Foto: 

Cedida

Triángulo de Amor Bizarro: "Ara el que importa dels festivals és la puta cervesa que els patrocina"

Els gallecs visiten la Sala el Cau de Tarragona dijous 27 per presentar 'Victoria Mística'
Víctor Rubio
,
23/03/2014
Música

A hores d’ara ningú dubta que Triángulo de Amor Bizarro és un dels grups més importants de la música independent estatal i que s’ho han guanyat a base de molta constància i d'un treball ferm. Ja han passat uns anys des que van presentar les seves primeres maquetes al concurs Proyecto Demo del FIB, i que van començar a recollir merescudes bones crítiques amb el seu primer àlbum ‘Triángulo de Amor Bizarro’ (Mushroom Pillow, 2007). Tres anys més tard van presentar ‘Año Santo’ (Mushroom Pillow, 2010) esvaint tota ombra de dubte sobre si eren flor d’un dia. El 2013 arriba ‘Victoria Mística’ (Mushroom Pillow, 2013), el seu tercer disc d’estudi on lluny d’acomodar-se, els Triángulo pugen un altre esglaó confirmant-los com una banda que no pot parar de crèixer, expandir-se i evolucionar sense perdre ni una miqueta del seu caràcter i personalitat. Aquests 4 gallecs troben el seu terreny en el pop sorollós amb tendències shoegaze, ple de distorsió, melodies atractives, mala llet i amb un particular tàndem vocal: Rodrigo Caamaño com a veu masculina i Isabel Cea com a femenina. Diuen que en directe són una aplanadora i així ho podreu comprovar el proper dijous a la Sala el Cau de Tarragona.

Com no podia ser d’una altra manera hem volgut parlar una mica amb ells, concretament amb Isa, la seva veu femenina i baixista que disc rere disc ha anat posant veu cada vegada a més cançons.
 

  • imatge de control 1per1





- En aquest últim disc la teva veu té més presència del que ens teniu acostumats... És veritat que t'han d'enganyar una mica per a què cantis? Et fa peresa o no t'agrada?
Una mica sí, no sóc una persona que canti per naturalesa. Realment estic més còmoda tocant que no pas cantant però poc a poc vaig trobant la manera de trobar-m’hi còmoda fent-ho. Però bé, en aquest últim disc ja estava marcat com havia de ser cada cançó i no vaig tenir molta opció de maniobra, no vaig poder "escaquejar-me" (riu). Com sóc una persona que no li fa por res... Tot i que no m’hi veia cantant, al final ho he acabat fent.

- En cada disc cantes més cançons, al proper potser et tocarà cantar-les totes.
Sí (riu). Si les cançons ho demanen ho hauré de fer. Encara que al proper disc em toqui cantar encara més, seguiré reivindicant que tocar és més divertit que cantar.

- M'ho sembla a mi o sou gent molt exigent amb la vostra música?
Dir-te que no seria mentir-te. Nosaltres ens prenem la música com una filosofia o una forma de vida i ho fem de la forma més seriosa, i divertida també, que podem. A priori sembla que la música hagi de ser una cosa on et puguis relaxar o que et puguis prendre “a pitorreo”. Nosaltres, com que hem decidit basar la nostra vida en això, ens ho prenem molt seriosament. No és una cosa de dir: "vaig a emborratxar-me i a assajar". Ens agrada molt controlar tot el que fem. Però sí, suposo que som exigents, em sembla el més normal. Sovint sembla que això de la cultura es deixa una mica en mans de les bones intencions, de les casualitats o de les coses còsmiques –que per nosaltres també és així- però sumat a tota la dedicació i esforç que li podem posar. No és un hobby ni res d’això. No ens agrada esperar que les coses arribin soles, ens agrada pensar que ho hem intentat.

- És allò de que la inspiració t’agafi treballant...
Exacte.

- Per algú que mai ha anat a un concert vostre, com el descriuries?
Uff, aquesta pregunta sempre em ratlla molt perquè no sé què dir... Es tracta de transmetre les idees de les cançons, de compartir-les amb els altres i que s’identifiquin amb el que et passa. És una forma de comunió entre el públic i el grup. Almenys és el que jo espero quan vaig a veure un concert d’un grup que m’agrada. Però no sé què més dir-te... no portem ballarines, no portem llums... només portem cançons, idees i la intenció de connectar amb la gent que, per a mi, és el més important.

- I molt de volum, no?
Clar, és la forma que tenim d’expressar-nos. Tampoc som gent que parli pausadament pel carrer o entre nosaltres. A l’hora del dinar això sembla Sicília (riu). És com som, som gent més bàrbara que "pija" en tot cas. I els temps que corren tampoc són com per relaxar-se i somriure. Les cançons acaben trobant aquesta frustració i aquest soroll que portem a dins nostre i el volum és una forma natural per expressar-ho... però no el volum sense raó, està tot molt mesurat i premeditat. En directe depens també dels equips que et trobes. El volum i la força són una part més de la nostra música, són la forma que necessiten les nostres cançons per sortir a l’exterior.

- Heu posat al vostre Facebook que ara als concerts sonaran cançons que no acostumeu a tocar...
Sí, com som molt de donar tombs a les coses sempre estem buscant una llista de cançons que funcioni. A vegades ens passem tres dies fent-la i en acabar ens adonem que és completament igual a una altra que veníem fent. Necessitem un ordre específic, que una cançó funcioni darrera d’una altra i que tot tingui un sentit. És com fer l’engranatge d’una màquina. Quan ens cansem de tocar sempre el mateix intentem substituir cançons per unes altres però es difícil perquè sempre en tens algunes que no vols moure. Ara volem tornar a tocar alguns temes que teníem abandonats o que no ens atrevíem a tocar, com ara alguns del primer disc.

- Tenint en compte que als directes no us agrada portar coses gravades, com us ho feu per tocar el saxo que apareix a 'Robo tu tiempo'?
El toca Roberto Mallo que és el nostre tècnic de directe i que també va estar controlant l’enregistrament del nostre últim disc. Quan vam fer aquesta cançó trobàvem que ens faltava una mica d’explosió en aquella part, vam donar-li tombs i vam recordar-nos que ell tocava el saxo, així que el va gravar i a la primera va quedar molt bé. Crec que no podia haver quedat millor.

- Heu tingut l'oportunitat de tocar algunes vegades a Mèxic. Com ha anat això?
La veritat és que molt guai. El nostre primer disc ja es va editar a Mèxic i la sensació d’haver-hi fet tres concerts i que, de sobte, la gent et conegui pel carrer és molt estranya. Suposo que és com aquests grups que porta Julio Ruíz a Discogrande que al seu país potser no els coneix ningú però surten per la ràdio i els va molt bé. Doncs el mateix però a Mèxic. Per sort nosaltres hi anem un cop a l’any i ja estem integrats als circuits de música independent d’allà. Això ens dóna l’oportunitat de tocar en festivals de 80.000 persones com el Corona Capital o fer minigires pel país. Però sempre estem molt sorpresos de com algú de tan lluny connecta com ho fa amb la nostra música. Sempre hem pensat que el més sincer és el més universal. I també la mística mexicana connecta molt bé amb la gallega. I la llengua, evidentment.

- Vau fer de teloners de My Bloody Valentine, no?
Desgraciadament al final el concert es va suspendre. Suposo que el lloc no complia els seus requeriments tècnics ja que són molt exigents. Però només la idea de saber que anàvem a tocar amb ells ens feia molt feliços. No m’ho acabava de creure i al final va resultar que no ho havia de fer (riu). Mala sort, una putada. I més sabent que nosaltres no havíem mogut fils per tocar plegats –que tampoc arribem tant alt- i creiem que va ser una proposta personal seva perquè els féssim de teloners. Ens fot una mica no haver pogut conèixer el puto geni que és Kevin Shields.

- Llàstima, a veure si en un proper cop...
Tant de bo. Si trepitgen Espanya espero que pensin en nosaltres.

- Tot i que 'Victoria Mística' es va publicar el 2013 les cançons feia temps que estaven acabades. Teniu ganes de deixar de fer concerts i tornar a l'estudi aviat?
De fet ja estem alternant entre una cosa i una altra. Ja estem provant coses noves i diferents que teníem ganes de fer. Tenim una mica de temps entre setmana i estem amb el nostre particular "Gran hermano", tots junts i aprofitant aquests dies que parem de fer concerts. Però no volem que tornin a passar tres anys per treure nou material.

 



 

- Fa poc vau estar tocant amb La Mala Rodríguez i Raimundo Amador pel programa de música ‘Un lugar llamado mundo’? Crec que a tu ja t'agradava la música de La Mala. Com va anar l'experiència?
Va ser genial. Vam conèixer una gent amb un talent i una qualitat molt grans. Són gent molt humil, senzilla i treballadora. No és normal, en aquest món hi ha molt “postureo”. Raimundo és una cosa fora del normal, aquest home s’expressa millor amb una guitarra que qualsevol persona ho pot fer amb la boca. I per mi, estar amb la Maria, que és una dona “poderosa” en la música espanyola, em va donar molta pau i alegria perquè ve d’un món on hi ha molts “machitos” i a ella no li "bufa" ningú. Això em reafirma, encara que no ho sembli, que el paper de la dona no està gens equilibrat dins el món música. Fan falta dones així.

- Actualment hi ha algun grup que us cridi l'atenció?
Crec que hi ha un grup espanyol molt infravalorat i que no sé perquè no hi és a tots els festivals que és Fasenuova. Se’ls ha posat la creu del under-under-underground com un càstig. Sembla que perquè facis una cosa diferent i nova, en comptes de premiar-te, et castiguin. És un grup inquietant i que m’agradaria escoltar a les ràdios, als bars i als festivals.

- I a Galícia, la vostra zona, hi ha algú a qui hem de conèixer?
Molt recomanables SraSrSra on està en Zippo, el nostre teclista/guitarrista. Estan a punt de treure el seu segon disc. També ara hi ha una nova onada de noies fent coses molt interessants però encara no hi ha noms. A banda estan els Fantasmage, un grup que és la hòstia, que ho fan molt bé i que tenen possibilitats però són uns tímids. I sempre estan que si ho deixen, que si no toquen... Però si podeu veure’ls no us els perdeu, són molt purs i en directe ho fan molt bé.

- No sé si allà passa igual. Aquí és molt difícil arrossegar públic als concerts de música alternativa. El que triomfa és la rumba o el mestissatge. Com està Galícia en aquest aspecte?
A nivell nacional els llocs on funciona bé són les grans ciutats com Madrid, Barcelona, València o Sevilla. Després, en llocs com Galícia, Tarragona o així és molt més difícil. I clar, per la proximitat amb França es porta molt la música aquesta del món o mestissatge. El públic que li agrada la música alternativa està més acostumat a haver de moure’s cap a ciutats més grans per veure el que li agrada. Tot i que ens hauríem d’esforçar per crear espais nosaltres mateixos i fer bandera dels nostres llocs. Nosaltres quan vam començar estàvem fora totalment del circuit de rock’n’roll que hi havia establert a Galícia i a base de tocar, tocar i tocar al final ens vam fer un forat. És difícil si no es recolza la cultura. A Barcelona hi ha subvencions... i no dic que la cultura i les subvencions hagin d’anar de la mà perquè es crea una dependència molt negativa però, vulguis o no, això ajuda. Si hi ha recursos per fer piscines i hotels de 5 estrelles també n'hi ha d’haver per impulsar la música, la literatura o el que sigui. Així doncs moltes ciutats petites acabem estant apartades de la vanguardia i és una llàstima. Però lo del públic és un misteri. A la gent li sembla més interessant perdre el coneixement bevent d’una ampolla sense marca fins les 6 del matí i després entrar a un bar a escoltar “puta bazofia” que anar a fer unes birres a un concert. Sembla que el despreci que el país demostra cap a la cultura l'acabi mamant la gent. Per això, molta gent jove pensa que la música és gratis: “com que s’ha de pagar?”.

- Sí, a més la televisió ja s’ocupa que certa música tampoc tingui espais...
Sembla que sigui més important tenir el vestidet de "topos" o les ulleres “de merda” que es porten ara que no pas... En definitiva, que és consum. Deixem-nos de donar-li tombs, és consum. Tot està enfocat així. I els festivals de música ara han de tenir un espai destinat a parlar de la cervesa que patrocina el festival i els grups fan de banda sonora perquè ara mateix el que més importa dels festivals és la puta cervesa que els patrocina. El mateix passa a la tele i a la ràdio. Tot està enfocat així, a consumir. Són més importants els anuncis que els continguts. I els nostres governants, que són els amos d’aquestes empreses que s’anuncien, només ens volen veure consumint. Així és normal trobar-te nois de 19 anys només preocupats en comprar-se els pantalons que es porten ara o en agafar borratxeres fins les 5 del matí. Sembla que aquella ansietat o inquietud que hauries de tenir per cultivar-te s’hagi extrapolat a això, a consumir. A tenir l’armari ple i el cap buit.

- El nostre portal es diu Surtdecasa...
Bé bé, això, que la gent surti, que estem molt adormits, molt dominats. Els joves han de tenir nervi!

- ...què els agrada fer als Triángulo de Amor Bizarro quan surten de casa?
Doncs cadascú fa el que pot. A mi m’agrada passejar fins la platja que tinc aquí a prop. O surto a fer algunes fotos. On vivim és molt petit, hem d’agafar el cotxe per comprar el pa, imagina’t. Però bé, quan surto de casa em dedico a la vida contemplativa. És un poblet molt petit...

- o sigui que quan assajeu s’assabenta tot el poble.
Bé, tot i que ho tenim ben acondicionat potser sí que s’escolta alguna cosa. Les gallines del veí dubto que hagin post ous en els últims anys (riu).

 


I aquí van les 5 cançons que ens ha triat Isa de Triángulo de Amor Bizarro.

  • imatge de control 1per1

--

Triángulo de Amor Bizarro
Dijous 27 de març a les 22:00h.
Tarragona, El Cau

A

També et pot interessar