VANITAS

El terra de linòleum de la caravana, de color lila consumit, forma clots allargassats a les zones més desgastades. En un parell d’aquests clots s’hi acumula la sang espessa i fosca que dolla de la templa d’en Pierre.  Carablanca i desencaixat, amb els ulls i la boca oberts, el cos sense vida de l’arlequí jau a terra al costat del barret de feltre cònic i una sabata de lluentons platejats. La mà, garrativada encara, prem amb força el revòlver. Una mica més enllà, damunt la tauleta de fòrmica un vell tocadiscos refregeix inalterable.

L’inspector Magritte amb el bombí negre ben encaixat i la pipa somorta a la boca, deixa damunt la tauleta una poma verda i agafa el braç del tocadiscos per portar-lo de nou a l’inici, el refregit cessa i la veu de Maria Callas emergeix de la negror del vinil. O mio babbino caro, diu  Al costat, l’apoderat del circ, un home gros i calb que sempre transita envoltat per la boira d’un pudent cigar Toscano, sacseja el cap condolgut i es mira l’inspector. 

—  Suicidi, oi? — Pregunta. 

— No ho tinc pas gens clar —fa en Magritte, després d’un silenci i encara llagrimós per la veu de la Callas— No s’ha fixat en la petjada que hi ha marcada en el fang de l’entrada?  És d’una talla de peu extraordinària. — Hi afegeix.

A fora ha caigut la nit. La humitat del riu proper cobreix d’una boira baixa i densa l’albereda que acull el circ i esmorteeix les candeles que il·luminen la carpa. Amb prou feines es pot veure el lluminós que, amb intermitència, anuncia l’inici de la propera funció. Tres caravanes més enllà, l’August somriu davant el mirall alliberat de l’angoixa que feia tant de temps que l’aclaparava i, amb la parsimònia habitual, s’emblanquina la rialla i s’afaiçona el nas de goma que, avui, troba d’un vermell especialment sangonós.