Víctor Rubio
,
01/11/2013
Música

Pau Vallvé: "No mullar-se per no caure malament forma part de l'ADN d'aquest país"

El músic actua diumenge 3 al Cafè del Metropol de Tarragona

Foto: 

Irene Moray i Fede Nieto

Se'l titlla sovint de "Juan Palomo" ja que és ell mateix qui escriu, enregistra, executa, gestiona i promociona tota la seva obra. Ja ho diuen, si vols fer bé les coses fes-les tu mateix i d'això, en Pau Vallvé, en sap una mica. Encara que per aconseguir-ho sovint ha d'hipotecar tot el seu temps lliure.

Des que als 3 anys va començar a fer soroll amb una bateria no ha parat de dedicar-se en cos i ànima a una passió que amb els anys ha esdevingut una feina. Després de posar música a pel·lícules i sèries de televisió, de crear el seu segell discogràfic Amniòtic Records, d'encapçalar projectes com u_mä (juntament amb Maria Coma) o de cridar l'atenció mediàtica amb el seu alter ego Estanislau Verdet; fa 3 anys va començar un camí sol, cantant en català i sota el seu propi nom que va donar lloc a '2010', un disc on ell tocava tots els instruments i que va fer que molts quedéssim atrapats en el seu univers. Ara fa tot just un any va publicar el seu successor, 'De bosc', un disc d'aparença hivernal però ple d'optimisme que l'ha portat a girar per tot el país acompanyat de la seva banda.

Aquest diumenge, però, el Pau visita Tarragona ell sol acompanyat de la seva guitarra i el seu looper en una petita gira un pèl diferent a les que ha vingut fent... però això millor que ens ho expliqui ell...

 

- Què t’ha animat ara a girar d’aquesta manera?
Després d’estar tot l’any fent els concerts del ‘De bosc’ amb tota la banda en teatres, auditoris o festivals, tenia ganes de fer-ho una mica com ho faig a casa. Sobretot, després de fer alguns concerts sol a Itàlia, a Berlín i en algun menjador per aquí ja ho vaig veure clar del tot. Encara que el concert amb la banda és el “bo”, en aquest format jo sol puc anar jugant al meu ritme fent el que em dóna la gana com em dóna la gana, fer de cop una cançó de fa anys que la banda no se sap, improvisar, allargar per aquí, escurçar per allà... I sobretot al ser en llocs petits amb la gent a prop es crea un clima diferent, més relaxat, on puc explicar les cançons, dir tonteries i fer les coses més com em surten en aquell moment. Perds unes coses anant sense banda però en guanyes d’altres.

- En aquests concerts la gent està més per la música i es deu crear un caliu especial, no? També et deu donar l’oportunitat de tocar en llocs on no ho acostumes fer com la setmana passada que vas tocar en una barca enmig de l’estany de Banyoles...
Tinc la sort de tenir un públic molt respectuós que sigui sol o sigui amb banda crea un clima molt maco sempre, però si que és veritat que anant sol he pogut anar a llocs als que feia anys que no podia anar per infraestructura, per pressupost o pel que fos i sobretot tocar en llocs que no hauria imaginat mai. El concert a la barca donant la volta a l’estany de Banyoles mentre es ponia el sol per a 80 persones va ser preciós. Un dels millors que recordo, si no el millor. Un honor. Però és que Banyoles és diferent. És superior. És el Rivendel català (riu).

- També dimecres passat vas estar tocant a Saragossa i, com ja has dit, el mes d'agost vas tocar a Berlin. Què tal això de tocar pel públic no-català?
Doncs molt bé! No em considero un cantautor que basi tot el que fa en les seves lletres, al revés, jo sóc músic, i això es pot entendre a tot arreu. A Itàlia és on va ser més dur, tot i que va molar molt igualment. Em vaig preparar uns subtítols de totes les lletres i els anàvem passant al tocar, però entre que ni ells ni jo sabem prou anglès la comunicació entre cançons no va ser tan fluïda. A Saragossa va ser diferent, vam riure molt i van disfrutar molt amb les cançons es veu, perquè vaig esgotar els discos que duia! La música és música a tot arreu.

- Ara fa tot just un any del llançament del teu últim disc ‘De bosc’. Quin balanç fas d’aquest disc i de la gira que precisament va començar a Tarragona?
Doncs encantadíssim. No m’ho esperava gens tot això! El primer que no m’esperava és seguir tan convençut i orgullós del disc un any després de treure’l, sempre em passa que de cop ja ho hauria fet tot diferent o ja hi ha cançons que no vull tocar. I aquest cop sorprenentment no m’està passant! A més ha estat molt bonic veure la resposta de la gent, de la premsa, dels concerts... És una passada quan fas el que et dóna la gana i a sobre veus que també agrada i fa feliç a molta altra gent.

 

 

- Des de fa uns anys véns treballant amb grans músics: Nico Roig, Inspira, Maria Coma, Standstill... Què t’ha aportat tocar amb ells?
De cada un d’ells aprens coses diferents i sobretot pots treure facetes teves diferents que potser no trauries amb el teu projecte propi. Per exemple, amb els Inspira puc tornar a ser el bateria dels '90 que vaig ser i amb la Maria Coma puc formar part d’un projecte, unes textures, unes emocions i una complicitat tocant entre tota la banda que jo mai podria arribar a fer pel meu propi peu. I sobretot, que amb aquests dos projectes puc fer l’únic que realment sé fer que és tocar la bateria.

- Parlant de totes aquestes experiències, a la cançó 'Adéu siau' fas una mica de recapitulació de vivències i dius "tots aquests anys, tots els amics, tots els lligams, tots els vinils". Han estat per tu aquest últims anys els més significatius de la teva carrera musical?
Doncs la veritat és que trobo a faltar una mica la sensació dels inicis, quan no anava tan estressat ni sobrecarregat de feina i de pressions, i podia realment donar voltes i voltes sobre el que feia, amb aquella emoció de qui no sap massa ben bé el que fa, intentant trobar a les palpentes el que nota que vol. I en canvi aquests últims anys tot ha crescut molt i ha estat molt maco, però el temps que puc dedicar a fer cançons, a buscar tot això, s’ha reduït molt perquè el 90% del temps som community managers, administratius fent factures, contractes, publicistes fent entrevistes, dissenyant cartells o homes de negocis negociant tants per cents i merdes. Total per acabar sempre a zero i sense haver tingut temps de res.

- Precisament a 'El temps posa les coses al seu lloc' dius: "Ets aire fresc dins aquest món de merda i promoció". Et fa mandra aquesta part de la música que comporta 'vendre' el producte, promocionar-lo...?
No fa gens de mandra quan es tracta de comunicar el que has fet amb tota la il·lusió i tens la sort d’estar davant d’algú que s’ho ha escoltat, li interessa i et dóna un espai per explicar-ho. Però per desgràcia cada cop són menys aquests espais i la majoria de coses són un “Tens 5 minuts per vendre el teu peix aquí, jo no sé qui ets ni què fas, però sobretot sigues àgil, fresc, divertit i no et posis ni amb CiU, ni La Vanguardia, ni la Caixa”. És un dir eh, no m’ho han dit mai tot això, però és el rotllo aquest, saps? I com que molts no veiem el que fem com a un simple producte de consum, aquest enfoc i actituds sí que molesten, la veritat. Però bueno la frase que cites de la cançó no anava per les entrevistes que fem com a músics, sinó que el món en general és un putu spam per tot arreu. Resumint i generalitzant, a grans trets la cosa es divideix entre merda i promoció. I sovint van de la mà. La clau està en no formar-ne part, en comptes d’entrar-hi a fer gruix.

- Als directes t'agrada xerrar molt entre cançons: explicar de què van, criticar alguna cosa que no t'agrada... Algun cop xerrar massa t'ha comportat problemes?
Segur que sí, però bé, també m’ha donat moltes alegries i m’ha fet conèixer molta gent que pensa com jo i això et fa sentir menys sol. Si no t’arrisques i no et mulles no li caus malament a ningú, això està clar, i en aquest país sembla que aquesta actitud forma part de l’ADN. Però si et mulles i t’arrisques a la vegada que pots desagradar fortament també pots connectar amb certa gent propera a tu, que en el fons és el que importa, no? Tanta gent que som al món, fer-se amb la gent que veu una mica les coses com tu, crec que és una mica l’objectiu, no pas agradar a tothom, quina mandra! Veus, en aquesta gira he après que criticar CiU a comarques és perillós però molt divertit.

- Ets amic de les versions. Has versionat la Björk a l'anterior disc, als directes podem sentir fragments de cançons d'altres artistes com Beatles, Daniel Johnston... Suposem que els versiones perquè t’agraden molt però hi ha algú a qui no versionaries mai?
A Pep Sala.

 

 

- A moltíssims concerts t'hem vist portant una samarreta d'Atoms For Peace. Podem dir que és una samarreta-talismà? Ets supersticiós? Thom Yorke ja et passa una mica de comissió?
(Riu) Doncs no sóc gens supersticiós, ni místic ni merdes d’aquestes. Al contrari. Però és una samarreta que m’agrada molt, el projecte (sobretot en el primer disc) m’agrada molt i m’agrada anar fosc als concerts i aquesta és de les poques fosques que tinc, no sé. També és que en tinc 3 d’iguals d’aquesta samarreta (riu).

- Sabent que no pares quiet, la feina t’està deixant temps per treballar en el següent disc?
Doncs ara he decidit parar una mica de tot el que no és el meu projecte i concentrar-me en el que ha de ser el meu següent disc. Tinc ganes de jugar altre cop, de dedicar-li temps i no fer-ho en estones lliures que em sobren després de currar en les coses dels demés. Ara em toca a mi, i una mica la cançó 'Adéu siau' que citaves abans parla d’això, de deixar una mica enrere certes coses i tornar a començar en molts sentits. I és per això que aquesta setmana deixo Barcelona, marxo a viure a Banyoles i trenco una mica amb moltes de les rutines que he tingut aquests últims anys. Hòstia, això encara no ho havia dit enlloc eh! Primícia!

- El teu anterior projecte i alter ego Estanislau Verdet, el qual has manifestat que està mort, et donava l’oportunitat d'expressar idees d'una forma més humorística, de parlar de temes menys seriosos i alhora et servia de camp de proves per noves sonoritats i estils. Trobes a faltar alguna d’aquestes coses?
Va ser una època divertida però la vaig matar perquè s’havia fet massa grossa i ja no em venia de gust. Com que no visc de la música que faig en els meus projectes personals tinc la sort de poder fer el que em doni la santa gana, sense patir per la rebuda que tindrà. Si va bé, la cosa es pot fer millor, portar més músics o el que sigui, si no, doncs menys, però ja està. Aquella època va ser molt guai i vaig aprendre moltes coses, igual que ara n’estic aprenent moltes d’altres. No sé, quan siguem avis explicarem als néts que de joves fèiem el burro i trèiem discos. Suposo que es tracta d’això, de fer el que ens doni la gana en el temps lliure que per això està. La gràcia és trobar la manera de tenir-ne molt. Jo encara no ho he aconseguit.

- En comparació a altres projectes, en els discos com a Pau Vallvé sembla que vulguis reivindicar la persona que hi ha darrera, mostrar-te més com ets tu i les coses que t'identifiquen i et preocupen a nivell personal. Era necessari allunyar tot això del nom d'Estanislau Verdet? Tenies por de que no se’t prengués seriosament com a músic?
Excepte amb Estanislau Verdet, que era un projecte de paròdia i irònic, precisament de fer tot allò que jo detestava estilísticament, estèticament i de maneres de fer (disfressar-se, etc), jo en els meus discos sempre he fet les coses de la mateixa manera: escriure i composar sobre el que em passa, sento, conec o imagino. Sempre. Sigui en els discos en anglès del principi, en els instrumentals, al projecte u_mä amb la Maria Coma o als meus discos '2010' o 'De bosc'. L’únic que canvia és que les coses que passen, penses, coneixes o imagines van canviant a cada època i un disc et pot sortir més trist o introspectiu, l’altre més tendre i optimista o un més destroyer, però el que canvia és la vida no pas la manera de treballar o mostrar-me. No sé treballar d’una altra manera jo, no escric històries d’altres persones imaginàries, retrats de ciutats o generacions. No no, uff, no.

- Sabem que ets un sèrie-addicte... Quina sèrie t'estàs mirant ara? Tens alguna recomanació recent per fer?
Hòstia sí, en això he de confessar que sóc un malalt. Dino i sopo sempre que puc mirant un capítol d’alguna cosa, és l’espai que he trobat. El meu top de sèries és: 'Borgen' (una sèrie danesa sobre política/premsa/vida familiar espectacular), 'In Treatment' (una sèrie sobre una consulta d’un psicòleg i els seus pacients), 'The West Wing' ('El Ala Oeste de la Casa Blanca', política amb personatges entranyables) i 'The Booth At The End' (una sèrie molt especial de baix pressupost). Però n’hi ha mil més! 'Sherlock', 'Black Mirror', 'Bron/Broen', 'The Newsroom', 'Studio60', 'The Office', 'Life’s Too Short', 'Breaking Bad', 'Extras', etc!

- El nostre portal es diu Surtdecasa. Què t'agrada fer quan surts de casa?
Caminar sense tenir un objectiu clar, donar una volta perquè sí, o quedar amb amics per no fer massa res, el que surti. Perdre el temps en positiu, vaja. Suposo que perquè ho faig poc.

 

Al nostres entrevistats sempre els demanem 5 cançons de capçalera però al Pau li costava tant decidir-se que l'hem deixat triar-ne 10. Aquí van:

--

Pau Vallvé
Diumenge 3 de novembre a les 20:00h.
Tarragona, Cafè del Metropol

També et pot interessar