Jump to navigation
- Quin és el plantejament d'aquest projecte que vincula mar i vacances?Hauria de començar pel principi. El punt d'inici del projecte va ser una qüestió vital. Jo vivia a Donostia, al País Basc, i allà és bastant habitual que la gent vagi al mar durant tot l'any. Jo em vaig aficionar a fer-ho. Vaig adquirir una certa rutina. I sempre que estava allà anava a nadar. Quan es va acabar aquest període, vaig tornar a Barcelona. En realitat, vaig tornar a casa però no volia. A Barcelona estava sense casa, sense feina. I l'únic que em va quedar va ser: llençar-me al mar. Vivint a Barcelona no és una cosa que hagués pensat mai que faria. Tot això va tenir lloc l'any 2018.
- I finalment aquest procés vital es converteix en obra artística?Vaig començar a nadar pensant bàsicament en la meva salut. A l'abril jo tenia una exposició a la galeria Ethall. Em va agafar en un moment difícil per assolir el compromís expositiu. Em sentia molt desorientat. Però vaig confiar en el fet d'anar a nadar i aquesta rutina es va convertir en la base de l'exposició. Finalment, va ser una performance allargada en el temps. De fet, feia molt temps que em documentava sobre Montjuïc, perquè volia treballar sobre aquesta muntanya.
- Vas descartar parlar sobre Montjuïc?Vaig pensar que no podia fer una cosa sobre Montjuïc. Que no podia ser un artista que no era. Tot el material de Montjuïc el vaig haver de rebutjar. Jo no sé treballar amb dades, amb informació, amb cites. Els projectes d'art estan molt ben configurats intel·lectualment. Crec que estava perseguint una cosa que no era funcional. Quan vaig començar a nadar jo m'escapava, m'allunyava de la vora de la platja, i, quan estava al fons, la muntanya apareixia per darrere dels edificis. Va ser una lluita d'uns mesos perquè jo estava fugint de Montjuïc i Montjuïc m'estava cercant. Vaig anar a cantar-li a la muntanya des del mar. Es va donar una cosa molt real i molt física, quan nedava estava cantant i parlant. Hi havia un entrenament molt exigent pel cos. El cant venia condicionat per no tocar a terra a la platja de Sant Sebastià. I aquí també venia una coincidència, la platja tenia el nom de la ciutat que havia deixat.
- Vas començar a parlar a la muntanya de manera espontània?Les muntanyes, com passa històricament, agafen un poder. Parlar a la muntanya és com parlar amb tu mateixa. És un mirall. La muntanya encarna tot allò que està a dins nostre. Les pors i els desitjos. Va ser una cosa espontània. De vegades, l'insultava i, de vegades, li deia "t'estimo". Sobretot el que feia la gent a l'exposició és: venir-me a veure a mi. Seiem a terra i els explicava els punts vitals on estava. Cantava de manera individual a cada persona. Va ser molt temps després quan aquesta experiència es va convertir en un material artístic més sòlid. Jo fa molts anys que no faig expos. Això que estic fent ara al museu és la primera exposició que faig després del 2010. Fa temps que només faig performance i tampoc en faig tantes.
- Ser artista que és?Amb vint anys pots ser un artista que estàs de moda. Però passa el temps i la gent se'n cansa. Jo només conec un context que és el basc on tot això no és tan dramàtic. Sento que es respecta molt més la feina de l'art. A Catalunya i Espanya en general tot va molt ràpidament. Quan ja has tingut el teu moment, ja ningú es preocupa per tu. Jo crec que estava en aquest procés de buscar la forma d'estar en un discurs propi, però necessitant la compatibilitat amb allò que s'estava fent i funcionava. I crec que això no es pot fer. No es pot forçar el teu treball com a artista.
Foto: Andriette Helm- Ara presentes aquest 'SSSSS'? Què volen dir aquestes sigles? Per què parles del mar com a espai vacacional?Si et sembla continuaré amb el relat més biogràfic. Quan vaig acabar l'exposició a Ethall estava molt imbuït amb el fet de nadar i amb el fet d'estar amb la gent a la sala. No estava produint, no estava guanyant diners, estava inaugurant una manera nova de fer. Quan vaig acabar l'exposició, vaig anar a treballar a un restaurant de s'Agaró. Al restaurant em van posar una llitera i menjar i així vaig passar l'estiu. Vaig anar a la Costa Brava i en aquell moment vaig pensar que seria interessant continuar treballant aquesta cosa del mar. Allà va néixer la idea de nedar a la Costa Brava. Algú va establir l'eslògan Sun Sand Sea (SSS). Era una definició dels anys cinquanta i després als anys seixanta i setanta ja apareixen les altres esses la idea de Sex and Sangria. El treball de la Costa Brava ja és amb un focus artístic més concret. Estic amb una càmera esportiva i faig unes rutes molt concretes. Allà ja no necessito parlar amb el paisatge, apareixen veus i sons que són més del cos.
- Dius que actues com un mèdium?Sí, m'agrada pensar que estic jo com a mèdium del mar i el paisatge. No em vull posar espiritista, però hi ha certa sensació que aquestes veus apareixen en relació amb el paisatge i que són crits o queixes. El resultat d'això va ser un vídeo. Va ser un vídeo que es va entregar l'any 2020. Com portar aquesta experiència del mar a una experiència més compartible. Sí que hi ha una qüestió amb el tema de l'oci i de les vacances. A Montjuïc jo volia parlar de l'oci i de la festa en aquest espai de la ciutat. Són unes temàtiques que han estat fa molt de temps amb mi. De fet, la performance que faig i que és prèvia es diu 'La fiesta'. Jo agafo una conferència del filòsof Roger Caillois on parla molt clarament de quin és el significat de la festa. Ell parla del sentit ancestral de la festa. Com una alternança entre la festa i el treball. La vida regular de subsistència que s'ha d'alternar amb un període festiu, ja que si no no se sosté l'equilibri. La festa és un moment en què es poden saltar les normes. Tot allò que et pots permetre en els períodes festius és important pel sosteniment de la comunitat. El que vindria a substituir la festa antiga és la idea de vacances. Les festes reunien al poble, però ara les vacances no tenen aquest poder aglutinador de la comunitat.
- Com la incorpores a la IA en el teu treball?Finalment no he fet servir la IA. És molt possible que aquestes peces de vídeo sí que les acabi fent servir amb intervenció de la IA. En el vídeo de la Costa Brava que es diu SSSS, vaig fer servir la IA per editar el vídeo. És una edició semiautomàtica. És un algoritme molt més bàsic, perquè encara no existia el xat GPT o tecnologies més avançades. L'algoritme, per exemple, distingia la veu humana d'allò que no ho era. Però és una mentida, no és massa real. D'alguna manera estant al mar jo sabia que si cantava anava al vídeo final i si només nadava en silenci, el paisatge canviava. Estava fent una edició en viu. Jo el que volia evitar és aquest procés de decidir després quines imatges sí i quines imatges no.
- Què representa haver guanyat el Premi de la Biennal d'Art Diputació de Tarrgona (BADt)?Econòmicament no és un canvi substancial. Els artistes una de les coses que podem fer és aplicar a convocatòries. Personalment, ha significat tornar a fer una expo. És quelcom que de manera natural no busco. Per mi, és un petit malson. M'obliga a fixar coses que jo no vull fixar. Ja no ho sé fer. L'expo té una qualitat innata de fixació. Com saps que està acabat allò que presentes?
- Fixar coses et produeix t'angoixa?Sí. Fixar en l'àmbit expositiu és una cosa que em costa i em fa patir. Crec que no és natural amb la meva manera de treballar com a artista. Prefereixo alguna cosa que es consumeix o que desapareix. El repte a l'exposició ha estat que s'entengui que està agafat en pinces. És com la roba estesa quan està mullada.
Web MAMT
