Lloll Bertran: "La gent té ganes de sortir per fugir de les cabòries de cada dia"

Segur que si us diem Maria Dolors Bertran i Díaz no us sona massa. Però si diem Lloll Bertran, la cosa ja canvia. A la Lloll l'hem vist fer molts i molts personatges, la majoria d'ells còmics que ens han arrencat sempre una rialla. Aquesta vegada es posa en el paper de Doña Inés per acompanyar un Juan Tenorio interpretat per Joan Pera. Tots dos seran aquest divendres 13 de desembre al Teatre Tarragona i el 19 de gener al Casal Riudomenc en una adaptació peculiar del clàssic 'Don Juan Tenorio'.

- Gairebé 30 anys sobre els escenaris, que es diu aviat això. Què hi ha dalt d'un escenari que fa que no en puguis baixar?
Un joc fascinant.

- El públic, en general, et relaciona amb la comèdia. Ets una showoman, un paper històricament masculí tot i que, per sort, el panorama ha canviat molt en els últims anys. T’has trobat entrebancs al llarg de la teva carrera per culpa d’aquesta masculinització?
No, mai. Potser encara hi ha un predomini dels homes, però crec que és degut, tal com tu dius, a que, tradicionalment, l’humor era un monopoli quasi exclusivament masculí.

- Has tingut o tens alguna showoman de referència?
M’agrada tenir sempre present les pioneres i mestres del gènere com Carol Burnett i Lucille Ball.

- Com actriu, t’hem vist fent tele, teatre, cinema... Amb quin d’aquests àmbits has gaudit més fent la teva feina? I amb quin has patit més, si és que n’hi ha hagut algun?
Sóc feliç posant-me a la pell dels personatges i, si hi ha qualitat, m’agraden tots els mitjans. Però el directe va... “directe” a l’ànima!

- Ara amb 'Don Juan Tenorio' treballes amb en Joan Pera. Com és la convivència teatral amb ell? Mana molt?
Ja hem fet 5 obres junts! Primer vaig ser la seva minyona 'Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes'; després me’l vaig lligar 'El joc dels idiotes'; més tard, m’hi vaig casar, però el compartia amb una altra 'La doble vida d’en John'; de nou, érem casats, però ara era jo la que tenia una doble vida 'Violines y trompetas'; i finalment, som Don Juan i Doña Inés. Ja ho veieu, som una “estranya parella”, amb una gran complicitat escènica.

El Joan té un talent enorme i una vis còmica desbordant. És un gat vell d’escenari i es fica el públic a la butxaca en un “marramèeeuuu!”. I més que manar, sap molt bé què ha de demanar.

- Com et sents en el paper de Doña Inés?
Divina, pardiez! És una autèntica llaminadura poder fer un contrapaper. Doña Inés és delicada, fràgil, etèria... I aquí, tot picant l’ullet a la Mary Santpere, la fem desmanegada, enèrgica, molt terrenal, tan apassionada com la del llibret original, però molt més volcànica.

- Has treballat amb el Woody Allen català, però també amb el de veritat participant a la peli 'Vicky, Cristina, Barcelona'. Com va ser l’experiència?
Va ser una anècdota divertida al costat d’un petit gran home, però m’encanta haver-la viscut.

- Tot i els anys que fa que treballes, tens alguna obra o paper que se t’hagi resistit per interpretar?
No. Quan t’ofereixen un nou personatge, sempre tens la sensació que comences des de zero però t’endinses en la seva personalitat, l’analitzes i mires d’entendre’l, i te l’acabes fent teu.

- I de tots els que recordes, ja siguin de tele, de teatre o cine, amb quin et quedaries o et vas sentir més còmode?
“Tots eren fills meus”, que va dir Arthur Miller, però sento molta tendresa per la meva Vanessa (El vídeeeooo!), la pija Sandra Camaca (Porfaaaaaa!), la Rosita Fernandes 'Pigmalió' i la volada bruixa Stria 'Geronimo Stilto'. I, és clar, aquesta Doña Inés, que una buena moza es! (Rimat i tot, com el Tenorio!)

- Com veus l’estat de salut tant del teatre i del cine amb la pujada de l’IVA cultural? La gent segueix sortint de casa per aquestes coses?
La pujada de l’IVA ha estat nefasta. Una decisió digna d’una colla de totxos. Però la gent té ganes de sortir i ara potser encara més, per fugir de les cabòries de cada dia. I ho tenim ben comprovat, fem una oferta i els teatres s’omplen. Vol dir que volen sortir, però a més bon preu. Ben legítim! El meu desig per al teatre és que la ficció continuï sent realitat pels segles dels segles. Amén. I que el 21 % d’IVA deixi de ser una realitat i es converteixi, ben aviat, en una ficció. Al·leluia!

- En un futur molt llunyà, quan en baixis, què t’emportaràs de tots aquests anys?
Si continuo com fins ara, enèrgica, vital i amb salut, ja m’ho empescaré per no baixar-ne, però el que sempre m’enduc i m’enduré és la millor banda sonora per a una actriu: les rialles i els aplaudiments del públic.

- I ja per acabar, què t’agrada fer quan surts de casa?
Anar a sopar amb el meu home, les trobades familiars i les tertúlies amb els amics. En definitiva, ser amb els que m’estimo.

 

Abans d'acomiadar-nos, li hem demanat a la Lloll les seves 5 cançons de capçalera, però a l'Spotify no hem trobat la cançó 'Salt de Plens de la Patum de Berga' del compositor Joaquim Serra i Farriols...

--