Les quatre "essències" de 'L'estiu de l'amor' de Toni Orensanz

 

Més de 100 anys després de l'estada del pintor i la seva amant a Horta, els carrerons costeruts i les muntanyes tornejades tornaran a reviure aquell cèlebre episodi amb la presentació del llibre. Serà el proper divendres 1 de novembre a les 19.00 hores a l’Ecomuseu dels Ports, al nucli antic del poble, ben a prop de l’hostal del Trompet, on Fernande Olivier i Pablo Picasso tantes nits de passió van viure.

 

“Les meves històries sempre parteixen de la realitat, no sóc un Tolkien, capaç d'inventar mil personatges fantàstics”, explica Toni Orensanz. Potser escriure novel·la era l'evolució lògica d'aquest periodista que sempre ha defugit de la rigidesa dels gèneres clàssics. Després de molts articles a l'esquena, en aquest moment de la vida s'ha permès la llicència d'exercir el poder que atorga moldejar la realitat al seu gust sense cap tipus de limitació. “La història d'una francesa, arribada de París, que revoluciona tot un poble rural de principis del segle em va semblar molt potent”, explica, recordant que va ser el 1998, treballant de periodista a les Terres de l'Ebre, quan va sentir per primer cop aquesta història, explicada pels pròpis veïns d'Horta. “No m'interessava tant saber la veritat, com les percepcions que les persones tenien del que va passar”, comenta l'autor, que va trobar en les cartes que Fernande enviava a les seves amigues un document real per construir la psicologia de la model francesa i els seus vincles amb la gent del poble. “És una història que durant 15 anys m'ha voltat pel cap fins que l'he escrit”, diu.

 

“Aquesta és una història mediterrània que podria succeir en qualsevol poble petit del sud de França, de Sícilia o fins i tot de Tuníssia”, explica. “No està molt lluny de les pel·lícules d'Esteso, que retrataven l'impacte que produïen les sueques als pobles de la costa de la península”. De fet, reconeix que és “el xoc cultural entre diferents formes de veure la vida el que ens serveix per mostrar l'essència d'un poble, en aquest cas, les constants d'una comunitat immersa en les seves dinàmiques i d'esquena a la modernitat”. Per això, Orensanz introdueix en el seu relat personatges arquetípics com l'alcalde, el tontet del poble o el metge, que en aquest cas actua com a “alterego” de l'autor i narra en primera persona tot el que passa aquells mesos d'estiu de 1909. “El metge sempre ha estat aquella figura compassiva i servicial, que igual que el confessor, ha estat testimoni de les històries més íntimes dels habitants d'un poble”, explica. És aquest coneixement privilegiat, igual que el que té un periodista, el que el converteix en un narrador sensat. Ara bé, és el metge -o potser Orensanz mateix- qui acaba exercint d'antagonista a la figura de Picasso. Fins al punt que durant tota la novel·la es manté certa tensió sexual entre aquest triangle de personatges.

 

L'estiu de l'amor és una història que, tot i partir de la història personal d'un dels grans pintors moderns, Pablo Picasso, minimitza deliberadament el seu paper en el relat. Una decisió transgressora en el plantejament que contribueix a deconstruir la història d'un mite no massa qüestionat. “M'interessava la idea de presentar-lo com un personatge secundari”, explica Orensanz. El narrador reprodueix les impressions que aquell pintor “del serrell” i malcarat produïa en els habitants d'Horta de Sant Joan. En aquest sentit, la novel·la és fidel a la realitat. La relació entre Picasso i la seva amant en aquell moment també aporten elements per comprendre el caràcter del pintor. “Picasso era un personatge egocèntric, que tractava la seva amant com un objecte, i d'aquí la sensació de solitud de Fernande en aquell poble”, explica Orensanz obertament. “De fet, en aquell moment la gent del poble percebia Picasso com un noi esquerp amb una estranya obsessió per la pintura, lluny d'arribar a intuir que es convertiria en una de les grans icones de l'art".

 

Aquesta novel·la, a part de ser una declaració d'amor a l'encant de les petites comunitats rurals, també és un reconeixement als municipis i als paisatges de casa nostra. “Picasso, com Dalí o Miró, són les marques més potents que ha donat el segle XX”, diu, “i em dóna la sensació que no s'ha sabut ni explicar-ho ni valorar-ho”, comenta l'autor en la nostra entrevista. Aquesta novel·la serveix en part per recuperar la memòria d'aquells anys, i amb ella, dotar el patrimoni d'aquella autoestima que de vegades manca a l'hora de projectar-nos cap a fora. “Crec que tenim una desgràcia molt gran”, diu. “Molts cops, ens volem sentir europeus, però no ho som”, sentencia. “Deixant de banda el tema de Picasso, ningú a un país com França deixaria que una carretera passés a poc més de cinc metres de la que va ser la casa de Miró”, explica “I això ha passat a Mont-roig del Camp”. “Està clar que si no sabem posar en valor la nostra història, ningú ho farà per nosaltres”.