Jump to navigation
1. Una exposició antològicaDeu anys després d'aquell 'Àpat Kaníbal' que va tenir lloc a Lo Pati on l'obra de Mariaelena Roqué i la seva figura en general s'apropava al públic de les Terres de l'Ebre per primera vegada, ara l'univers d'aquesta artista torna a obrir-se a la gent. Roqué recupera peces i obra de tota la seva trajectòria artística i vital. Des de les creacions de vestuari fetes per als espectacles coproduïts amb el pianista i compositor, Carles Santos, fins a les darreres performances de l'artista en alguns indrets propers al lloc on viu, com la platja de les Cases d'Alcanar, els Ports o el mateix Delta, on fa deu anys va instal·lar un caragol poma gegant per denunciar, entre altres coses, l'explotació dels cossos de les dones prostitutes a la carretera. Amb aquestes peces, que inclouen tant el gènere del videoart com el de l'escultura o el disseny d'escenografies, l'artista mostra el seu compromís amb reivindicar la figura de les dones, des d'un punt de vista arrelat i també iconoclasta. Una dona que més enllà de la submissió cultural, es revela com una amazona salvatge.
2. Intervenció en l'espai del MuseuRoqué entén l'art com una acció que pot donar lloc a coses inesperades. Per això, l'acte inaugural, més enllà dels protocols, va representar una celebració i una intervenció en tot el recorregut expositiu. L'artista va convocar alguns dels seus col·laboradors habituals, músics i cantants d'òpera -Claudia Schneider, Ilona Schneider, Ivan Garcia, Miquel Àngel Marín o Eric Polt- que amb els seus sons i estridències trencant les melodies suposadament harmòniques van activar totes les peces de les diferents sales. Una espècie de bateig sonor per tornar a dotar de vida i ànima tots els objectes que formen part de la trajectòria de l'artista. De fet, tota l'exposició s'articula al voltant de l'exposició permanent del Museu d'Art Modern, establint un diàleg amb les obres que viuen allà de manera fixa. Fins i tot, podríem considerar que Roqué profana l'interior del museu amb els seus crits i les seves "despulles".
3. Una artista interdisciplinàriaArtista inclassificable per voluntat pròpia, Roqué mostra la confluència entre tots els corrents que formen part de la seva existència. En primer lloc, el seu nomadisme i passió pels viatges la situa en un punt de trobada entre diferents aproximacions culturals, des dels rituals cristians molt instal·lats en la cultura popular dels pobles catalans -ella viu a les Cases d'Alcanar- amb altres rituals de les cultures indígenes Llatinoamericanes, passant per la seva passió xamànica pels elements de la natura. Tot aquest univers conceptual, l'artista el registra tant amb les teles, com amb els diferents objectes o les fotografies, que segons ella, capten la seva ànima del moment i queden com un registre viu.
4. Paper de la fotografiaRoqué torna a fer un homenatge a la fotografia i als fotògrafs que ha anat trobant pel camí, gairebé per atzar, i que s’han convertit en figures claus. “L’atzar forma part de la meva vida i jo hi crec”, va dir apel·lant a tot el que és imprevisible. “La fotografia sempre ha estat al meu costat, i els fotògrafs han estat els meus grans aliats”, va explicar al principi de l’acte. Roqué diu que la fotografia li permet d’establir una relació íntima amb l’objectiu de la càmera, al qual proposa despullar l’ànima. Així, en els parlaments inicials, va agrair a alguns dels fotògrafs que l’han acompanyada durant els últims quaranta anys, com el fotògraf Quim Giró, Joan Gil i Josep Borrell, i també fotografies antigues capturades per Carles Santos mateix.
5. El silenciL'artista ha titulat ‘Silenci despullat. UnaDonaUna’ a aquesta exposició en referència a alguns dels seus posicionaments vitals. "La resta és silenci" diu Shakespeare a 'Hamlet'. Roqué reconeix que la creació es dona en el silenci, en els espais buits i de retir. Per això, també en l'acte inaugural va expressar que "la valentia" que implica resistir sense sucumbir a allò que la societat vol fer de tu. Paradoxalment, l'artista va reivindicar el silenci trencant-lo amb múltiples instruments.
6. Un públic còmpliceAquesta exposició, comissariada per Manuel Guerrero, amic de l'artista de llarga trajectòria, va aplegar nombroses persones del món de la cultura del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre -Àlvar Calvet, Jordi Abelló, Assumpta Rosés, Vicent Fibla o Antònia Ripoll- així com d'altres artistes amigues de Roqué, com Francesca Llopis o Lali Canosa, entre moltes d'altres. Un gran èxit de públic que després va visitar l'exposició i es va perdre per les sales del Museu d'Art Modern, juntament amb el director de l'equipament Manel Margalef i d'altres autoritats.
Web Mariaelena Roqué Web Museu d'Art Modern de Tarragona (MAMT)