Núria Olivé Montrabeta
,
03/05/2017
Activa't

Mireia Guilella: "Tothom té alguna cosa per explicar-te que no saps i de la que pots aprendre"

Parlem amb la Mireia Guilella, fotògrafa, actriu i conductora del programa 'La Meva Anoia' de Canal Taronja Anoia
Mireia Guilella

Foto: 

Cedida
La Mireia Guilella (Igualada, 1987) s’identifica en el concepte de persona renaixentista (com explica ella mateixa en un moment de l’entrevista): fotògrafa, actriu i un bocí de periodista entre d'altres coses. Condueix el programa 'La Meva Anoia' de Canal Taronja Anoia on conversa amb personatges que trien un paisatge de l’Anoia com a decorat de la seva entrevista. Parlem amb ella sobre el programa, sobre les persones i la importància d’escoltar. Amb entusiasme, intriga i una mica de nervis accepta el repte de convertir-se en entrevistadora entrevistada.
"És molt interessant tenir una conversa amb algú que té una manera d’entendre el món i una visió de la realitat molt diferent de la teva. Et sorprèn, aprens, creixes i t’estimula"

- Tothom té una entrevista?
Ostres! No ho sé...(pensa). Sí, perdona, sí que ho sé. Tothom té una entrevista. Potser en formats diferents. Tinc confiança en què tothom té alguna cosa per explicar-te que no saps i de la que pots aprendre.

- D’on surt la idea de fer 'La Meva Anoia'?
Vaig trucar al Jordi Cuadras i em vaig oferir per si encaixava en algun programa que tinguessin pendent de fer a Canal Taronja. Ells estaven plantejant un programa d’exteriors i el meu perfil els va encaixar. Es pot dir que vaig arribar en el moment adequat al lloc adequat.

- Com el vau plantejar?
Ells volien un programa d’entrevistes on en cada capítol hi hagués un personatge que els portés a un paisatge de l’Anoia. Amb aquesta premissa jo vaig acabar de fer l’estructura i ordenar-ho. Vam plantejar-ho amb una introducció de veu en off, res de parlar a càmera. Amb un toc cinematogràfic. En el programa partim d’una primera entrevista en la que coneixem la persona en el seu rol professional, la posem en context per saber de quina manera es relaciona amb la comarca i després ens porta al seu paisatge escollit per fer una entrevista més de rostre.

- Com esculls els personatges?
Ho fem entre el Jordi i jo. No hi ha grans criteris. Han de ser persones més o menys conegudes però per diferents motius. Pot ser pel rol professional, pel nivell d’implicació amb la ciutat, amb la comarca, pot ser que tinguin caràcters carismàtics. Ens interessa que hi hagi perfils diferents i que en si mateixos siguin persones polifacètiques.

- Quins són els ingredients per a que una entrevista tan íntima i personal funcioni?
No controlar tota l’estona l’entrevista, per exemple. És més, no m’agrada dir-li entrevista a aquest format. És més una conversa en la que jo decideixo intervenir el just i necessari. Adaptar-me a l’altra persona, al que va explicant. Em deixo sorprendre que crec que és l’interessant.

- Si això passa és una bona entrevista?
La sensació de bona entrevista la tinc si aconsegueixo establir una connexió real amb l’altra persona. Sinó, per moltes preguntes súper genials que li faci no serà una bona entrevista si no hi he connectat.

- La gent es deixa descobrir?
És responsabilitat teva crear unes condicions idònies perquè l’altre es deixi anar i t’expliqui coses. La gent té moltes ganes de parlar d’ella. Si escoltes activament i no intervens gaire, la gent s’obre.

- En el programa has aconseguit tractar temes complicats de la mà dels entrevistats.
Costa desfer-se de les màscares. Tots tenim les nostres resistències. I més, davant d’una càmera que queda registrat per sempre. Tu saps quan algú s’ha despullat més o menys i, per tant, el telespectador també. No escolliria algú d’entrada que ja tingués clar jo que no està disposat a obrir-se.

- Ens falta escoltar més?
Escoltant als altres aprenem molt. És molt interessant tenir una conversa amb algú que té una manera d’entendre el món i una visió de la realitat molt diferent de la teva. Et sorprèn, aprens, creixes i t’estimula. És molt bo que les persones comparteixin la manera de pensar i viure amb valentia, sinceritat, autenticitat... a la resta ens sacseja, ens fa pensar i ens fa revisar si tenim o no prejudicis i això em sembla brutal.


Un moment del rodatge de l'entrevista a Antoni DeFebrer

- Què té 'La Meva Anoia' que no tenen altres programes?
L’objectiu ha estat que resultés una cosa autèntica. Jo he tingut feelings diferents amb cada persona. Al final del que n’estic orgullosa és que crec que hem aconseguit alguna cosa que té ànima, que té una petjada pròpia.

- Quin és el teu paisatge preferit de l’Anoia?
Hi ha paisatges de la meva infància però que s’han modificat molt. Hi ha un paisatge que és on em portava el meu avi, sota el Tanatori. Li dèiem la zona dels peixos perquè hi havia una bassa. M’agrada molt el Gorg del Nafre de Copons, sovint hi vaig a fer fotos. El Bosc de les Creus també m’agrada. No sé si l’escolliria per una entrevista però em sembla un lloc inquietant.

- Quin escolliries per il·lustrar la teva entrevista?
Anant cap a la Pobla de Claramunt per la C-244 hi ha una zona que se'n diu Rigat. A peu de carretera hi havia una casa ‘Cal pa i nous’, l'antiga casa de la meva iaia. Hi havia passat gran part de la meva infància. Quan era adolescent la família es va vendre la casa i els terrenys que l'envoltaven i els nous propietaris, que hi volien fer un polígon, la van enderrocar. Només en queda la magnòlia, centenària, on havíem pujat milers de cops els avis, tiets, cosins, el meu pare... hi ha algunes fotos antigues amb tota la família a dalt la magnòlia cadascú en una branca diferent com si es tractés d'un arbre genealògic. A part de la magnòlia hi ha un camí que voreja la riera i que jo feia amb la meva iaia quan sortíem a passejar. Si m'haguessin de fer una entrevista definitivament seria allà, a la magnòlia majestuosa i nostàlgica, plena de records.

- A qui t’agradaria entrevistar?
La Clara Segura. És una actriu que admiro molt.

- També et dediques a la fotografia.
Si, sóc fotògrafa autodidacta (riu). És una passió que estic en camí de professionalitzar. L’estic encarant cap a la fotografia de bodes. És una professió nova a la meva vida i això ho fa tot molt més seriós.

- I quan et pregunten ‘tu a què et dediques?’
Penso que les noves generacions defugim d’una feina fixa i concreta i fem mil coses. Ja no existeix la feina per sempre. De l’entrevista amb l’Arian Morera em vaig quedar amb el concepte que ella tenia de persona renaixentista que es dedica a diverses disciplines. Això em va agradar, m’hi vaig identificar i em va fer sentir bé. Sempre ha estat la meva tònica. Mai m’he dedicat a una sola cosa.

- Prova superada, l’entrevistadora entrevistada. Com ho has viscut?
Molt bé la veritat! (riu) He estat molt còmoda i a més, no m’he posat cap tipus de filtre.

També et pot interessar