Xarim Aresté: "Com més lluny vaig de la meva essència, més ric torno"

 

Amb el 'Lladregots' sota el braç i amb format de trio, en Xarim començarà la temporada estable de concerts que Vòrtex Produccions ha organitzat a Cal Massó de Reus, el dijous 18 a les 21h., i l'endemà serà a La Vaqueria de Tarragona a la mateixa hora. D'ara, d'abans i de tot una mica, en parlem amb ell mateix en aquestes línies.

 

Jo sempre componc i durant l'any passat vaig fer unes 80 cançons. Les tinc totes enregistrades perquè sempre a casa vaig gravant quan faig cançons. De fet, de discos com el 'Lladregots', amb el que tinc, en podria fer uns quinze em penso. No vaig pensar mai en fer un disc però és que ho enregistro tot. Fins i tot tinc discos temàtics amb els colegues. Ara ve un amic i gravem uns temes, ara en ve un altre i n'enregistrem unes altres... I un dia la discogràfica ho va veure i va dir: “òstia! això és guai, podem fer un disc!”. Per tant, va ser tot molt accidental. Si hagués estat pensant en que estava fent un disc no ho hagués fet perquè el material que tinc a casa... no és digne.

 

Em representa més que qualsevol altra cosa perquè són les meues entranyes. Aquí no hi ha res retocat ni res pensat, cap mena d'ambició ni de retoc. Es poden veure molt les fissures, és la imperfecció total. Són cançons que faig, composo i gravo en 4 hores. Les enregistro per mi sense pensar que algú les escoltarà, és com qui fa artesania per dir alguna cosa.   

 

Potser algunes sí però realment no són gaire pomeles aquestes. S'haguessin quedat al calaix com totes les altres que tinc. Ara, justament, com que faig cançons i ningú les escolta, perquè es quedin a l'ordinador de casa meva, estic descobrint això del Bandcamp i cada setmana en penjo una. Així el que vaig fent, per no tenir-ho mort de fàstic a casa, ho vaig penjant.

 

És que ara les coses funcionen diferent. Abans el disc era algo sagrat però jo ara m'agafo aquestes cançons com a: “mira, he fet això”. Ni més ni menys. A vegades potser em deixen en mal lloc perquè són freakades i sóc conscient que no agradarà a ningú això. Però jo sóc feliç perquè ho considero com si fossin aquarel·les, com qui com a hobby fa quadres. 

 

A més, pensa que, com que toco amb molta gent, no sempre tinc tots els instruments a casa meva i les cançons sempre les enregistro amb el que tinc en aquell moment. Em plantejo: “Vaig a fer una cançó. I i què tinc? Doncs tinc un banjo i una guitarra elèctrica. Vinga, doncs amb això m'apanyo”.  Quan vas a un estudi vas amb tot el material, penses molt com ha d'anar tot... En canvi el que hi ha a 'Lladregots' és un “aquí te pillo, aquí te mato”.

 

 

 

 

Jo enregistraments d'aquests en segueixo fent i de fet ara tinc quatre cançons noves més. Però per un següent disc m'agradaria fer alguna cosa nova amb més músics, anar a  l'estudi... fer-ho tot més convencional. 

 

 

Per mi és tot lo mateix. És com em passa amb els instruments, ara estic molt amb el contrabaix, abans em va donar pel piano... Com més lluny vaig de la meva essència, més ric torno. Vaig començar amb el punk i de seguida vaig fer cap al blues, i si vas estirant de la beta del blues s'arriba a tot arreu. Em vaig posar amb el flamenc i llavors vaig saber tocar més el blues, em vaig posar amb el jazz i sabia fer millor rock. 

 

De fet quan vaig començar amb els pomelos la idea ja era aquesta, jo volia tenir un grup que fos lliure estilísticament perquè, per exemple, el funky me flipa però si faig un grup de funky n'estaré cansat als dos mesos. O si és de blues, o de jazz... M'agrada poder-ho fer tot a la vegada i la veritat és que s'aprèn molt tocant amb gent. Ara miro enrere i veig la gent amb qui he tocat: Sanjosex, Pantanito, la Maika... i tothom m'ha sumat molt. Al final, m'inspira molt més la gent amb la que treballo que no artistes que escolto.

 

Òstres...! Doncs està quasi tot jo crec. Quan vaig arribar a Barcelona em vaig matar bastant a mi mateix, em vaig reinventar perquè de tant en tant va bé començar de zero. Quan vaig arribar aquí em vaig posar amb la rumba i en altres coses molt diferents... I de sobte quan vaig tornar als orígens, va ser: “Uau!!!!”, realment havia fet un gran viatge. Tot plegat em va sumar molt. Sortir del rock, que sempre havia estat la meva escola, em va donar una visió molt més àmplia de la música i ara em sento com molt més a prop del primer Xarim. És com que he tancat algun cercle i les meves energies tornen a estar renovades.

 

Sí, sí, no m'ho hagués pas cregut i ara sembla normal i tot... Per mi ha estat molt especial perquè el primer concert que vaig anar a veure va ser de Paul Fuster i el segon va ser dels Sopa, i ara fins fa res he estat compartint pis amb el Gerard (Quintana) i amb el Paul. I dius: “òstia p..., quines coses que té la vida, què hi foto jo aquí al mig..!!”. Recordo que vaig veure el Paul Fuster quan devia tenir 15 anys i vaig pensar: “això què és?”, semblava com una fira ambulant. Jo ho veia com algo molt diferent a tot i deia “hòstia, jo vull fer això!”. Pensava que aquella gent havien aconseguit escapar de la realitat i s'havien muntat una realitat pròpia i és just el que jo volia. Pensava: "ells ara marxaran a un altre poble i jo em quedaré aquí mort de fàstic...". No sé, ho veia tot com a molt literari. I al final, sense voler-ho, he fet cap fins allà mateix.

 

Qui m'ho havia de dir que la rumba i que aquestes coses m'anirien portant fins aquí? Al final la vida és anar coneixent a la gent. L'altre dia precisament estava pensant com havia arribat a conèixer tota aquesta gent. Vaig fer una cronologia i vaig arribar al Pantanito. Si no fos pel Pantanito no hagués conegut els Pomelos, els Pomelos em van presentar la Maika, la Maika em va presentar el Paul, el Paul al Gerard i.... saps el que et vull dir? Al final si tinc alguna moraleja és: “segueix el que et diu el cor”. Al principi, la rumba era una cosa que jo no podia suportar ni veure, em fotia un repelús que t'hi cagues, però vaig pensar “o faig això o no faig res”, perquè quan vaig arribar a Barcelona no coneixia ningú. Mai hagués dit que aquest camí m'hagués portat fins aquí, però ara tot té molt sentit.

 

És innegable que la meva influència més directa ve de la música americana però justament la feina que estic fent és intentar eliminar això. Fusionar-ho tot amb la nostra essència més mediterrània, és a dir fer música mediterrània no música americana. Abans no, amb Mala Sang tot era com a més retro, ara ho veig molt diferent.

 

Doncs no però aquest cap de setmana podré anar-hi! He estat enredat últimament. Ara estic fent un disc a mitges amb el Gerard, hem muntat una banda i estic content. La veritat, crec que serà un molt bon disc, si tot va tal com ho tenim previst... També estem intentant dissenyar una cosa amb el Pascal Comelade... El Sanjosex em va enviar ahir les noves cançons i també entrem a gravar ara... I també estic molt content perquè les cançons del Carles (Sanjosé) m'han flipat, són molt interessants.

 

Quan surto de casa ha de ser per anar a tocar si no costa que surti!

 

 

S'ha de dir que el Xarim Aresté es va voler pensar bé les seves 5 cançons de capçalera. La que ens va dir de Skip James, 'I rather be the devil' no és a Spotify, i per això n'hem posat una altra... 

 

 

 

--

 

Dijous 17 d'octubre a les 21:00h.

Centre d'Art Cal Massó de Reus

 

Divendres 18 d'octubre a les 21:00h.

La Vaqueria de Tarragona