final quan es decideixen. Normalment en diaris és així d'ajustat, en revistes et poden donar fins a una setmana.
- Com definiries la tècnica del teu estil?Intento que doni molta màniga amplia al concepte. Quan dibuixo un personatge intento que siguin molt sintètics, amb el cap petitet i sense ulls ni boca. I potser gràcies a aquest estil més sintètic i naïf fa que no entri en competència amb la idea final de la il·lustració.
- Com bé has dit, la majoria de les teves il·lustracions es caracteritzen per mostrar parts de l'anatomia desproporcionades. Té una finalitat?La de no entrar en dissonància amb les altres parts i que el dibuix no es mengi la idea de l'article. Però al final també forma part d'un divertimento meu per donar personalitat a la il·lustració. Tot i que aquestes formes possiblement em vénen marcades per referents més clàssics com Giacometti o el mateix Modigliani.
- Quin paper juga el color en els teus dibuixos?No m'agrada que siguin massa estridents, però sí que juguin entre ells. Llavors hi ha una fase final on sí que, un altre cop per diversió, agafo els colors que més lliguin i siguin coherents.
- I hi ha també una dosi subtil d'ironia...Sí, intento ser una mica crític. Quan faig un dibuix no intento només que sigui més o menys maco, sinó que intento crear un diàleg amb aquella persona que està llegint l'article o directament mirant la meva il·lustració. Deixo petites pistes i un dels jocs que m'agrada fer és jugar amb aquesta crítica, sarcasme o ironia més cruenta, sempre però sense caure en la literalitat. M'agrada que les il·lustracions tardin una mica a ser desxifrades.
- S'entén igual el concepte aquí que als Estats Units, a Amèrica Llatina o a la Xina?Més o menys sí, però t'has de contextualitzar. Als Estats Units no volen saber res de pits ni de nus i, en canvi, són molt tolerants amb la crítica política o psicològica; cosa que als diaris europeus, espanyols o fins i tot catalans passa totalment al contrari. Un altre aspecte a tenir en compte és la simbologia política o religiosa: una rosa no vol dir el mateix aquí que a l'Argentina, igual com a Hong Kong no pots posar una mà jurant damunt d'una Bíblia, perquè això ho fan els americans. Són coses que semblen òbvies, però quan estàs treballant des d'aquí molts cops no les penses.
Pepe Serra (Mènsulastudio) - Tot plegat portat al teu terreny per crear una reflexió a qui llegeix l'article i veu el teu dibuix.El 80% dels meus encàrrecs són per a diaris i premsa escrita, llavors el que intento fer és reforçar la idea de la periodista i donar-li el meu punt de vista. Normalment els directors d'art em deixen portar-ho bastant al meu terreny i tinc més via lliure, llavors em permet no només traduir els textos, sinó també interpretar-los.
- En quin tipus d'encàrrecs et costa més aplicar la teva filosofia?Cada encàrrec és diferent i m'agrada tractar amb tota mena de temes. Pot ser el que em costa més són les feines per diaris estrangers, sobretot si es parla de temes econòmics. Per exemple, he treballat molt de temps pel South China Morning Post de Hong Kong on es tractaven temàtiques molt concretes de l'economia xinesa que se'm feien una mica costosos. Però m'agraden tots els temes.
- Com comença la teva experiència amb clients internacionals?Jo vaig començar a il·lustrar per al Diari de Tarragona i un dia vaig presentar les portades que havia fet a uns premis nacionals d'il·lustració, amb la sort que vaig ser guardonat en la categoria de premsa. I llavors va ser quan em vaig plantejar per què no col·laborava per a diaris de fora.
- I com ho vas fer?Vaig veure que si volia aconseguir el meu objectiu, havia de captar l'atenció dels directors d'art. Em vaig posar a les xarxes socials, vaig enviar correus electrònics... però res acabava de funcionar. Fins que em va sortir la meva vessant més publicitària i vaig crear uns books on mostrava les meves il·lustracions, però en un desplegable que sortia d'una hamburguesa feta amb esponja. Els vaig enviar a diversos llocs per correu ordinari i suposo que el fet de rebre la meva feina de forma física va fer que comencessin a confiar en mi.
- I ara segueixes aquest llegat treballant amb les xarxes socials.És una feina constant. Potser de tot el meu treball, només un 10% consisteix a il·lustrar, la resta es basa a contactar amb directors d'art, promocionar-me per xarxes i fent conferències arreu del món... Tot això fa que cada cop més gent em vagi coneixent.
- Es valora igual l'ofici d'il·lustrador arreu del món?Jo crec a Europa es valora i es té una sensibilitat especial, saben quant val una il·lustració; i amb Europa em refereixo a França, Regne Unit, Alemanya o països que no siguin Espanya. Als Estats Units també em tracten i paguen molt bé. A l'Argentina, per exemple, tenen un sistema econòmic que està de capa caiguda i fan esforços molt grans per contractar un il·lustrador, però ho fan. I aquí, tinc la sensació que quan et contracten per un diari sembla que et facin un favor. No vull ser injust ni generalitzar, perquè hi ha diaris i revistes d'aquí que sí que aposten, però de vegades com més prop està el diari de casa teva, menys es valora la il·lustració.
Web Pepe Serra
