Pau Alabajos: "No em considero un cantautor polític, escric del que em toca la fibra”

Va ser una nit molt, molt especial. Celebràvem deu anys de carrera musical i vam poder fer-ho amb un "vestit de diumenge". Vam comptar amb la col·laboració d’una orquestra simfònica, 60 músics damunt de l’escenari que interpretaven els arranjaments musicals composats per Laura Navarro de manera vocacional. A més a més, contàrem amb companys de batalla com Cesk Freixas, Feliu Ventura... Una sèrie de gent amb la que havíem compartit escenaris, estovalles i molts moments al llarg dels nostres deu anys de carrera. A part de tot això, també va ser una nit molt especial pel fet de recuperar un espai com el Palau de la Música de València. L’últim artista que hi havia tocat va ser Raimon, fa més de vint anys, i quan vam penjar el cartell de sold out ens va fer molta il·lusió.  

 

Per mi cada disc ha suposat una etapa, una fotografia d’uns moments determinats. El primer disc és la fotografia del moment en què prens contacte amb un estudi professional, amb uns músics... i aquí es nota aquesta part ‘d’amateurisme’. El segon disc ja és un poc més madur. Comptem amb la producció de Toni Xuclà i busquem un estudi amb més garanties per a poder fer una millor factura al final. I ja al tercer, tens clar allò que vols. Teníem clar que volíem una orquestra simfònica. La idea és poc a poc anar construint una autobiografia escrita en forma de pentagrama i podríem dir que culmina en aquesta darrera obra. 

 

La situació està més o menys igual. Pel que fa a les institucions valencianes ens donen l’esquena des què el PP està a la Generalitat. Però sí que és veritat que gràcies a aquella manifestació pacífica, la música en valencià ha tingut una projecció social i mediàtica molt més important de la que tenia abans. Evidentment, gràcies també als col·lectius de base i a les entitats sense ànim de lucre que d’alguna manera han fet de conselleria de cultura alternativa i ens han donat l’oportunitat de presentar els nostres treballs, organitzar concerts, festivals... D’alguna manera ens han possibilitat el fet d’expressar-nos lliurement. Actualment estem en una situació dolcíssima a nivell creatiu; cada vegada hi ha més descàrregues per Internet, millors produccions, més públic, més concerts. Però no ens podem enganyar. Les institucions valencianes en mans del Partit Popular ens donen l’esquena des de sempre. 

 

Per mi som germans. Estudiar filologia catalana et dóna l’opció d’estudiar la llengua des d’una perspectiva global i això et fa veure que som una mateixa cultura i compartim un mateix mercat cultural. Per exemple, faig el mateix concert a València que el que faré a Reus i sense anar més lluny, estem treballant amb una discogràfica de Girona (RGB Suports) i ens porten el management al Principat. Al final és qüestió de territoris i, evidentment, hi ha uns ritmes nacionals diferents, cosa que s’ha demostrat amb el 9N. Però crec que anem en la mateixa direcció i tenim el mateix somni. 

 

 

Quan veus que algú que no entén la teva llengua, s’emociona amb una cançó, arribes a la conclusió que la música és un llenguatge universal. Una de les coses més especials que m’ha passat damunt d’un escenari és justament això, fer emocionar a algú que no entén les paraules, però sí les emocions que transmeten les melodies. Ara mateix tenim uns concerts programats a Nova York, Chicago i Missouri i ja tenim preparades algunes intervencions en anglès per a què el públic conegui d’alguna manera de què van les cançons. Quan aconsegueixes crear una complicitat amb el pati de butaques et sents molt estimat i molt comprès perquè existeix l’al·licient de poder explicar la situació política, social i històrica del nostre país i que la gent s’hi senti identificada. 

 

Realment, jo no sóc dels que diuen ‘vaig a fer cançons polítiques perquè vull ser un cantautor polític’. Escric molt del que m’interessa, del que em toca la fibra sensible. I a vegades escric sobre coses polítiques perquè obro un diari i m’enervo llegint certes coses, i altres vegades canto sobre reflexions més íntimes, més personals, i en general sobre coses que m’han passat. De fet, és possible que aquestes cançons d’amor (o de desamor més ben dit) siguin les que més atrauen al públic. La cançó ‘Inventari’, n’és un exemple clar. 

 

Crec que és qüestió d’escriure per un mateix. Has d’obviar que fas la feina encarada a un públic i tractar d’escriure cançons que a tu t’agradarien escoltar com a artista. Això fa que vagis variant de gustos, de necessitats, perquè al final som el que escoltem. La nostra dieta de música i de cultura ens va portant a territoris que volem estudiar i d’alguna manera això, a la vegada, et porta a nous territoris musicals i creatius. Del primer disc a aquest hi ha molta diferència i és perquè poc a poc vas madurant musicalment i vas adquirint noves experiències vitals. 

 

Ací no parem de treballar mai. Composar és una via d’escapatòria del ritme quotidià i abocar allò que vas vivint en un paper es pot considerar com a terapèutic. Al cap i a la fi estàs fent un diari autobiogràfic mitjançant acords i notes. Ja tenim material pel que serà el proper disc i al llarg de l’any ja tindrem acabat el treball per poder presentar-lo en directe. 

 

Doncs a finals de novembre és quan marxem als Estats Units i ja de cara al 2015 tenim pensat presentar #PaualPalau mitjançant una gira en format acústic. Presentarem el disc amb format banda al festival Barnasants, en el que serà el concert més lluït de la gira. 

 

Jugar al frontó. Em va molt bé per a desfogar-me.

 

 

 

--

Pau Alabajos + Agustí Bussom
Divendres 15 de novembre, 
Cal Massó de Reus