Ignatius Farray: "La indústria de l'espectacle infravalora el públic"

El còmic actuarà dijous a Cal Massó de Reus i divendres a El Cau de Tarragona

Víctor Rubio

25/11/2013

Espectacles

Després de viure 2 anys a Londres i visitar regularment clubs on es feia stand-up comedy, Juan Ignacio Delgado Alemany va tornar a Tenerife i es va animar a pujar a un escenari a explicar la vida des del seu punt de vista amb el nom d’Ignatius Farray. Des de llavors han passat 11 anys d’actuacions a bars, teatres, aparicions estelars a televisió i multiples col·laboracions. Una de les més destacades és la seva aparició com a “El loco de las coles” a 'La Hora Chanante' de Paramount Comedy però Ignatius no és només aquell entranyable sonat que obria la boca exageradament i proferia un crit sord; darrera la seva l’aparença d’Allen Ginsberg s’amaga un showman que no deixa indiferent a ningú: o l’estimes o el denunciaries (ha passat). Li agrada fugir dels convencionalismes i fer comèdia sense guarniments, visceral. Els seus referents més reconeguts són Richard Prior, Lenny Bruce o Faemino y Cansado. En els seus shows podeu riure molt, posar-vos nerviosos o fins i tot marxar cap a casa amb un mugró llepat (sí, també ha passat).

Si voleu viure l’experiència Ignatius Farray teniu dues oportunitats per veure’l: dijous a Reus i divendres a Tarragona. Aprofitant aquestes visites hem volgut parlar amb ell sobre la comèdia, el crit sord i una nova sèrie que està preparant. Que comenci l’entrevista... ALL RIGHT!!!

- Què es trobarà la gent que vingui a algun dels dos shows?
Si més no, alguna cosa que es pot considerar comèdia alternativa contraposada a la més convencional o estàndard. Fora del clixé dels monòlegs còmics habituals estil 'El Club de la Comedia' o Paramount Comedy. Sempre intento que sigui un espectacle el més fresc possible i si es dóna l’ocasió amb alguna improvisació.

- Amb el fred que fa aquests dies em temo que no faràs el monòleg sense samarreta com molts cops fas...
Qui sap perquè quan puges a l’escenari t'animes... potser també queda graciós dir que tens 40 anys i que tens fred damunt d’un escenari.

- I com t’organitzes els monòlegs? Els varies depenent del lloc....
Tinc un repertori de material i acostumo a fer-lo en el mateix ordre però intento que l'espectacle sigui cada cop diferent. La intenció tampoc és que el guió et marqui l’estructura del show encara que hi sigui. És estar a l’aguait de com pugui reaccionar la gent, que et permetin sortir-te del guió i poder afegir-hi espontaneïtat. Sovint la gent et dóna més confiança de la que et puguis imaginar. Quan sorgeix alguna conversa amb algun espectador t’adones que tens tot un horitzó per explorar i això fa que cada vegada el show sigui diferent.

- Es diu que el teu estil es fonamenta en tres pilars: l’insult, el sexe i el crit sord. Parlem d'aquest tercer, t’has arribat a cansar del mític crit sord? Et sents una mica esclau d’ell o en canvi li segueixes tenint carinyo?
Jo sóc el primer que dic al show que és humiliant que després d’11 anys segueixi fent el crit sord. No intento aparentar que l’acabo d’inventar ni que és res nou. Realment és un tic que tinc des de l’adolescència i que vaig començar a fer damunt d’un escenari per pur nerviosisme. Després va resultar ser graciós i el vaig mantenir però és una cosa tan coneguda que és ridícul fer-ho com si hagués descobert la pòlvora. Sabent-ho ironitzo sobre això i dic que és patètic que després de tants anys sigui el màxim, còmicament parlant, que hagi fet. Gaudeixo de la decadència de repetir el crit sord.

- A Espanya dius que es va començar la casa per teulada en això de la stand-up comedy...
Exactament, Espanya és un cas estrany. L'stand-up comedy neix a Amèrica als anys 70 com una cosa contracultural o subversiva i que poc a poc es va incorporant al mainstream. A Londres als 80 passa el mateix. Però a Espanya és just el contrari perquè van començar fent un producte prefabricat com 'El Club de la Comedia' on els monologuistes eren actors interpretant un guió escrit per un equip de guionistes. Amb els anys, per sort, han començat a sorgir còmics alternatius i la gent, cansada d’un mateix model de fer comèdia, valora i aprecia aquest tipus de propostes. L'stand-up comedy és una cosa molt àmplia i per culpa de l’estil "Club de la Comedia" que es va imposar semblava que si feies una cosa diferent no estaves fent stand-up comedy.

- Què t'ha aportat el teu pas per televisió? Com vas arribar-hi?
Les meves aportacions a la televisió són poques, en aquests 11 anys només tinc 4 monòlegs amb la Paramount Comedy. I després també tinc les col·laboracions amb els de 'La Hora Chanante'... però bé, vaig començar com tothom actuant a bars, més tard vaig enviar un vídeo a Paramount i vaig poder gravar el meu primer monòleg, cosa que em va ajudar molt. D’aquesta manera vaig entrar una mica en el circuit de comèdia. Ara però intento sortir-me una mica d’actuar en bars i provar d'actuar a altres llocs com els dos espais que visitaré a Reus i a Tarragona.

- Clar, el cas del Centre d’Art Cal Massó de Reus no és precisament un bar de monòlegs. Ara fa poques setmanes hi va actuar Miguel Noguera...
Molt bé! La veritat és que Miguel Noguera és un exemple per a tots els que pretenem fer comèdia alternativa. Ell ha obert un circuit inexistent de sales com galeries o centres d’exposició d’art. Fa uns anys això era impensable però gràcies a ell ara podem trobar aquest tipus de comèdia en aquests llocs. És que hi ha molt públic que quan li dius l’expressió "monòleg còmic" no estan gens interessats però quan veuen propostes com la de Miguel Noguera, Dídac Alcaraz o Miguel Esteban sí que els sembla prou interessant. És a dir que sí que existeix cert públic amb ganes d’un tipus de comèdia alternativa.

- Cert, hi ha molt públic que estem cansats del concepte monologuista perquè ja hem hagut de patir propostes molt insulses...
Ho entenc, al principi podia resultar fresc o genuí però ara el terme s’ha deteriorat molt. La gent ho escolta i ja s’imagina de quin tipus de comèdia els estan parlant. També trobo injust que a còmics que intenten fer coses diferents se’ls posi en el mateix calaix titulat "monòlegs còmics".

- Ara, la majoria de gent que va als teus monòlegs ja sap de quin peu calces. No trobes a faltar l’impacte que podies causar al principi quan eres anònim? Et suposa un repte haver d’extremar l’actuació per poder soprendre’ls?
A veure, tu sempre vols agradar el màxim possible, però sincerament m’agrada més que la gent ja em conegui, la gent ja ve més predisposada i amb més complicitat a ajudar-te a fer el show. Tot i que el factor sorpresa del principi també era molt interessant. Però bé, jo el que tampoc vull és que això es converteixi en un "a veure com la puc fer més grossa per sorprende’t", això seria ridícul. Es tracta de fer cada vegada una cosa més genuïna que no pas més esbojarrada.

- Sovint expliques la bronca que vas tenir amb uns skinheads en un bar on estaves actuant, a banda d’allò, has tingut algun altre moment difícil damunt l’escenari?
L’anècdota amb els skinheads va ser especialment memorable per la que es va organitzar però sí, a vegades la cosa es torça. Intento que no sigui així però hi ha gent que ha denunciat actuacions meves, fins el punt d’acabar el show i trobar-me a la porta a la Policia Nacional esperant-me perque algú els havia trucat. Ells ja reien perquè tampoc s’acabaven de creure molt la situació. Això m’ha passat fins i tot a Tenerife que és d’on sóc. Aquests moments els recordes perquè al final els veus la gràcia. Però bé, per norma general la gent et dóna més confiança per dir-la grossa. Moltes vegades són els còmics els que es tallen perquè per part de la gent no hi hauria problema. Un altre tema interessant és que en la indústria de l’espectacle, inclosa la tele, infravalora el públic. Molts cops no es fan coses més alternatives amb l’excusa de que la gent no ho entendrà i això penso que és una tonteria. S’utilitza aquest pretext per no esforçar-se i no fer coses més interessants i diferents.

- Tu defenses que l’humor no ha de tenir límits però es pot fer broma de tot?
És clar, la comèdia no és incompatible amb cap tema. El límit és fer bona comèdia. El que és intolerable és parlar d’un tema delicat o tabú com l’incest, la mort, l’assassinat o el terrorisme i fer una comèdia mediocre, això és desagradable.

- Acostumes a dir que la comèdia va salvar la teva vida. Creus que la comèdia salvarà el món?
És una cosa molt utòpica però penso que la comèdia ajuda a un enteniment entre la gent, és de les coses que més poden apropar a les persones. Quan algú comparteix alguna cosa en forma de comèdia sents complicitat amb ell. De vegades es pensa que la comèdia serveix per criticar o per ridiculitzar el govern o a algú, però el que crec que s’aconsegueix d’aquesta manera és apropar la persona a la gent i fer-la més comprensible. A Bush li va passar en el seu moment: era un president ridícul fent una mala gestió i quan més comèdia es feia sobre ell més s’aconseguia convertir-lo en un personatge més proper i fins i tot entranyable. La comèdia serveix per apropar punts de vista de la gent i per sentir complicitat amb els demés. La comèdia està feta per al bé no per al mal.

- T’hem pogut veure col·laborant amb els Haciendo la Mierda, protagonitzant la pel·lícula ‘Piccolo Grande Amore’ de Jordi Costa i mooltes coses més... ets molt donat a col·laborar, no?
Sí. Moltes col·laboracions les fas alegrement perquè et deixen formar part de coses molt boniques i et fan sentir orgullós, com per exemple quan em van trucar els de 'La Hora Chanante' que són una punta de llança de la comèdia alternativa. Quan Jordi Costa em va trucar per ‘Piccolo Grande Amore’ em vaig tornar boig o també quan Nacho Vigalondo em va proposar fer un videoclip. Són coses que m’agraden. Després hi ha col·laboracions on no dic que no però que les faig amb certa ironia. Tampoc vull semblar un elitista o semblar un còmic molt exclusiu, això no va amb mi. No se’m cauen els anells per fer determinades coses. La gràcia és poder col·laborar en diverses propostes encara que no siguin de comèdia alternativa, com per exemple en un anunci de Plátano de Canarias. Una feina que m’han proposat més d’una vegada és fer de reporter de carrer desvergonyit però no em fa gràcia, no m’hi veig.

- Sabem que estàs preparant una sèrie juntament amb el còmic Miguel Esteban i Raúl Navarro, guionista d’El Intermedio. Què ens pots avançar?
Amb Miguel Esteban, el meu amic i còmic preferit, ja vam fer una sèrie que es deia ‘Todo el mundo quiere ser como Ignatius Farray’ però no la vam poder col·locar enlloc. Va ser una bogeria molt extravagant que vam acabar penjant a internet. Ara amb ell i amb Raúl Navarro estem fent una sèrie que es diu ‘El fin de la comedia’ on jo interpretaria el personatge principal, una sèrie sobre l’ofici d’humorista estil 'Seinfeld' o 'Louie'. És una sèrie amb un to realista, una mica agredolça i fins i tot melangiosa. La idea és anar-hi colant coses de les nostres vides i històries que se’ns acudeixin però molt verosímils. Tenim el pilot acabat i ara l’estem començant a moure. La vam presentar al Festival de Cine d’Alcalà de Henares i a la gent li va agradar força.

- I finament... Què li agrada fer a Ignatius Farray quan surt de casa?
Doncs acostumo a anar a veure coses de gent que més o menys conec o hi he treballat. L’altre dia vaig anar a veure la segona pel·lícula que ha fet Jordi Costa ‘La lava en los labios’ i va ser molt guai. La vaig veure al Matadero, un espai que no coneixia encara. Per la part de teatre, vaig anar a veure ‘El rey tuerto’ de Marc Crehuet que em sembla una joia increïble, està genial. També vaig anar a veure un concert d’Antonna (Los Punsetes) que en el seu moment va ser productor de 'La Hora Chanante'. Ja ho veus, coses que ha fet gent que conec.