Laura Poblet: "Algunes famílies de Reus competien per tenir les dides i mainaderes més ben vestides"

En el seu primer llibre, l’autora d’'Anar a servir' documenta el treball de les minyones prioratines a Reus entre el 1900 i el 1965

Isabel Martínez / Reusdigital.cat (GDDC)

11/05/2015

Llibres

Resulta curiós que un treball amb un nombre tan important d’assalariades al llarg del temps, el del servei domèstic, estigui tan poc estudiat per part de la historiografia. Segons l’autora d’’Anar a servir. Les minyones del Priorat a Reus. Un exemple de l’emigració rural femenina’, el motiu pot ser el subjecte de l’estudi: la qualitat femenina d’aquestes treballadores i la seva situació que les emmarcava en els estrats econòmics més baixos. Guanyadora de la VI Beca Frederica Montseny de l’Ajuntament de Reus fa uns anys, la professora de català per a adults Laura Poblet (Reus, 1975) ha desenvolupat un acurat i interessant estudi sobre el perfil, les condicions de treball i les experiències d’aquestes dones que, des del servei domèstic, van contribuir al benestar i la comoditat de moltes famílies reusenques. Un llibre que ha estat una de les novetats més interessants d’aquest passat Sant Jordi.

- Com sorgeix la idea de fer la recerca inicial sobre l’emigració de les minyones del Priorat a Reus?

En aquell moment era estudiant d’Antropologia a la URV i havia de presentar un projecte per a una assignatura. M’interessava el tema de l’emigració rural i també el treball femení, menys estudiat que el dels homes. D’altra banda, tinc arrels familiars al Priorat. Després de donar-hi bastants tombs, aquests tres elements van confluir i vaig recordar com algunes dones de la família, prioratines, s’havien desplaçat a Reus o a Barcelona a servir. De sobte vaig pensar: “Com pot ser que no se m’hagués acudit abans estudiar aquest tema?”

- Tot i que el llibre s’emmarca en un període cronològic prou ampli, existeix algun perfil concret entreles dones que es van dedicar a aquestes tasques?

Eren dones de famílies humils, filles de pagesos sense terra o amb poques terres que havien de treballar per a altres propietaris. Un cop els fills tenien edat de treballar, ho havien de fer, molt sovint quan encara eren criatures. La majoria havien anat poc a l’escola i algunes no hi havien anat gens. Com que les minyones normalment eren internes, acostumaven a ser solteres. Un cop es casaven, deixaven la feina remunerada o bé passaven a treballar per hores, de manera que la seva activitat fos més compatible amb la cura de la família.

A començament del segle XX eren, molt majoritàriament, originàries de les comarques de l’entorn de Reus o de la mateixa ciutat. A mesura que va anar avançant el segle, es va anar eixamplant la procedència geogràfica d’aquestes dones i cada cop van tenir més pes les que procedien de fora de Catalunya, sobretot de zones com Andalusia o Extremadura.

- Bona part d'aquestes dones va treballar a Reus. Quins eren els motius que expliquen aquest poder d’atracció sobre les dones sense recursos procedents de l’emigració prioratina?

Reus era una ciutat amb una burgesia que s’havia consolidat a partir de la indústria tèxtil i del comerç. Les activitats econòmiques que s’hi duien a terme expliquen la necessitat de mà d’obra abundant per a la indústria i el comerç, però també per al servei domèstic. Paral·lelament, a les zones rurals hi havia feina per a poca gent. Una opció factible, per tant, era desplaçar-se a Reus o a altres ciutats amb més oportunitats de treballar.

Les noies de les famílies humils no tenien gaires opcions. Si es quedaven al poble, havien de fer feines agrícoles, al jornal, però es tractava de tasques temporals. A la ciutat, treballar en el servei domèstic tenia dos grans avantatges: els garantia l’allotjament i la manutenció. Això era molt important en un moment en què els minsos sous dels jornalers agrícoles no permetien gaudir d’una alimentació gaire variada. Cal destacar que, en alguns moments, la meitat del jornal s’invertia en pa!

- Quines funcions realitzen aquestes criades? En el treball hi ha constància de l’aparició dels primers electrodomèstics?

Si només n’hi havia una, feia tasques molt variades: netejar, comprar i fer el menjar, atendre criatures i persones grans... Depenia de les necessitats de cada família. En els casos en què hi havia més d’una minyona, s’especialitzaven: hi havia cases que disposaven de cuinera, mainadera o dida, rentadora (bugadera), etc. L’aparició dels primers electrodomèstics té una incidència important en aquest fenomen, ja que, a mesura que es van anar introduint a les cases benestants, les feines de les minyones van anar canviant fins a arribar a un nou model que va acabar sent el majoritari, el de les treballadores domèstiques per hores.

- Més enllà de les tasques domèstiques, tenir minyonaera un símbol del poder de les classes benestants? Per quins motius?

Sí, tenir un servei abundant servia per mostrar als ulls de la societat el poder econòmic d’una família fins al punt que en algunes ocasions hi havia més serventes que persones per atendre! Aquesta funció simbòlica de les minyones es reflectia en els uniformes i era molt evident en les mainaderes i les dides ja que passejaven amb les criatures de les famílies més benestants i eren molt visibles. En certa manera, algunes famílies competien per tenir les dides i les mainaderes més ben vestides!

- A la literatura popular i culta les relacions entre minyona i senyor són un tòpic. Quina informació sobre aquest tema li han facilitat els informants? Considera que ha estat un tema tabú?

Sí, és un tema que apareix bastant en la literatura però poc en les entrevistes a minyones i a senyors. Hem de tenir en compte que parlem dels dos primers terços del segle XX i que és un tema tabú, però sí que m’he trobat amb alguna referència indirecta a relacions d’aquest tipus. En el cas que hi hagués un embaràs extramatrimonial, la noia acostumava a sortir-ne molt malparada: es quedava sense feina, sovint sense el suport de la família, rebutjada per la societat... Era poc habitual que la situació es resolgués amb un matrimoni, però en alguna ocasió va ser així.

- Sense aparells elèctrics, la tasca de servir devia ser força absorbent, com empraven el temps lliure que tenien aquestes dones?

Tenien poc temps lliure. No tenien cap dia sencer, només dues tardes: normalment la del dijous i la del diumenge. Una de les activitats preferides era el ball, fins al punt que alguns balls s’adaptaven a l’horari de les minyones. Altres activitats eren passejar, anar al cinema o preparar-se l’aixovar per a un futur matrimoni.

- Tot i ser una sortida laboral per a moltes dones sense recursos econòmics arreu del territori, quina memòria queda avui en dia del fet d’anar a servir?

Per a les dones que ho van fer, és tota una experiència vital que recorden durant tota la vida. Als ulls de la societat, en canvi, és un fenomen molt poc visible. En començar a documentar-me sobre el tema, em va sorprendre com una feina que havia ocupat tantíssimes dones havia estat tan poc estudiada. Hi ha dos elements que ho expliquen: eren dones i eren pobres.

(Clica aquí per accedir a l'article original)