Arnau Martínez
,
03/05/2018
Família

Adolfo Gómez: “El plor dels nadons no és una manera de comunicar-se, és l’últim recurs que tenen”

El neonatòleg defensa una criança natural dels nadons
Criança

Foto: 

Alex Hockett
Defensa la criança natural, la lactància materna, la supressió de les llàgrimes i que els nens no dormin sols. Adolfo Gómez (1957) és neonatòleg a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Treballa amb els nadons fins que compleixen un mes, encara que acaba visitant nens més grans ja que també es dedica a l’alletament. L’any 2010 va publicar ‘El poder de les carícies’, fruit de diversos articles sobre la criança dels nadons. El pròxim 10 de maig oferirà una conferència al Club dels Tarraconins amb el mateix títol que el llibre.
"L’educació dels nostres avis era molt estricta, el pare era una persona autoritària sense contacte afectiu amb els nens. Sovint ens neguem els sentiments i les emocions, sense voler buscar-ne la causa"

- Quin poder tenen les carícies?
No són només carícies, és el contacte físic, una simple abraçada. Els nens necessiten el contacte per sentir-se segurs. Un pare amb un fill prematur, l’altre dia, em deia que el millor moment del dia era quan feien el pell amb pell. No és només bo per la criatura, ho és també per l’adult.

- Volem prendre distància massa ràpid?
Tenim la idea que un nadó és un ésser solitari, individual, i no és cert. Un nadó no és ningú sense la seva mare, ell sol es moriria. Necessita el contacte perquè sinó té por. Ell no ho sap, però té por de morir-se. És com si a nosaltres ens deixessin sols al mig d’un bosc desconegut a mitjanit; no dormiríem gens a gust.

- Reivindiques que els nens han de dormir acompanyats.
Jo reivindico que els nens no han d’estar sols. Si no ho han d’estar durant el dia, menys durant la nit. Els nens dormen molt més bé amb la seva mare o amb el seu pare. Hi ha una diferència aberrant, dormir sols els inquieta, és el bosc que comentava.

- Afirmes que és possible créixer sense llàgrimes.
És cert que depèn de moltes coses, hi ha nadons que ploren amb més facilitat que uns altres, però si els saps tractar, arriba a un moment que ja no ploren perquè saben que no és necessari plorar; abans de plorar ja són atesos. El plor dels nadons no és una manera de comunicar-se, és l’últim recurs que tenen. Quan ja no poden més, ploren. Ells es comuniquen d’altres maneres: es mouen, fan gestos, estan demanant contacte.

- El plor també pot ser un reflex d’una emoció...
Hi ha una autora que diu que quan ploren és que ja no poden suportar més l’estrès. Nosaltres podem plorar de tristor, d’alegria, però els nadons no, són molt petits. No tenen terme mig, quan estan bé, estan bé, quan no estan bé, ploren.


Adolfo Gómez

- Ens falta educació emocional?
Moltíssima! No sóc el primer que ho dic, però és que ens en falta molta. L’educació dels nostres avis era molt estricta, el pare era una persona autoritària sense contacte afectiu amb els nens. Sovint ens neguem els sentiments i les emocions, sense voler buscar la causa d’aquests sentiments o d’aquestes emocions. Avui en dia, procurem que els nens sàpiguen quins són els seus sentiments i els adults siguin empàtics amb ells.

- Falta empatia dels adults cap als infants?
S’aconsegueix amb el temps i és una cosa molt personal. Es tracta de saber escoltar més que parlar i això es treballa dia a dia. Als residents de pediatria sempre els hi comento que quan un nen plora no els hi han de dir que no plori. Els hi han de dir que plora perquè l’han despullat o perquè li estan fent una cosa que no li agrada. Si valides el seu sentiment i tens empatia amb ell, ho acabes fent sempre sense adonar-te’n.

- Quines són les claus d’una bona criança?
L’amor. Demostrar l’amor. Quan parlàvem dels avis, la gent estimava els seus fills, però igual no ho sabien que els pares els estimaven. El més important és que el nen se senti estimat. Això s’aconsegueix a través dels teus actes i gràcies a l’empatia. Que el nen senti que l’entens.

- Criança col·lectiva o individual?
Sempre hi ha una figura d’afecció que normalment és la mare, però potser el pare o un altre cuidador. Sí que hi ha altres persones que van entrant al seu món, però el primer any hauria de ser individual.

- El sistema no ajuda a la criança.
No ajuda massa i crec que no en som conscients. La criança és importantíssima i si es criés d’aquesta manera, el món seria molt millor perquè la gent seria més pacífica i amb més habilitats emocionals. Les mares tenen una baixa maternal curta, els pares encara més. No pot ser que ens costi conciliar la vida laboral i la familiar.

- Hi ha alguna manera d’adaptar-se al sistema per afavorir la criança?
Sí! Sobretot els autònoms poden passar més temps amb la criatura, alletant-la i fent feina. Però és parlar per parlar, hi ha gent a qui li resulta impossible. Les funcionàries de l’Hospital tenen reducció de jornada i poden estar tres anys a mitja jornada i cobrant el 80% del sou, sembla una fantasia!

- Què comporta l’alletament?
El pit és un invent meravellós de la natura, es tracta d’alimentar a la teva criatura sense allunyar-te d’ella. Els ocells s’allunyen per alimentar les cries, les dones no. És la protecció total i per la mare és la seguretat que tot està bé. Ara estem fent un estudi a l’Hospital comparant nadons alimentats amb el pit o amb el biberó. Amb només 24 hores ja veiem diferències.

- Per acabar, s’està tendint a sobreprotegir els nens?
La gent ha passat de castigar per qualsevol cosa a permetre-ho tot. No s’ha de permetre tot, s’han d’ensenyar valors, però no és fàcil. Primer has de saber quins valors has d’ensenyar. Als nens has de fer-los-hi veure quan no t’agrada una cosa, no has de castigar, però sí fer-ho notar. Els nens han de volar i si fas una criança afectiva, els nens són independents abans. 

També et pot interessar