Judit Monclús
,
29/07/2013
Música

Quimi Portet: "La meva intenció és trobar el plaer absolut en el meu ofici"

El músic vigatà passarà per Tarragona aquest divendres 2 d'agost
Des del passat 27 de juny, l'Espai Jove La Palmera de Tarragona acull el 'Cultura de Carrer', un cicle d'activitats on es vol donar sortida i promoció als joves creadors de la ciutat a l'hora que s'ofereix una programació variada d'espectacles. Una mostra dissenyada des del Servei Municipal de Joventut amb la col·laboració dels col·lectius Vòrtex Produccions i Gènoveses Narratives Teatrals. Aquest proper divendres hi actuarà Núria Graham com a guanyadora del Festival Realitats Tarragona que Vòrtex i el Palmfest van organitzar a la Zero ara fa uns mesos. Tindrà el plaer de tocar ni més ni menys que amb Quimi Portet, l'astre intercomarcal per excel·lència del nostre país, que es troba presentant el disc 'Oh my love' (Música Global/Quisso Records, 2012).
 
- 'Oh my love' és el vuitè disc de la teva carrera en solitari. Satisfet de la trajectòria recorreguda fins ara des d’'Hoquei sobre pedres' (1997)?
He tingut la sort que al llarg de la meva carrera he fet coses que han estat molt interessants. Òbviament, haver començat amb grups amb un èxit relatiu, haver passat per El Último de la Fila i després haver pogut fer aquesta carrera en solitari cantant en català és un plaer. Fer vuit discos després de l’èxit de El Último de la Fila, penso que a nivell humà i d’ofici, és molt gratificant.
 
- Qualifiques la teva música de popular i contemporània. Tot i això, has creat un estil propi. Era la teva intenció?
La matèria primera que disposa qualsevol músic del món, però especialment el que es dedica a la música popular, és la llibertat. Si l’utilitzes d’una manera honesta i buscant, sobretot, el plaer en l’ofici, el més normal és que el que fas tingui un segell personal. Hi ha altres maneres d’enfrontar-te a l’ofici, com ara fer versions o intentar imitar la música que fa un altre grup, però aquesta no és la meva intenció, sinó la de trobar el plaer absolut en el meu ofici. El més natural és que et surti una cosa pròpia i identificable.
 
- L’eclecticisme del teu estil és la millor manera de fugir de l’etiquetatge artístic o una mesura per ampliar el ventall de seguidors?
Arriba un moment en què no et preocupa molt l’etiquetatge. Els mitjans o els aficionats necessiten organitzar aquest galliner del món de la música i dels grups però, a nivell personal, no és una cosa que m’inquieti gaire. Potser quan ets més jove sí que vols deixar molt clar que fas rock o que ets punk, heavy o cantautor, però a mesura que passen els anys em sembla que et relaxes i és una cosa que t’importa relativament poc.
 
- L’humor i la ironia són unes constants en les teves lletres. Què t’inspira a l’hora d’escriure?
Potser l’amor és el detonant de la música popular. El 95% de la música popular que s’ha fet en tota la història mundial gira al voltant de l’emotivitat més profunda. En el meu cas, no puc evitar una certa distància, i la ironia i l’humor són perfectes per fer-ho. A Catalunya, com que tenim una història molt trista, em sembla que una de les coses que ens ha fet sobreviure, com a cultura i com a poble, ha estat aquesta distància sempre basada en l’humor respecte les coses de la vida i de la societat.
 
 
- Comentes que el 95% de les cançons es basen en l’amor. És aquest el motiu per titular el disc 'Oh my love'?
A mesura que passen els anys, l’amor continua sent importantíssim, però per raons simplement biològiques ja no és d’aquella emergència com ho pot ser en un grup de nois de 19 o 20 anys o en una cantautora de 21 anys. 'Oh my love' és un títol que no té massa a veure amb el material que hi ha al disc, és un títol més aviat humorístic. Potser ja hi ha setanta o vuitanta discos en la història de la humanitat que ja es diuen 'Oh my love', no ho he mirat. Com que sempre he posat títols estranys als meus discos, vaig pensar de posar ara un títol completament normal i em sembla que més normal que 'Oh my love' és impossible.
 
- Amb la cançó 'Carrer nou' podem tornar a escoltar la veu d’Adrià Puntí després d’una dècada de silenci discogràfic. Va ser fàcil convèncer-lo per col·laborar a 'Oh my love'?
Va ser a traïció, totalment. Vaig tenir la sort de produir els tres discos que ha fet en solitari. De fet, fa molt temps que estem treballant junts en el seu quart disc. De tant en tant ens trobem i estem a l’estudi junts. Un dia d’aquests que estàvem treballant li vaig dir “mira, tinc aquesta cançó que m’agradaria que la cantessis tu”, i ho va fer. Va ser una cosa absolutament fàcil i, a més, em fa moltíssima il·lusió perquè admiro molt l’Adrià i sempre és un plaer treballar amb ell.
 
- Al disc també hi trobem les col·laboracions d’Albert Pla i Mone. Millor comptar amb amics que amb artistes idolatrats?
Hi ha la gent que em fa il·lusió que hi sigui. Amb l’Albert també som molt amics i ens ho hem passat molt bé junts, dins i fora de l’estudi. Em costa renunciar a que, encara que sigui d’una manera testimonial, el seu nom aparegui als crèdits del disc. Amb la Mone em passa exactament el mateix perquè també hem treballat molts cops junts. Ho faig d’una manera natural i una mica per donar-me un premi a mi mateix.
 
- En els teus concerts, sempre dónes molta importància a la relació que estableixes amb el públic. La interacció és clau per assegurar l’èxit d’un espectacle?
Cada artista troba la seva manera per trobar-se còmode en un escenari. Pujar a un escenari no és una cosa fàcil, no ho ha estat mai. Hi ha moltes maneres de pujar-hi: hi ha la persona que s’inventa un personatge, com podria ser el cas de l’Albert Pla, i altres opcions, fins arribar al meu cas, que és l’altre extrem, el d’avançar fins la naturalitat. Sóc una persona més aviat extrovertida, m’agrada la relació amb les persones, em fan riure i són un motiu d’inspiració i de satisfacció. A l’escenari no ho puc dissimular.
 
- I per acabar, un astre intercomarcal coneix la recepta perquè la crisi no interfereixi en la promoció del talent musical que sorgeix a casa nostra?
A mi em sembla que, en una crisi, els músics són els que ho tenen més pelut. La primera cosa que ha de sacrificar la gent és la distracció, el lleure i, tristament, la cultura. Quan comença a haver-hi emergències més grosses, el primer que rep és la cultura que ja des de l’antiga Grècia ha estat patrimoni de nacions riques i que tenien les altres necessitats molt ben solucionades. En un cas així, però, els músics tenen l’avantatge de ser molt adaptables. Per exemple, un músic pot venir en bicicleta, cantar i anar-se’n, cosa que en el cas d’una companyia de teatre seria molt més complicat. Els músics ens haurem d’adaptar cada cop més a aquesta situació. Toquem a les sales on encara hi ha interès perquè hi puguem tocar però, ha desaparegut tota una xarxa de teatres que tenia la Diputació i han desaparegut altres llocs que eren fantàstics. La professió i l’ofici, almenys en el meu cas, està una mica per sobre de les èpoques. Jo seré músic tant si vivim en una època súper magra com si vivim en una època de vaques grasses, però m’hauré d’adaptar a la situació.
 
Si després de llegir l'entrevista tens ganes d'escoltar el disc i de tenir-lo a casa, participa al nostre concurs, és mooolt senzill.
 
 
Divendres 2 d'agost a les 22h.
Espai Jove La Palmera de Tarragona
Entrada: gratuïta (amb aforament limitat)

També et pot interessar