Roser Regolf
,
19/02/2020
Llibres

Ángeles de la Fuente: "Es pensaven que no faríem tant soroll pel fet de ser dones"

La graduada social és l'autora d'un llibre que rememora la conflictivitat i lluita de les dones a la fàbrica Seidensticker de Tarragona
Imatge d'una de les manifestacions de les treballadores de la multinacional alemanya.

Foto: 

Cedida
Una de les manifestacions de les treballadores de la multinacional alemanya
Conegudes com "les bates vermelles", un grup de treballadores d'una multinacional alemanya instal·lada a Tarragona van protagonitzar nombroses manifestacions i accions reivindicatives que esdevindrien un camí a seguir per a moltes altres. Una mostra de la força que podia assolir el moviment obrer en plena transició, i com unes dones normals es van implicar en la lluita sindical per exigir els seus drets laborals davant de dos gegants del sector, les empreses Seidensticker i Valmeline. Ángeles de la Fuente Benito (Valladolid, 1951), extreballadora d'aquestes empreses, és l'autora d''Una història de dones en lluita: La conflictivitat laboral en empreses tèxtils multinacionals (1961-1980)', un estudi derivat de l'experiència al capdavant de les reivindicacions i de la seva tesina com a graduada social, que ara ha arribat en forma de llibre.
"A nosaltres ningú ens va dir mai el que havíem de fer"

- Neixes a Valladolid, però de molt joveneta ja t'instal·les a Tarragona. Quina és la teva història?
Vaig arribar a Tarragona quan tenia 12 anys i, al cap de poc temps, ja vaig iniciar-me en el món laboral. Fins que uns anys més tard va arribar la Seidensticker i em vaig presentar a veure si m'agafaven. Amb 16 vaig entrar a l'empresa.

- Una multinacional alemanya instal·lada a Tarragona. No semblava pas malament en aquell moment, no?
Totes aquelles fàbriques responien al desenvolupament franquista de l'època, que oferia una mà d'obra barata als capitals europeus perquè vinguessin a treballar a Espanya. Però el que es veia des de fora no tenia res a veure amb el que hi havia dins. Recordo que tenia una aparença positiva: l'edifici estava ben fet, tenia jardí, fil musical, aire condicionat que mai va arribar a funcionar... Les condicions semblaven ser bones i en aquell temps era fins i tot bonic anar-hi a treballar.

- Com era la plantilla de la fàbrica?
Vam començar amb 500 dones d'entre 16 i 20 anys, perquè en aquella època les dones començaven a fer vida de casades fins i tot abans dels 20. Als empresaris no els interessava que ens quedéssim a treballar després de casades, llavors oferien la dot perquè deixessin la feina després de la boda.

- I aquest va ser un dels primers punts que vau reclamar.
En aquells inicis ja començàvem a ser activistes i vam començar a reivindicar que s'havia de fomentar que la dona pogués seguir amb la seva vida laboral després de casada. A banda, també demanàvem mesures com la reducció de jornada per cuidar dels fills, l'excedència per maternitat i les condicions adequades per a les embarassades, així com una millora de les condicions de treball per a les dones que eren més grans.

- Com eren les condicions a la fàbrica?
Treballàvem a estall. Ells venien, ens donaven unes pautes i controlaven el temps que teníem per a fer aquella tasca en concret. Ens marcaven uns objectius, que si els superàvem augmentava també el que guanyàvem. I el problema va ser aquest, que cada cop anaven posant les metes més elevades per un preu més baix, fins que vam acabar fent moltes peces de roba en molt poc temps. Aquesta situació ens portava a nivells de tensió i estrès molt elevats, perquè no podíem parar en cap moment. Era com en la pel·lícula 'Tiempos modernos' de Charles Chaplin, però amb peces de roba.


Ángeles de la Fuente ​ 

- I són aquestes condicions les que li desperten el que la vincularà a la lluita sindical.
Veient tota aquesta situació va sorgir una espontaneïtat de protesta i les que més ens queixàvem vam decidir trobar-nos fora de l'empresa per intentar fer alguna cosa al respecte. I així vam constituir el grup impulsor que va promoure tot el procés de lluita sindical.

- Per dur a terme totes aquestes reivindicacions, devien confiar molt les unes amb les altres.
La majoria de dones que treballàvem allí havíem vingut totes de fora de Catalunya i el que volíem era integrar-nos. Llavors vam fomentar relacions humanes i d'oci fent excursions i sortides. I d'allí va sortir una confiança mútua, perquè quan tu confies en algú vas més segur. Aquesta crec que va ser una de les raons principals perquè la lluita tingués la magnitud que va assolir.

- D'altra banda, l'uniforme vermell es va convertir en un símbol de la lluita.
Sí, perquè sempre baixàvem a manifestar-nos a Tarragona amb uniforme, primer amb el vermell i després amb el verd. Una vegada la policia ens el volia treure i al següent dia vam decidir anar amb roba interior. I així vam aconseguir que no ens el prenguessin més.

- Tot en temps del franquisme.
Sí. Ens reuníem durant la mitja hora d'esmorzar i parlàvem dels problemes de la fàbrica o algunes vegades també ens trobàvem a l'església. I a partir d'allí vam establir contacte amb altres organitzacions de l'oposició com la de Trabajadores Autogestionados y Socialistas, que ens semblava que seguia la nostra línia per poder compartir experiències amb els treballadors de les altres empreses. A nosaltres ningú ens va dir mai el que havíem de fer, al grup impulsor sempre decidíem en assemblea abans de les negociacions.

- I tot això els va portar problemes?
Jo vaig ser acomiadada 4 o 5 cops de la fàbrica, per després ser readmesa. També ens van voler portar als jutjats, a les manifestacions de Tarragona ens volien detenir... Però l'avantatge que crec que vam tenir és que, al principi, hi havia com una certa permissivitat. Es pensaven que no faríem tant de soroll pel fet de ser dones.

- Quantes protestes i de quin tipus vau arribar a fer?
La fàbrica la vam parar molts cops. Com estàvem a una nau on ens veiem totes, quan passava alguna cosa greu i es decidia parar ens assabentàvem de seguida i aturàvem les màquines. Una vegada volien acomiadar una companya per acumulació de baixes i nosaltres no ho vam permetre. Vam estar fent aturades intermitents fins que se la va readmetre. Pel tema de treballar a estall, vam veure que tampoc ens feien cas, pel qual vam estar 21 dies fent treball lent per aconseguir renegociar-ho. L'altra qüestió era que vam demanar un conveni d'empresa, i com no ens el donàven, vam anar fins al sindicat vertical de la CNS i vam dir que no ens movíem d'allí fins que no tinguéssim el nostre conveni.

- I el vau aconseguir?
Al principi créiem que amb aquella protesta ja n'hi hauria prou, però en tornar de vacances vam veure que tot seguia igual i vam acordar fer 40 dies seguits de vaga. Va ser la primera vaga de dones de Tarragona i una de les més importants. Recordo que ens vam tancar a l'empresa diversos dies fins que la policia ens va fer fora i, en lloc de marxar a casa, vam anar a informar a tots els treballadors de Tarragona del que estava passant.

- I la resta de treballadors de les altres fàbriques dels barris de Ponent us donaven suport?
Sí, vam fer fins i tot una caixa de resistència per ajudar a les dones que més ho necessitaven. I això va facilitar que poguéssim seguir fent vaga i pagant les coses més necessàries.

- I just durant aquests 40 dies de vaga vau coincidir amb sindicalistes internacionals.
En una d'aquestes manifestacions ens vam trobar amb uns homes que formaven part d'un sindicat belga. Quan ens van veure totes vestides amb els uniformes vermells baixant per la Rambla, es van intentar comunicar amb nosaltres i ens van dir que ens ajudarien. Vam anar a Perpinyà a recollir un munt de fulles informatives en diversos idiomes que mostraven el suport de diversos sindicats belgues, francesos, alemanys i italians. I clar, davant d'això el govern civil de Tarragona es va tornar boig, pensava que ja tenien la Internacional allí. Tot això va provocar una situació molt afavoridora que ens va permetre fer assemblees amb altres empreses de la zona i aconseguir un conveni molt bo.

- Què marcava aquest conveni?
L'any 1974 vam aconseguir l'excedència per maternitat, la reducció de jornada per fill, els llocs de treball adequats per a la dona, unes condicions econòmiques molt bones, l'augment dels dies de vacances, que el treball a preu fet es pogués controlar per les treballadores i no només pels empresaris... A més, cada tres mesos ens havien d'informar de totes les decisions econòmiques de l'empresa. Van ser moltes millores, una gairebé ni s'ho creia.

- I quan ja teníeu tot això aconseguit, va arribar la Valmeline.
Uns anys després de renegociar el conveni, la Seidensticker va ser venuda a una altra multinacional alemanya que es deia Valmeline. I allí les negociacions ja eren impossibles.

- Però encara vau aconseguir demostrar que l'empresa era viable quan es volia tancar.
Hi va haver un expedient de crisi i vam aportar tota la documentació necessària per demostrar que el tancament no era perquè l'empresa no fos viable. I vam haver d'acceptar uns dies d'expedient de crisi, que va anar seguit d'un seguit de sancions, parades i acomiadaments que ens van portar a una vaga de més de 50 dies. Ens van readmetre dient que unes quantes havíem d'estar suspeses dos mesos de sou i treball i que dimitís el comitè d'empresa. I mentre estàvem fora de l'empresa es va tornar a votar i vam tornar a sortir les mateixes. Les treballadores no necessitaven les líders per saber què havien de fer. Aquest fet va deixar trasbalsada l'empresa i es va iniciar una repressió molt dura que va acabar en una altra vaga i un tancament dintre de les naus durant 28 dies, però tot i això no vam poder evitar el tancament definitiu de l'empresa.

- Parla de mesos tancades dintre d'una nau. A banda de la caixa de resistència per sufragar despeses, com se les apanyaven?
Nosaltres ja teníem fills i van ser els homes qui van haver d'estar al capdavant de la casa. També venien familiars i dones d'altres empreses a tancar-se amb nosaltres. Va ser una experiència molt bonica, perquè va ser una mostra d'empoderament real de les dones.

- Uns anys després decideix recuperar els records i explicar-ho a la seva tesina. Per quin motiu?
L'any 1985, el professor que em portava la tesina, que havia estat treballant d'advocat a l'empresa, em va dir que de què havia de fer-la si no d'aquells conflictes dels quals tenia tots els detalls per exposar tot el que va passar a la fàbrica. I la meva tesina va servir com a base per al llibre que s'ha escrit ara gràcies a l'ajuda dels antropòlegs i historiadors de la ciutat.

- I des de llavors que ha estat sempre lligada a la lluita pels drets dels treballadors.
He estat treballant en la sanitat i sí, vaig estar uns 18 anys de delegada sindical de prevenció. I quan hi va haver la intoxicació del CAP Tarraco, volien fer creure que aquelles dones estaven malaltes perquè tenien la menopausa, però en realitat era culpa d'uns productes molt tòxics que havien tirat per acabar amb els rosegadors. Així que vaig posar la denúncia davant la fiscalia i es van començar a moure unes mesures molt importants per a la prevenció. A banda, he estat també amb la GTS. I ara, que fa tres anys que estic jubilada, m'he involucrat també amb el tema dels refugiats amb Mare Mortum i dono suport en les associacions de barris i de veïns.

- No ha parat mai d'estar involucrada pels drets de les persones.
Quan es té consciència no es pot parar. El dia que pari serà, com dic jo, per posar-me dins la caixa.

Més informació: 

També et pot interessar