Violant Llopis

Foto: 

Cedida

Violant Llopis: "Més que explicar, el que vull és fer sentir"

L'actriu vallenca representarà ‘Moleskine’ el proper 10 d’agost al restaurant El Jardí de Salomó
Sílvia Sagalà
,
30/07/2014
Espectacles
La Violant tenia quinze anys quan, asseguda a la platea del Centre Cultural Municipal de Valls, va decidir que volia ser actriu. Feia temps que estava apuntada a l’extraescolar de teatre, però quan va veure Emma Vilarasau i Ferran Rané interpretant ‘Busco al senyor Ferran’, de Jean-Claude Carrière, va tenir del tot clar que allò era al que es volia dedicar. Des d’aleshores no ha parat de treballar per fer-se un lloc en l’escena teatral. L’any 2008 va formar part del projecte col·lectiu 'El mort', impulsat pel Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER), un espectacle que situava els espectadors enmig de la preparació d’una cerimònia mortuòria amb quinze monòlegs escrits i interpretats per creadors i per actors del territori. La Violant diu que quan va al teatre el que més valora és que l’obra la descol·loqui emocionalment, per això, cinc anys després d’aquell muntatge ha decidit tornar a donar vida al mort. Ferran Rañé ja li ha tornat la visita i si voleu saber que li va semblar 'Moleskine', no us perdeu el segon dels dos vídeos que trobareu més avall...
"L’única cosa bona que puc treure de la crisi és que em va fer espavilar, responsabilitzar-me de mi mateixa i tirar endavant com fos"
- Perquè vas voler recuperar el text ‘Moleskine’ de l’escriptor reusenc Jordi Cervera cinc anys després d’haver acabat ‘El mort’?
Tenia la necessitat d’actuar, ja no podia estar més a casa esperant una trucada que no arribava mai... era molt desesperant. L’única cosa bona que puc treure de la crisi és que em va fer espavilar, responsabilitzar-me de mi mateixa i mirar de tirar endavant com fos, però fent el que m’agrada i pel que he estudiat i preparat. A més jugava amb avantatge, el monòleg havia tingut bona acceptació del públic durant ‘El mort’. Hi havia un cert risc però partia d’una bona base. 
 
-  ‘Moleskine’ és un monòleg molt intens que té la mort com a punt de partida, què ens explica? 
Més que explicar, el que vull és fer sentir. Tots en algun moment o altre hem viscut la mort a prop, i que un actor a un pam de la cara t’interpreti situacions reals dels enterraments i la mort, vulguis o no, no et deixa indiferent. Personalment, quan vaig al teatre, el que més valoro és que l’obra em descol·loqui emocionalment sigui en positiu o negatiu. No només que t’expliquin una història, sinó que te la facin sentir i viure. En definitiva, que et facin viure una experiència diferent. Per això crec que està funcionant tan bé el teatre de proximitat, perquè la gent té ganes de viure noves experiències i deixar-se sorprendre. Ja ho diuen, renovar-se o morir. 
 

- Imaginem que durant el procés de creació has degut reflexionar força sobre la mort... Continua sent un tabú avui dia? 
No és un tema fàcil i teatralment era arriscat, però real i visceral. Des que vaig començar a interpretar ‘Moleskine’ m’he trobat situacions de tota mena. Hi ha persones que tenen els sentiments a flor de pell i moltes vegades m’han dit que el monòleg els ha ajudat a reflexionar. Crec que cada vegada estem més preparats per parlar-ne...
 
- Els vint minuts de monòleg són un cop de puny constant a l’estómac de l’espectador, qui, per cert, juga un paper molt important en la representació. Què suposa per tu tenir-los tan a prop?
Quan el vaig fer per primera vegada, sota la direcció de Jordi Vall, vaig sentir sensacions que no havia experimentat mai. Va ser un gran repte com actriu en el que vaig aprendre moltíssim. Vaig viure situacions difícils que em van ajudar molt a agafar seguretat en el personatge. I ara, quan vaig tornar a recuperar ‘Moleskine’, vaig tenir les mateixes sensacions. No és fàcil tenir el públic tan a prop, perquè qualsevol gest, mirada, paraula... et pot fer perdre la concentració. La veritat és que la majoria d’espectadors saben el que vénen a veure i t’ho posen molt fàcil. I la resta, que són molt pocs, t’ajuden a créixer com actriu. Ara que ja porto rodatge amb el monòleg tinc més seguretat i el puc gaudir molt més.
 
- Com reacciona el públic durant l’espectacle?
Normalment el públic es queda clavat a la cadira amb un posat insegur de no saber què passarà i no et treuen la mirada de damunt. Però també m’he trobat casos de riure nerviós, persones que han interactuat amb mi durant el monòleg, algun atac de tos, d’altres que els costa mirar-me als ulls i que es passen tot el monòleg mirant a terra, o persones que han sortit plorant perquè reviuen emocions personals... Crec que si vols veure ‘Moleskine’ has d’estar obert a viure una nova experiència teatral, com a espectador tampoc és gens fàcil. I està bé que passin aquestes coses, és bonic que el teatre estigui viu i que els espectadors experimentin amb tu.
 
- Els espectadors poden deixar les seves reflexions enregistrades en una càmera després de cada representació, per què vas decidir començar-los a gravar? 
Vaig pensar que seria una bona forma de difusió perquè el públic és el millor crític. Moltes vegades ens deixem guiar pel boca-orella i si t’ho recomanen en un vídeo-opinió de l’espectacle doncs potser vindràs. Encara avui, moltes persones em diuen que han vist algun vídeo-opinió i que reflecteix molt bé les sensacions que pots viure veient l’espectacle.
 

 
- T’hem vist actuant al les golfes d’una casa particular, al soterrani d’un bar, en restaurants, llibreries, cellers, en una botiga de cervesa.... espais poc habituals per fer-hi representacions teatrals. És una manera de plantar cara a la crisi?
Totalment. Ara és molt difícil trobar una sala per fer un espectacle. Abans de fer ‘Moleskine’ ja em vaig trobar entrebancs per tirar endavant una obra de teatre i trobar sala. I ara, el mateix. Per sort, hi ha molts locals plens de joves emprenedors amb ganes de provar coses noves i apostar per la cultura, i així ens ajudem els uns als altres. Hem de buscar alternatives perquè no mori la cultura.
 
- Com veus el sector? És difícil per a un jove creador tenir l’oportunitat d’engegar un projecte, ensenyar-lo al públic i que sigui rentable?
Molt difícil. Vaig pensar que si m’ho feia tot jo: producció, màrqueting, direcció i interpretació, i començava modestament amb microteatre i amb els peus al terra, a poc a poc podria tirar endavant. Quan depens d’altres persones les coses van al seu temps, tothom s’ha de guanyar la vida i no sempre estàs en el mateix punt. Tampoc és fàcil trobar una bona idea, el procés de creació és molt lent, i ja no diem quan arriba el moment de trobar sala o començar a moure’l... Moltes persones em pregunten perquè després de tant de temps no faig un altre espectacle. I sí, el podria fer, però crec que si una cosa et funciona l’has d’esgotar fins que s’apagui per si sola. Encara hi ha molts punts de Catalunya que no l’han vist i no descarto portar-lo a València i Balears. La taquilla inversa també és una bona manera de combatre la crisi, evidentment no sempre et funciona, però hi ha dies que et sorprèn molt gratament.
 
- Sabem que estaves pensant aprofitar tot el text de Jordi Cervera i ampliar el monòleg. Ja hi estàs treballant?
He començat a mirar el text però està en espera fins que no tingui una sala ben lligada. Aquestes coses porten el seu temps. La sort és que mentrestant puc anar fent la versió reduïda. 
 
- Per cert, imaginem que el Jordi Cervera haurà vist el teu monòleg... Què li ha semblat?
La veritat és que sempre he dit que he tingut molta sort amb ell. Va escriure un monòleg fantàstic i diferent, i sempre m’ha donat totes les facilitats possibles i el seu incondicional suport. Sempre m’ha dit que la primera vegada que el va veure va ser una sorpresa veritablement agradable, i que aquesta vegada ha tingut la mateixa sensació.
 
- No podem acabar sense preguntar-te què t’agrada fer quan surts de casa... 
Anar al teatre, fer esport, la gastronomia, viatjar, estar amb la família i els amics...
 
I per acabar, com sempre, us oferim les 5 cançons de capçalera de la nostra entrevistada...
 

--

Monòleg 'Moleskine' de Jordi Cervera amb Violant Llopis
Diumenge 10 d'agost a les 20h
Restaurant El Jardí de Salomó

A

També et pot interessar

Foto: 

cedida

Els 5 imperdibles del 7è Festival En Veu Alta de Pradell de la Teixeta
Meritxell Gené

Foto: 

Raimon Molinari

Meritxell Gené: "Les dones encara tenim molt per reivindicar, i la cançó i la poesia són eines per desvetllar consciències"
Fermín Jiménez

Foto: 

Cedida

Fermín Jiménez: "Volia treballar amb l'aigua, una cosa vulgar, però alhora vital i política"
Karma Peiró

Foto: 

Cedida

Karma Peiró: "Les dones no necessitem que uns homes ens vinguin a protegir, necessitem que les institucions ens ajudin"
Jordi Ventura

Foto: 

Cedida

Jordi Ventura: "Crec que la societat necessita consciència, més que informació o coneixement"
Raquel Moron

Foto: 

Eugeni Prieto

Raquel Moron: "Volem seguir treballant la idea de l'art com a vivència"