Arnau Martínez
,
01/10/2019
Espectacles

Pau Ferran: “Si algú ve a veure l’escena de Pinter a ‘Una altra Nit’, no la veurà, però la farem”

‘Una altra Nit’ s’estrenarà el cap de setmana del 4 al 6 d’octubre a la Sala Trono

Foto: 

Arnau Martínez
Pau Ferran i Barbara Roig durant un dels assajos a Can Clariana
‘Una altra Nit’ és la darrera producció de la Trono que s’estrenarà aquest cap de setmana a la Sala Trono Armanyà. Els seus autors i intèrprets, Bàrbara Roig i Pau Ferran (director també), diuen que és una peça teatral de “lu nostru”: el vermut, la petroquímica, la Renfe... Parlen del passat i del present, de tot allò que ens ha anat modelant sense adonar-nos-en i que ja no podem canviar, però sí ficcionalitzar. Uns dies abans que arribin a Tarragona i mentre assagen al Centre Cultural de Can Clariana de Barcelona, aprofitem un descans per parlar amb ells.
"No podem escapar del passat, podem envellir-lo o estetitzar-lo, nosaltres apostem per assumir-lo"

- Com sorgeix ‘Una altra Nit’?
Pau Ferran:
La Bàrbara i jo vam estudiar a la mateixa escola de teatre a Reus, però anàvem en cursos diferents. En un dels tallers, vam fer unes escenes de Pinter i una altra companya que anava amb mi, va trobar els vídeos d’aquestes escenes, me la vaig tornar a llegir i llavors hem creat tot un món. 

- Hi trobarem a Harold Pinter, però?
B.R: 
Trobareu la nostra visió de la peça, no de Pinter en general. Nosaltres vam rellegir l’escena, ens va suggerir unes coses i interpretem cap a on ens ha portat. 
P.F: Si algú ve a veure l’escena de Pinter a ‘Una altra Nit’, no la veurà, però la farem. La peça de Pinter es diu ‘Nit’ i per això nosaltres li hem posat el nom ’Una altra Nit’.

- D’on parteix l’obra, doncs?
P.F: 
Per una banda hi ha aquesta relectura de Pinter i, per l’altra, el que ens fa reconeixibles l’un amb l’altre. Per exemple, els dos hem nascut a Reus, tenim un paisatge comú com el fum de la petroquímica, el viatge amb la Renfe cap a Barcelona... Hem buscat el que ens és propi. 
B.R: La peça de Pinter parla d’un home i una dona que intenten recordar el dia que es van conèixer i diuen versions excloents. Nosaltres hem agafat aquesta idea i l’hem portat al nostre terreny, és la ficcionalització del record. 

- És una obra molt personal, llavors.
B.R: 
No és una obra de folklore de Reus, no formarem part de la festa major a partir d’ara! Volíem defugir d’això, però tothom és com és per allà d’on és. 
P.F: Un altre actor podria interpretar l’obra perquè ara ja està escrita, però el material del qual partim és el nostre, “lu nostru”, que diem. Amb una altra parella d’actors, el procés creatiu hagués estat diferent perquè haguessin sorgit altres vivències. 

- Pinter reflexionava sobre què ens defineix més, si el passat o el present. A quina conclusió heu arribat?
B.R: 
A la peça de Pinter, les versions excloents apareixen tant en el record passat com en el present; passa una cosa i cadascú la sent diferent. La qüestió és que del passat no en podem escapar i aquestes vivències ens han fet ser d’una manera.  
P.F: No podem escapar del passat, podem envellir-lo o estetitzar-lo, nosaltres apostem per assumir-lo.
B.R: És aquí on ficcionitzem el record perquè l’expliquem d’una manera diferent. 

- En definitiva, no ens podem escapar del passat.
P.F: 
No, però cada vegada que expliquem el passat, el podem anar modificant perquè al final ens agradi. És el que fem. Recordem un concert que va ser la bomba i després no va ser per tant!
B.R: I podem crear un futur molt millor!

Bàrbara Roig i Pau Ferran en una imatge promocional | Foto: Cedida

- Durant la peça hi apareix l’audiovisual, quin paper juga?
P.F: 
Els audiovisuals són de l’Anna Turellols, que és videoartista. Hem intentat generar aquest paisatge de “lu nostru”, d’on venim nosaltres. Volem que l’espectador tingui el mateix paisatge mental que nosaltres quan estem fent l’obra. 

- Després de l’estrena a la Sala Trono, estareu quatre setmanes al Maldà. La gent de Barcelona se sentirà representada també?
P.F: 
Absolutament! No parla tant d’una cosa concreta, sinó de la idea de com el paisatge, els costums o la manera de parlar, et defineixen. 
B.R: Agafem les nostres particularitats i les fem universals. Hi ha el doble joc de què és veritat i el que és mentida, això passa a Reus, a la Pobla de Mafumet i a Figueres. 

- És una producció de la Sala Trono.
P.F: 
Les produccions locals són imprescindibles perquè vertebren el territori i fan que ens coneixem els uns amb els altres. A Tarragona hi ha poca xarxa i és una cosa bàsica. Cal generar una indústria cultural que sigui més perifèrica i la Trono està fent molt bona feina en aquest sentit.

- Per acabar, per què assageu a Barcelona?
P.F: 
Perquè vivim aquí i perquè a Tarragona hi ha poques facilitats. Ara assagem a Can Clariana perquè alguns centres cívics cedeixen espais per assajar a canvi d’un taller gratuït o el passi de l’obra pels veïns del barri. Un programa de residències artístiques tan senzill com aquest, allà no el tenim. Tot i que la primera residència d’aquesta peça la vam fer a la mateixa Trono. 
 

Més informació: 

També et pot interessar