"Vull mostrar-me com a intèrpret però també com a compositor"

Per tant, ens trobem davant un bateria, sí; però també davant d’un cantautor. Un cantautor que ha estat a la penombra durant molts anys però que ara, d’alguna manera, fa valer el seu bagatge com a intèrpret però també com a compositor. Això sí, ja fa uns anys que el veiem com a frontman al capdavant de Refugi, “una cover band de músics i cantants de la Nova Cançó”, segons les seves paraules. És a dir, un trio d’inspiració jazzística que es dedica a versionar i reivindicar cançons de Joan Isaac, Guillem d’Efak, Pau Riba o Jaume Sisa, per citar-ne només alguns. 

 

Ara, mentre comença a rodar el seu nou repertori com a cantautor, mou un espectacle amb Refugi en el qual es dedica a revisitar de dalt a baix el disc ‘Viatge a Ítaca’ de Lluís Llach. Un muntatge que aquest dissabte 4 de maig s’aturarà al Teatre Metropol, en el marc del lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. 

 

Quedem amb el Joan quan fa dos mesos que acaba de celebrar els 50. Fa dos anys va ser pare i això l'ha canviat i li fa veure les coses des d'una altra perspectiva. Ah, i fa el mateix temps que amb Els Pets no toquen al Principat tot i que ara preparen nou disc. De tot plegat en volem parlar amb ell. Després de fotografiar-lo, topem amb un parc públic mentre ens dirigim a una cafeteria. Llavors diu: “Vols anar al bar tu? Jo ja he berenat i ja estic servit. Per mi podem seure en un banc”. I aquí és on fem l’entrevista. 

 

Amb Refugi des de 2006 fem adaptacions d’autors de la Nova Cançó. Primer vam fer una primera gira,  un disc… I ara vam dir: “Què hem de fer el mateix? Perquè no agafem un disc i el revisitem?” Això es fa molt al món anglosaxó: tal grup 'plays to Frank Zappa' o... 'plays to Pink Floyd'. Aquí s’ha fet amb el 'Dioptria' de Pau Riba o en discos d’homenatge, però sempre entre diversos artistes. I sí que tenim ‘covers bands’ però no de gent d’aquí, a banda de nosaltres.

 

Sí, encara hi ha molts prejudicis, és trist però és així. Si volguéssim, tenim prou material per reivindicar la música que aquí s’ha fet. Com sempre s’hauria de destriar el gra de la palla –hi ha discos bons i discos dolents com a trot arreu del món- però aquí sempre hem tendit a matar el pare. La nostra generació no en volia saber res del que va ser la Nova Cançó, i la següent a la nostra criticava el ‘rock català’...

 

Sí, per sort tenim una nova generació, una nova fornada de cantautors i músics que no tenen aquests prejudicis. 

 

Per tot el que va representar. Va ser un disc que va trencar esquemes. Llach es va acostar a les tendències conceptuals d’aquell moment: hi ha corals, sons d’orquestra simfònica, sorolls estranys... és un disc molt sofisticat. 

 

El format de Refugi és piano, contrabaix i bateria i això ja et marca com has de fer les cançons. Hem anat a despullar-lo i a buscar l’essència. En aquest cas, la sofisticació es perd en benefici de la melodia.

 

Jo canto a la meva manera, clar, però per mi és tot un repte fer-ho. Llach és dels artistes que més m’ha influït i dels que més he vist en directe. De jove i no de tan jove he fet quilòmetres per veure’l.  

 

Li vaig demanar permís sinó no m’haguera atrevit a fer-ho. Li vam enviar un mail on també li demanàvem si volia participar al disc de versions d’Els Pets. Ja sabíem que era complicat perquè està retirat i no vol aparèixer molt. És del tot lògic que ens hagués dit que no, evidentment, però nosaltres li volíem demanar igualment. En aquell correu també li vaig explicar que amb Refugi ens agradaria versionar el ‘Viatge a Ítaca’. Recordo que ens va contestar des del poble d’Àfrica on treballa la seva fundació en un mail que començava dient: “Us escric des d’aquesta xarxa precària...” I ens va dir que endavant, que féssim el que vulguéssim.

 

No i em posaria molt nerviós si un dia, abans de sortir, em diuen que m’ha vingut a veure...

 

Jo recomano que la gent compri el disc original, el ‘Viatge a Ítaca’ de Llach. Si féssim alguna cosa, potser m’ho imagino més en format audiovisual, un DVD amb el concert. Potser tindria més sentit. A més, així quan el tinguem li podré enviar al Llach per a què el vegi.

 

Ja fa molt de temps que tenia al cap fer alguna cosa més en solitari. A Constantí vaig conèixer el Sergi Esteve, el guitarra que acompanya el cantautor de Tarragona Josep Romeu. Ell fa uns anys que viu al poble i coincidíem a l’escola on portem els nostres fills. Un dia vam dir de trobar-nos per tocar i passar l’estona als matins. A partir d’aquí, i com que sempre m’ha agradat cantar i escriure, vam perfilar un repertori que, ara que he fet 50 anys, és com una mena de passeig per la meva vida professional i personal a través de cançons.

 

Hi ha cançons que he fet per Pets o Mesclat però també d’altres que m’han influenciat de gent com Guillem d’Efak, Els 4 Gats, Jaques Brel... Hi ha el ‘That’s Entertaintment’ de The Jam en català, que ja fèiem a la maqueta d’Els Pets; un blues del Quico Pi de la Serra, el ‘No us puc acompanyar’, que ens queda prou bé; i també una que cantava l’Elvis...

 

Sí, em penso que és del Ray Charles però la cantava l’Elvis. Em recorda a les pel·lícules d’ell que de petit veia per la tele amb el meu pare. Ell també havia estat bateria i va ser qui em va transmetre la passió per la música. Fer una versió de l’Elvis és un agraïment al meu pare. També hi ha un homenatge a la meva mare: canto una cançó tradicional, ‘Els contrabandistes’, que ella cantava quan jo era menut mentre fregava l’escala, al costat d’altres cançons de Manolo Escobar o del Machin.

 

No, no, aquestes no... (riu)

 

Ara en aquest nou espectacle només en fem una d’inèdita. Sí que en tinc d’escrites i a partir d’ara les anirem incorporant poc a poc al repertori. De fet, ara la meitat del concert ja són cançons meves però que he fet per grups on toco la bateria. En aquestes actuacions, on canto jo, vull mostrar la meva vessant d’intèrpret però també la de compositor. De moment ara fem un repertori que vam preparar molt ràpid per a un concert benèfic a Reus però ara l’anirem perfilant. A més, van sortint concerts que anirem fent amb el Sergi.

 

M’he pogut dedicar a allò que més m’agrada que és la música. Si m’ho haguessin dit quan vaig començar no m’ho hagués cregut mai. Jo m’imaginava fent de pagès i de músic amateur, com el meu pare i com vaig estar fent de més de jove; però sóc una persona que es guanya la vida amb el que l’apassiona. Tocant amb Els Pets, amb Mesclat... i també fent altres coses, participant en diferents projectes, sortint  a la televisió... S’ha de fer una mica de tot per poder viure i més ara... que no hi ha tants concerts.

 

Som un país que ha deixat la cultura en mans del diner públic. Hi ha qui dirà que nosaltres ens en vam beneficiar però el boom del rock en català ja anava precedit de moltes iniciatives amateurs que sorgien des d’entitats, col·lectius o associacions. Abans de rebre el suport de ningú, als pobles ja es feien molts concerts on un grup de joves llogava un espai per fer-hi l’actuació, posava una barra de 5 metres i d’allà i de les entrades, en treien per pagar el grup, els equips, el local i a més en treien benefici. Després van venir de Barcelona i, com sempre, es pensaven que eren els inventors de tot allò.

 

En aquest país hem patit un dels problemes típics de l’esquerra, que és confondre popular amb gratuït. Els ajuntaments va arribar un moment en el que van començar a programar concerts gratuïts i les coses si no les pagues no les valores. És normal que ara hi hagi una generació que no està acostumada a pagar per tenir accés a concerts o a discos. Però això és insòlit, tu has vist mai teatre de franc al Teatre Lliure o al Teatre Nacional? Entre tots han creat un monstre. Fa molts anys els músics del rock en català teníem una petita indústria que beneficiava músics, empreses de so, de producció... però s’ho han carregat. Ara es torna a l’autogestió, és com haver de picar pedra una altra vegada.

 

Sí, el proper disc segurament l’autoeditarem a través del segell d’RGB (l’empresa que els porta el management), amb qui ja vam treure ‘Els Pets fan teatre’. La nostra companyia de tota la vida ens ha anat demostrant petites coses que no ens han agradat i que han fet que acabem prenent la decisió.

 

Ara estem en fase de composició, tenim 17 o 18 cançons fetes.

 

De moment un parell però encara no sabem quines acabaran sortint.

 

El mes de setembre ha d’estar al carrer, imagino que a principis perquè a meitats de mes toquem al Mercat de Música Viva de Vic. 

 

Evidentment amb els anys ja tens un tret distintiu que pot acabar variant en funció de la producció...

 

En Brad acaba de tenir un fill i estem acabant de decidir què farem. 

 

La intenció era anar fent un disc per entregues però ara tornem a estar tots enredats. Mesclat sempre ha estat un projecte més secundari. Ara està una mica aparcat però tot i així ens surten bolos, de moment ja n’hi ha 4 o 5 per l’estiu. Ara mateix el Titot està fent coses noves amb Brams i amb el nou projecte de ràdio que està muntant, el David ha tret disc amb Dept., jo ara ja estic enredat amb Els Pets... 

 

No! Pensa que també oxigenem molt la nostra relació i que tots tenim moltes ganes de tocar. Ara, per exemple, quan tornem el mes de setembre Els Pets farà dos anys que no toquen al Principat. Fa poc ens vam tornar a ajuntar per un bolo a Perpinyà i abans ho havíem fet per anar a tocar a Londres. Tots teníem ganes de tornar a tocar, de veure’ns... La rutina sempre torna, està clar, però el fet que anem obrint aquestes finestres temporals fa que la cosa prengui aire.

 

Quan els altres tenen un fill te n’enfots però realment quan el tens tu et canvia la vida. Quan tens un fill no t’ho acabes de creure i a partir d’aquell moment les coses no es veuen igual. 

 

La teva escala de valors canvia totalment. Entens aquelles actituds ‘protectores’ que tenien els teus pares quan eres jove i ara veus la canalla d’una altra manera. A més, el fet d’haver estat pare de gran també influeix. Quan et dediques a això, estàs molt en contacte amb la gent jove i d’alguna manera vols allargar la teva joventut. Ara, però, tinc ganes d’estar més a casa amb els meus.

 

Jo? A mi m’agradaria estar-hi fins a la jubilació! Això sí, si la salut m’ho permet. Aquesta és la meva gran passió i per tant no puc demanar més.

 

 

 

 

 

Dissabte 4 de maig a les 21:30h. Teatre Metropol de Tarragona.

Lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona.

 

Divendres 31 de maig a les 22:00. Mític de Reus.

 

Dissabte 22 de juny a les 22:00h a l'Economat de les Mines