Proverbi, verbi, nervi, Derbi. A Carles Hac Mor, in memoriam

La paraparèmia significa-no al costat del costat del curs de la narració, alhora que més enllà del costat del curs de la narració, però encara contra el costat del curs de la narració. En ella res val la pena i tot pensament primigeni deixa de pertànyer-hi en tant que s'esdevé. Fonedissa, escorredissa com una anguila, la paraparèmia perviu en l'intent de ser copsada, de ser expressada més enllà del seu propi mot, del fet que en participa, límit de si mateixa i del seu significat-no. Vital, juganera, absurda i essencial, la paraparèmia és més enllà del sense sentit, l'ínfim principi de tot acte irreflexiu abans de ser etiquetat, tiquetat, tacat o dictat per la troqueladora de la percepció i en tant que així, morta per ser ressuscitada, regurgitada, reencarnada. Epifànica dins la realitat material, des-normativitzadora en quant a la seva pròpia existència, la paraparèmia és en-sí i per-sí un no-ser-pre-ser, un empènyer i -Tira, va!- per dur l'expressió i el fet a un moment sense passat de voltes. Poques soltes vegades trobarem la soca de la paraparèmia si no és en la pre-visió del seu final, ja que al morir en el mateix moment d'aparèixer té el soc fora de sí, talment com si tot no fos U en ella, ja que ser-res li dóna el sentit. Si així no fos seria parèmia, proverbi, engabiada a la manera del curs de la narració, fixada com a significat, desnaturalitzada de la seva des-raó de ser i això no pot pas ésser, no pas com a opinió, sinó com a necessitat del propi gest, del propi mot paraparèmic. El fet paraparèmic és una lluita constant contra el seu propi moment de desaparèixer, la cerca d'un instant creatiu-no, que recorda i oblida, que dialoga i calla, que frega ser presència d'un estat metalingüístic, però al final ni això.