Jump to navigation
- El primer disc, ‘Happy Days’, explica l’etapa de la teva vida en què viatjaves i tocaves al carrer. ‘Home is where the heart is’ és la continuació d’aquesta idea?És la continuació, perquè fa referència a aquesta etapa, perquè m’he sentit com a casa a molts països, però també parla del retorn, de tornar a casa de veritat i veure com aquí he tingut un públic. Arribar a casa i que passi tot allò que no pensava que passaria mai. La gent entén la música que vull fer i m’escolta. He arribat a casa i m’he sentit músic. El nou disc, per tant, tanca el cercle. ‘Happy days’, això és vida, tots aquests anys al carrer, i ‘Home’ és com un final d’etapa per començar-ne una altra de nova.
- Aquest final d’etapa és també una consolidació de Ramon Mirabet?Això ho dirà el temps, les sales que anem omplint i la gent que conegui les cançons. Espero que tot això tingui una base sòlida per construir quelcom que sigui llarg. No vull fer un boom o un èxit immediat, intento fer les coses a poc a poc, com he fet sempre, i que sigui de llarga durada. La gent ens ajuda a què així sigui. A vegades, m’he sentit en terra de ningú, perquè canto en anglès. Vull que la gent em vegi com algú d’aquí, que fa música des de casa.
- Com descriuries el so de ‘Home...’?El primer disc era més naïf i innocent. Vaig elaborar uns temes i no sabia com anirien els directes. Amb el segon, ja sé quin so tenim. És un disc en què m'he deixat anar més i he barrejat molts estils diferents.
- El vostre estil omple un buit a Catalunya?He trencat la barrera de cantar en anglès i fer música afroamericana. Sense complexes, amb total normalitat. Sóc un exemple que evidencia que sí que es pot fer música en anglès i que la gent ompli les sales per escoltar-te. Aquesta qüestió s’està normalitzant aquí, tant pel que fa a les bandes com al públic.
- Per què la música negra?M’agrada tota la música, en realitat. A casa, m’encanta la música electrònica, la clàssica i fins i tot el flamenc. De fet, escolto poca música negra. Però és el que em surt de dins. No tocaré els estils que t’he esmentat, però sí que tinc unes arrels, una ràbia a dins que, a l’hora de cantar, es manifesten amb música negra. M’hi sento identificat. Les pregàries dels afroamericans, el soul, el blues, el gospel… És el que tinc ganes de fer.
- A través del teu viatge, tocant als carrers de diversos països, vas poder finançar el primer disc i part del segon...Vinc d’una família treballadora. Els meus pares són músics i sé que aquest món és molt inestable. Un disc era una utopia. He estat vivint bastants anys del que vaig aconseguir tocant al carrer. A vegades, em trobo amb gent als concerts que té la maqueta d’abans o un vídeo d’algun dia que havia tocat als carrers de Paris. Tothom pot gravar un disc, tothom pot somiar i aconseguir els seus objectius. Simplement, hem d'intentar-ho.
- Què té d’especial tocar al carrer?Tocar al carrer és una aventura. El més bonic és el contacte amb la gent, els nens, les històries que et passen, la gent que et ve a parlar, les places que he vist, experiències amb altres músics, paisatges… I també hi ha altres coses no tan maques com el fred, la pluja, la calor, els lladres i la policia. De tot se n’aprèn. Però, també, gràcies als moments negatius vius amb més gratitud els moments bons.
- Enyores parts d’aquests moments o, en realitat, allà desitjaves fer-te un lloc al món de la música de casa teva com t’està passant ara?Tinc moments de tot. Quan fas una cosa artística teva, que sigui de veritat, tens molts moments de frustració, sigui al carrer o fent un disc. Quan vius aquests moments, enyores el que no tens. Ara visc alguns moments en què m’agradaria agafar la guitarra, equipatge i marxar, i no tenir tota la feina que tinc. Però llavors, quan estàs al carrer, penses: “ara he d’anar amb l’amplificador per les escales del metro?”. Els moments de frustració em donen més empenta per seguir endavant.
- Qui és Ramon Mirabet?Intento ser jo mateix, autèntic, natural, no tancar-me i provar moltes coses. Tocar molts tipus de música i mesclar-los. Fa cinc anys, encara estava tocant al carrer. No puc definir-me perquè encara estic evolucionant. No sé on acabaré, ni on vull arribar. Constantment, estic canviant i aprenent.
Ramon Mirabet Divendres 4 de març, 22:30 h Lo Submarino de Reus
