,
09/12/2015
Literatura

SOTA LA PELL

Amagant la corpulència sota el guardafred de franel·la blau marí, en Brutus ajup el cap per no topar amb el marc i entra dins la barraca de fusta.  Al costat de la porta un fanalet de llum somorta mal il·lumina el rètol corcat amb lletres que un dia van ser daurades: René, Tatouages, hi diu.  Una bafarada de fumat d’estufa li embotorna el nas mentre es treu l’abrigot polsós i deixa al descobert l’immens tors, gairebé ple de tatuatges i cicatrius que semblen tremolar sota la llum ataronjada de les llànties. S’asseu a l’única cadira que hi ha al mig de l’estança, d’esquena a en René i diu en un to expeditiu i sense mirar-se’l.  

—La Lilí vol una rosa d’Alexandria sagnant entre les cicatrius del clatell i el cor esgarrinxat de Nostre Senyor.

René fa que sí amb el cap i comença a preparar una tintura d’un vermell rabiós. Mentre ho fa però, no pensa ni en la rosa sagnant que haurà de tatuar ni en la nosa que li faran les cicatrius. En René pensa en la Lilí, de qui no es pot creure que estigui enamorada d’aquella monstruositat que té al davant, aquell home tosc, insensible, torcedor de metalls i aixecador de pesos i maces. René pensa en la Lilí i recorda els moviments que fa damunt la pista, subtils i delicats; les gentils contorsions que realitza en un equilibri perfecte, dreta sobre el cavall que trota en cercle damunt la sorra. Se li humitegen els ulls i se li escorxa el cor de tant d’amor que li té. En Brutus ni s’immuta així que la rotativa comença a punxar el cuir dur i esquerdat que té per pell. Llavors en René, una vegada més, entre pètal i pètal, no es pot estar d’inscriure-hi paraules d’amor; minúscules lletres en verd negral que conformen versos emocionats amb els que li declara un amor absolut i incondicional. I signa, discretament, amb un Tot teu. René, amb la certesa que la Lilí, mentre ressegueixi amb els dits els nous pètals d’una rosa alexandrina, malaguanyada damunt el cuir rústec d’aquell homenot, pensarà en ell encara que només sigui per un instant.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Hola, em dic Ricard Closa i faig veure que sóc contista. Em plaurà, des d’aquest espai, explicar-vos històries de tota mena. Inspirades en somnis o en realitats ocultes, en imatges, en successos. A vegades seran curtes, a vegades molt curtes i espero que sempre siguin prou interessants perquè us entretingueu uns instants en aquest racó.

06/02/2016
A la gramola amb caixa de caoba corcada hi sona l’Arabesque nº1 de Debussy,  subtil i delicat el so del piano amara fins l’últim racó de la rulot.
14/01/2016
La Guillermina, cabells arrissats color mandarina agafats en una cua, cara pigada, nas desvergonyit, ulls d’esmolet, pantalonet curt, genolls pelats, mitjons amacarronats al garró, sabates sense cordar, tirador de goma amagat en una butxaca i un g
09/12/2015
Amagant la corpulència sota el guardafred de franel·la blau marí, en Brutus ajup el cap per no topar amb el marc i entra dins la barraca de fusta.
19/11/2015
Deu, nou, vuit... La granota de cuir blanca decorada amb flames grogues i vermelles li cenyeix massa l’entrecuix, les costures li enceten les aixelles, se l’irrita la pell i també l’humor.  Set, sis...
04/11/2015
Dins la caravana de fusta, sota la finestra entelada que deixa veure, borrós, un gerani blau de paper maixé, reposa ben obert el bagul.